L’edatisme és una paraula inventada pel gerontòleg nord-americà Robert Butler a la dècada dels anys seixanta del segle passat per referir-se als prejudicis i la discriminació que pateixen les persones per raó de la seva edat. Roser Rovira (Vic, 1971) combat des de fa temps l’edatisme des de la literatura. És autora de llibres i articles que intenten lluitar contra la discriminació que pateixen les persones grans. Viu des de fa uns anys a Boston i actualment està treballant en un recull d’entrevistes a dones de més de 50 anys que expliquen com viuen la seva maduresa.
Quan va començar a interessar-te per l’edatisme?
Jo sempre havia valorat la gent gran perquè vaig tenir dues àvies meravelloses que em van fer estimar molt la gent gran. Quan una d’elles va agafar Alzheimer, vaig adonar-me que molta gent tracta les persones grans malaltes amb condescendència, una cosa que aquí es diu elderspeak, que encara no té una paraula exacta en català però que consisteix a infantilitzar la gent gran en la manera de tractar-los i parlar-hi. Va ser llavors que vaig descobrir Ashton Applewhite, una activista que acaba de complir 70 anys i és una referència mundial en la lluita contra l’edatisme.
La discriminació per edat la podem trobar en molts àmbits, des del laboral fins a l’atenció sanitària.
Exacte, trobar feina és difícil per a una persona de més de 50 anys. A tot arreu n’hi ha d’edatisme i en l’àmbit sanitari, també. Quan una persona gran va al metge perquè li fa mal alguna cosa, el primer que li diuen és que és culpa de l’edat. Com si l’edat hagués de comportar per sistema un dolor crònic que no es pot curar. Applewhite explica que ella, que és de Nova York, i es desplaça sempre en bici per la ciutat, tenia 64 anys i va anar al metge perquè li feia mal un genoll. En veure-la, el metge li va dir: “És que vostè és gran.” Perdoni, però és que el meu altre genoll té la mateixa edat que aquest i no em fa mal.
El món de la comunicació i la publicitat també té la seva responsabilitat. Cada dia veiem desenes d’anuncis de diferents cremes per amagar les arrugues.
Exacte, ens bombardegen amb cremes antiarrugues per amagar allò que som, però és que allò que som és bo: ser vell és una etapa més de la vida i si ets una persona afortunada, hi arribes. Jo, per exemple, quan li vaig dir a la meva mare que volia deixar de tenyir-me, em va dir: “No ho facis, et veuràs molt gran.” Però és que soc gran i no passa res tenir els cabells blancs, perquè denoten experiència. Les cares de les persones grans són molt maques, mostren més que les cares joves, transmeten experiència i tot un recorregut vital.
Aquests prejudicis a fer-se gran fa que a partir de certa edat amaguem els anys que tenim.
Sí, l’any passat vaig fer 50 anys i ho vaig celebrar amb una festa a casa meva. El meu home va fer una paella i vam reunir tot d’amics que tenim aquí a Boston. Una meva amiga xinesa va quedar estranyada que fes una festa per celebrar els 50 anys. M’explicava que al seu país, com passa a molts d’altres, la gent ho celebra fins als 30 i a partir de llavors del que es tracta és d’amagar l’edat real que tens. Per mi, fer anys i arribar a vell és un regal de la vida.
I en el cas de les dones encara és més accentuat aquest edatisme, oi?
Només hem de veure la indústria cinematogràfica. Amb menys de 30 anys hi ha actrius que ja només aconsegueixen papers secundaris. Hi ha una explotació de la bellesa jove. El concepte de bellesa i d’alegria és nois i noies amb banyador i biquini a la platja. Jo conec molta gent de la meva edat i més grans que saben gaudir de les coses petites. Diuen que hi ha una corba de la felicitat: quan ets petit ets feliç, després baixa fins als 30 o els 40 anys, que toques fons, i a partir d’aquí torna a pujar.
Avui en dia gairebé ningú s’atreviria a fer un acudit racista o sexista en públic, però, en canvi, sí que està socialment acceptat fer-ne de la gent gran.
I a més no fan gràcia. Criticar les persones per ser velles no té cap mena de sentit i, en canvi, tothom s’hi atreveix. És trist perquè l’edatisme és estar en contra de tu mateix: si ets jove i estàs de sort un dia arribaràs a vell. Per què desprestigies una cosa que desitges aconseguir. És una paradoxa.
Com es pot lluitar contra l’edatisme?
Primer, adonar-nos que existeix i que tots nosaltres tenim aquests prejudicis. Com a qualsevol altre isme, l’edatisme el primer que fa és actuar com si aquesta cosa fos forana, que no anés amb tu. Parlem dels vells, que si estan carregats de manies, que si… Utilitzant la segona o tercera persona del plural, com si no anés amb nosaltres. Un primer pas i molt important és veure que tenim aquests prejudicis. Si el meu fill es deixa la jaqueta a l’escola, ens fa gràcia perquè diem que és despistat, però quan la meva mare es va descuidar un dia les claus a casa ella mateixa donava la culpa a l’edat. Quan som grans tenim l’autoestima baixa perquè durant tota la vida ens han dit que ser vell és una cosa negativa, però la realitat és que hi ha molta gent que pot donar moltíssim i fer moltes coses si hagués tingut uns inputs positius del que representa arribar a gran.
Precisament hi ha qui diu que amb una actitud positiva es poden superar més fàcilment problemes com demències i que fins i tot allarga la vida a les persones.
Becca Levy, autora del llibre Breaking the Age Code, (“Trencant el codi d’edat”), ho ha estat estudiant i diu que pots arribar a guanyar set anys i mig de vida amb unes actituds positives cap a tu mateix un cop ets gran. És evident que hi ha un declivi físic, el cos metabolitza més a poc a poc i que les articulacions poden començar a fer mal, però es poden fer moltes coses. Jo amb 50 anys vaig començar una nova feina i dubto que acabi aquí la meva carrera professional, espero buscar altres feines i espero trobar-ne d’altres.
La pandèmia ens ha posat un mirall al davant com a societat i ens ha mostrat com tractem la gent gran.
Sí, ha servit per visibilitzar uns prejudicis que ja existien. Hem pogut sentir gent que menystenia la gravetat de la pandèmia perquè les persones que morien en un percentatge més elevat eren persones grans o d’altres que no tenien cap rubor en dir gairebé que s’havia de sacrificar persones grans per prioritzar salvar altres vides. I la pandèmia també ens ha fet qüestionar el funcionament de les residències de gent gran i la soledat en què han mort alguns altres.
Una manera com vostè combat l’edatisme és a través de la literatura. En quin projecte està treballant actualment?
Per Nadal vull treure el llibre Un dia de sol, amb il·lustracions de Xevi Domínguez, on explico el meu entorn i moments edatistes que he patit o gaudit al llarg de la meva vida, i gràcies a una subvenció de la Fundació Espavila vam fer un còmic d’un dels meus relats i que s’ha distribuït a diferents escoles de Vic. És important treballar-ho des de petits. Ara estic buscant persones per fer un llibre d’entrevistes a dones de més de 50 anys. Dones valentes i que se n’hagin sortit en qualsevol àmbit. He contactat amb algunes persones conegudes, com Emma Vilarasau, Dámaris Gelabert, Montserrat Tura, Roser Caminals, Carme Junyent, Pilar Bayer, Maite Marzo o Marta Aymerich. Són gent de diversos àmbits que expliquen que ser gran està molt bé. Però m’agradaria també trobar altres persones anònimes, sense aquesta rellevància mediàtica, i que estiguin contentes o que simplement hagin viscut una vida i vulguin explicar que ser vell està bé. És que fins i tot al mot vell li donem un sentit pejoratiu, tendim a negativitzar-lo, quan allò vell és bell.
Envellir és viure.
Sí, m’agrada molt aquesta frase, perquè des del moment que neixes comences a envellir. Les cèl·lules comencen a transformar-se i això és viure i això és també envellir. Com a societat hem aconseguit envellir molt –cada cop vivim més anys i cada cop hi ha més gent gran– però, en canvi, no hem aconseguit d’estar contents d’envellir. És allò que Lluís Llach defineix tan bé en aquella cançó Vell és tan bell, i com les persones grans s’han de continuar acariciant i estimar com ho feien de joves.
