La història de l’empresa va tenir un trist final, però el record que n’ha quedat, 30 anys després de desaparèixer, convida avui a un gran somriure. Només calia veure la càrrega de nostàlgia que es respirava, dijous passat a la Biblioteca Joan Triadú, a la inauguració d’una exposició que, sota el títol “Werlisa, 40 anys d’història vigatana”, mostra una vuitantena de les mítiques càmeres de fotografiar que va crear i fabricar l’empresa Certex entre els anys 50 i 80 del segle passat. L’exposició es pot visitar fins al 23 de juny.
Curiosos, nostàlgics, col·leccionistes i, sobretot, molts extreballadors van desbordar la capacitat de la Sala Romeu, annexa a la biblioteca, per reviure la història d’aquest projecte empresarial realment singular, en el seu moment un referent dins del seu sector a tot l’Estat. La idea de fer aquesta exposició es va començar a gestar ja fa tres anys, quan dos vigatans, Miquel Godayol (que havia treballat 14 anys a l’empresa) i Pau Rosique (fill de qui en va ser el carismàtic director general entre 1954 i 1981, Pablo Rosique) van descobrir, gairebé per casualitat, que compartien hobby: el de col·leccionar càmeres Werlisa. Miquel Godayol, mort fa poc més d’un any, no ha vist culminat el projecte, però estaria orgullós de saber que la seva vídua, Maria Teresa Codony, i els seus dos fills, Josep i Jordi, es van acabar implicant de valent per fer-la possible.
“Nosaltres dos som fills de Certex; els nostres pares es van conèixer allà dins”, bromejava Jordi Godayol durant la presentació, tot recordant que l’exposició també esdevé, d’alguna manera, “un petit homenatge al nostre pare”. I és que des que es va jubilar, el 2006, Miquel Godayol va dedicar moltes hores a refer la història d’aquesta empresa i del seu producte estrella, la càmeres Werlisa; un fil que continuaria estirant Pau Rosique.
Els antecedents de l’empresa tenen un nom propi, el de Pablo Adrian Wehrli Wild, un suís que es va instal·lar a Catalunya a principis dels anys 40 amb l’objectiu de vendre material de precisió. De la seva connexió amb els vigatans Francesc Xavier Bach i Xavier Ylla –que als anys 40 havien muntat un taller fotogràfic al carrer Montserrat– en va néixer, el 1952, l’empresa Certex, d’entrada dedicada a fabricar “pinces per a curtidors, visionadores o taules de dibuix”, va anar explicant Rosique. Les primeres càmeres fotogràfiques que van sortir al mercat es van muntar a partir de patents “estrangeres”, com la Daci Royal (1953) o la Digna (1954). No serà fins al 1957 que apareixen ja les primeres Werli i Werlisa 1, creades i fabricades completament des de Vic.
Durant 30 anys es van arribar a treure al mercat 176 models diferents de càmeres de fotografiar –l’exposició en recull 88, d’aquests models– i una norantena més es van quedar en projecte. En total se’n van fabricar 12 milions d’unitats. Especialment recordades són tota la gamma de Werlisa 1 i 2, les Werlisa color i, sobretot, la Werlisa mat, apareguda el 1970 i considerada la millor càmera espanyola de pas universal del moment, “tot i que tampoc va tenir un èxit extraordinari de vendes”, va advertir Rosique. Val a dir que el conjunt de càmeres fabricades per Certex eren “de gamma mitjana”, adreçades a un públic aficionat. A partir dels anys setanta, per exemple, les càmeres ja es van passar a fer íntegrament de plàstic, òptica inclosa.
Als anys 80, l’empresa –que el 1983 es reconvertia en el Grup Certex– va intentar internacionalitzar el producte, amb algunes operacions a Indonèsia, l’Argentina, Israel o el Japó. “Eren intents per aixecar una fàbrica que ja anava de capa caiguda”, va deixar anar Rosique. L’últim model que va treure al mercat, el Nadal de 1987, va ser la Werlisa Indiana Jones, per mirar de treure rèdit del popular personatge del cinema. “La campanya publicitària va ser un autèntic fracàs”. A principis de l’any següent l’empresa feia suspensió de pagaments i tancava definitivament les portes. A banda dels 88 models de càmeres Werlisa, l’exposició també recull algunes peces pròpies de l’equipament de l’empresa com un projector, una premsa manual o una ampliadora.
“TAMBÉ ÉS LA HISTÒRIA DE VIC”
Aposta per la qualitat, capacitat d’autoinnovació –ho demostren les 22 patents que van crear– i formació del personal. Són alguns dels actius que, segons va detallar Pau Rosique, va atresorar Certex, una empresa “absolutament puntera” en aquells anys de l’Espanya desarrollista. Per contra, els principals handicaps van ser mantenir un únic client principal “de caràcter dominant” i, en els últims anys, la competència “ferotge” que va representar la irrupció del procés de globalització.
Capítol especial va merèixer la referència a “la forta implicació social” que va exercir l’empresa, que es va caracteritzar per comptar amb plantilla molt jove i paritària –“tot i que la mitjana d’edat de les dones no superava els 20 anys, perquè quan es casaven acostumaven a plegar”–. Tots ells, membres d’una generació carregada “d’il·lusions”, que tot just es refeia de la misèries de la postguerra. “Hi havia molt bon rotllo allà dins”, va insistir Rosique, que va recordar que l’empresa també va mirar de respondre a aquestes inquietuds aportant sensibles millores en les condicions laborals, amb iniciatives com la creació d’un fons de previsió, l’any 1967, o la posada en marxa d’un economat.
La inauguració de l’exposició es va acompanyar de la projecció d’algunes fotografies històriques de la plantilla. “El pare sempre deia que els anys que va passar a Certex (de 1962 a 1977) van ser els que li van deixar més bon record de tota la seva trajectòria professional”, relatava Jordi Godayol. I és que, al capdavall, la història de Certex “també és la història de Vic”, perquè allà hi van treballar molts vigatans i osonencs”, va reflexionar Rosique.
Una història que tindria un epíleg molt menys prosaic. Quan va tancar l’empresa, el 1988, els últims 74 treballadors van haver d’emprendre un llarg periple judicial per cobrar la indemnització, mentre veien com el solar de la fàbrica, amb entrada pel carrer Indústria, s’anava consumint en un profund estat d’abandonament que s’allargaria durant més de 10 anys. Avui l’espai que ocupava acull uns pisos i part del parc de Somoto.
