El mes de maig de l’any passat, després de dos atacs als ramats d’ovelles de la Sala i les Viles, de Rupit i Pruit, el llop donava senyals de vida al Collsacabra. Al llarg d’un any aquest individu va protagonitzar una desena d’atacs segons els veïns, tot i que el Departament de Territori en confirmava cinc en quatre explotacions, que són els que es van denunciar. Des del maig fins ara, però, no consten més atacs. Això no vol dir ni molt menys que es consideri el Collsacabra lliure de llop.
Des que l’any 2000 es va detectar la presència de nou d’un llop a Catalunya, gairebé un segle més tard d’haver-lo extingit, s’han observat fins a 11 exemplars i són animals que “passen temporades que no es deixen veure”, segons deia dissabte a Cantonigròs el coordinador del seguiment del llop i l’os bru dels Agents Rurals, Gabriel Lampreave. Ara al Collsacabra estarien en aquesta fase.
Lampreave participava en un debat sobre el llop en el marc de l’aplec Iltir, un espai de reflexió sobre noves maneres d’habitar el món, que en la seva tercera edició ha portat a Cantonigròs activitats comunitàries, culturals i ambientals durant tres dies. Al seu costat hi seia l’exconsellera d’Acció Climàtica Teresa Jordà; Víctor Sazatornil, que segueix el rastre del llop des del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal; Elisabet Clota, d’ARCA (Associació d’Iniciatives Rurals), i la ramadera Alba Roquer, de Pujolriu de Falgars.
Roquer i el seu veí de la Serra de Pruit, Joan Dorca, van explicar el neguit que viuen els ramaders. En el cas de Dorca, després d’haver patit dos atacs. “El segon va ser supersanguinari. Va matar vuit ovelles i en va deixar deu de ferides. En aquells moments et sents molt fotut.” I tot i que una de les lamentacions és que les indemnitzacions per baixa estant desfasades (el govern treballa en una actualització) no és qüestió de diners. “La compensació paga els danys però no soluciona ni arregla res”, deia Lampreave.
Alba Roquer explicava que els pastors s’han hagut d’adaptar a la nova situació: “Fa un any i mig que hem hagut de canviar el maneig. Deixar les ovelles dormint a fora, sense mesures, és una bogeria”. Ara, quan es fa fosc, les tanquen cada nit. És la recomanació que fan administració i Agents Rurals rere qualsevol atac i es posen a disposició dels ramaders malles protectores. La sensació és, però, de desemparament: “A les reunions tot són paraules. Ens van dir que sortiria una línia d’ajuts per fer coberts i a l’hora de la veritat és per al Pirineu”, es lamentava Roquer amb la sensació que els que paguen els plats trencats sempre són els mateixos. Malgrat que la resposta de l’administració sigui justa, Lampreave defensava que “si no haguéssim fet res, avui algú no tindria bestiar”.
Una altra solució que sovint sura sobre el sector són els gossos de guarda, però Roquer, Sazatornil i Lampreave coincidien que no és una mesura aplicable en una zona turística com el Collsacabra, pels conflictes que pot haver-hi entre el gos, excursionistes i ciclistes.
Jordà afegia que de la mateixa manera que el llop és necessari en la cadena tròfica com a depredador de senglars, cérvols o cabirols, cal diàleg social perquè també cal tenir en compte que “el dia que no tinguem ramaderia extensiva el problema serà un altre”.
Ara la recuperació del llop a Catalunya pot saltar d’estadi. Hi ha una femella localitzada a l’Alt Empordà i fa un any que està amb un mascle, explicava Lampreave. “No podem confirmar encara que hagin criat però si ho fan serà un canvi important. El llop començarà a reproduir-se a casa nostra i s’estabilitzaran a la zona.” La coexistència serà inevitable. I hi haurà incidents, però serà qüestió de minimitzar-los, concloïa la taula.
La singularitat d’uns boscos resilients
El del llop és un dels reptes que té ara el Collsacabra sobre la taula, però no l’únic. Una altra de les taules de debat de dissabte se centrava en la gestió forestal i la prevenció d’incendis. El debat va tenir un pròleg en forma de conferència del geògraf de l’Esquirol Jaume Font, que va repassar l’evolució geogràfica del Collsacabra, a partir d’una premissa: “Tendim a considerar una cosa natural allò que hem vist de petits, però tot canvia molt”.
Per Font, el Collsacabra són els nuclis de població (de parròquies i hostals) que es van formar a l’entorn del camí ral de Vic a Olot i on un canvi important va ser al segle XVIII amb l’entrada de cultius americans com el blat de moro i la patata, davant les dificultats en aquell moment en els conreus de blat.
El Collsacabra manté “un paisatge original en el context català i submediterrani” amb “predomini de la ramaderia i sobretot del bestiar gros”, també fruit de l’entrada del blat de moro. Això li ha permès l’etiqueta de resilient i singular, amb l’aigua com un aliat, com es comentava en la taula posterior sobre gestió forestal i prevenció d’incendis.
“El bosc d’avui no té res a veure amb el de fa 100 anys, quan s’aprofitava tot: troncs, branques i glans”, deia Font, mentre el sector forestal busca la manera de fer rendible un entorn que després tothom vol gaudir.
