Estrany, això de tornar a contestar una entrevista?
Sí. Fa pràcticament dos anys que no en faig cap. Espero no haver-me rovellat.
La troba a faltar, la política?
No. Sempre recordaré que just abans de plegar em comentaven que quan un deixa un càrrec com l’alcaldia passa una etapa de dol. No va ser el meu cas. Vaig girar pàgina i vaig començar projectes nous de forma gairebé fulminant.
A què es dedica actualment?
Miro de ser una persona el màxim d’anònima possible, que també és el que buscava, i em dedico a la docència, com abans de l’etapa d’alcalde. Just acabar el mandat van arribar les vacances. En vaig fer dos mesos després d’anys en què pràcticament no n’havia tingut. Vaig cuinar molt i vaig muntar molts sopars amb gent que feia temps que no teníem ocasió de trobar-nos. Després vaig començar a treballar a l’institut de Palafrugell. Això em va servir per trencar amb tot. Ara he canviat una altra vegada i estic a l’Institut Obert de Catalunya. Són tres dies de feina presencial a Barcelona i els altres de teletreball. La veritat és que visc tranquil, tinc molta flexibilitat. Encara jugo a bàsquet, vaig al gimnàs, he tornat a tocar el piano… Intento ser feliç.
L’estiu de la cuina també va ser el de donar-se de baixa d’ERC.
És una decisió que em va costar. De petit sempre havia dit que volia arribar als 18 anys per fer-me militant d’Esquerra Republicana. He tingut una relació molt especial amb el partit. Tot i això, després de l’alcaldia sentia la necessitat de trencar. Estava cansat i desencisat de la política. No renego de res, perquè haver sigut alcalde de Manlleu és un plaer i un gran orgull, però llavors em convenia tancar aquest capítol de la meva vida.
Estava cansat de la política o de la gent i dels aires de la política?
La política té coses molt bones, sobretot quan et permet estar en contacte amb la gent i millorar l’entorn on vivim. Però per altra banda és un univers dur. No em refereixo a ERC, sinó a tots els escenaris: la crítica cap a l’adversari és cada cop més cruel, més dura i més personal. En això jo no m’hi trobava a gust.
Però el març passat es tornava a afiliar.
Una de les raons importants és el que ha passat els últims mesos.
De fet, va a contracorrent…
Ara mateix la imatge d’ERC està tocada i és evident que amb el que hem viscut internament ha perdut credibilitat. En un moment difícil, fer el gest de tornar a militància, que no em costa res, és expressar públicament el meu suport i estima al projecte.
Oriol Junqueras era el millor president per torejar l’etapa actual?
No m’ubicaria com a junquerista ni de cap corrent, però fent classes a l’institut de Palafrugell vaig copsar com els nanos de 15 o 16 anys saben molt poques coses del Parlament, la Generalitat… i del president que hi havia en aquell moment. Jo no qüestionaria l’etapa del govern Aragonès, crec que es van fer coses molt encertades i que han provocat canvis interessants, però sí que faltava carisma i lideratge polític. Això ho perceps veient que la gent no sap el nom del president de la Generalitat. Al meu entendre, per tant, és bo per a una ERC en etapa de dificultat un lideratge fort i potent.
I com es poden arreglar els plats trencats?
El discurs del partit ha estat encertat d’ençà que va fracassar el procés d’independència. Quantes vegades hem sentit dir que Esquerra són uns traïdors però amb el temps hem vist com altres formacions agafaven el mateix camí? ERC va fer una bona lectura i va dir públicament coses que en aquell moment no eren fàcils d’expressar. Com pràcticament totes les esquerres del món, però, ha de revisar el seu ideari i oferir una alternativa política creïble a la ciutadania, sobretot la més jove.
El segment en què més creix el suport a l’extrema dreta.
Sempre he dit que la mentida és molt més fàcil de creure que la veritat. Tergiversant la realitat es pot convèncer molta gent. Estem veient a l’Argentina o als Estats Units com la classe baixa i la mitjana abracen un discurs que paradoxalment va contra les seves capacitats i objectius. A l’aula sentia alumnes que repetien discursos de casa en contra de la immigració quan el seu millor amic es deia Moha i es passaven el dia junts. Hem d’oferir discursos polítics creïbles i seductors que trenquin amb un odi irracional sense cap mena de sentit.
Torna a ERC a cinquena, sisena… fila? O amb opcions de càrrec i visibilitat?
El meu gest és de solidaritat cap al partit, de confiança en el canvi i de créixer una altra vegada. Ara, tornar a la política activa em faria molta mandra. Estic bé, tinc molt temps lliure per dedicar al que realment desitjo i no em veuria en res de responsabilitat a ERC.
S’ha tornat a mirar algun ple de l’Ajuntament?
Fins al d’aquest dimarts, no. I amb un dia en vaig tenir prou. Quines formes i quina tensió…
A les últimes eleccions municipals, ERC va perdre l’alcaldia després de 20 anys. A què ho atribueix?
Es poden fer múltiples lectures. D’una banda, a Manlleu guanyàvem les eleccions municipals, però no les europees o les estatals encara que coincidissin el mateix dia. L’alcaldia d’ERC, per tant, era bastant extraordinària. En algun moment o altre havia d’emergir l’alternança. A part d’això, està clar que 20 anys desgasten i que el 2023 ERC no passava un bon moment com a marca electoral. Hi va haver una elevada abstenció i candidatures que a nivell global segurament tenien gent més coneguda. En qualsevol cas, espero que la cosa canviï i que el partit torni a ser fort i a tenir l’alcaldia de Manlleu.
L’actual equip de govern, ara integrat només per Junts, té entre els seus eslògans la reactivació de la ciutat. És veritat que estigués aturada?
Amb això òbviament no puc estar-hi d’acord. Si fos així, el 2019 no haguéssim pujat de set a nou regidors. I a més a més s’ha de ser sincer: molts dels grans projectes que ha executat el govern actual venen del mandat passat. Amb el polígon del Mas ens hi vam deixar la pell. Recordo reunions interminables amb els propietaris fins que vam aconseguir que fos l’Ajuntament qui capitanegés el projecte. Plantejar actuacions que es materialitzaran quan un ja no formi part del govern de la ciutat entra dins del joc polític.
També s’ha carregat de valent contra la gestió econòmica de l’etapa d’ERC. És una crítica injusta o amb raó?
Els últims anys vam reduir el deute d’una forma brutal. També és cert que veníem d’una etapa molt complicada: postpandèmia i amb la Generalitat aturada en molts àmbits després del referèndum de l’1-O. Això implicava que arribaven menys recursos d’administracions superiors. Estic orgullós que malgrat un context d’adversitat fóssim el primer ajuntament a donar ajuts a la ciutadania, els comerços i les empreses en plena covid-19. Està clar que això va repercutir a les arques municipals, però fer política és establir prioritats. Del polígon del Mas en vam anticipar molts diners que ara es repercuteixen en els propietaris i van retornant múscul econòmic. El sectarisme inherent, no d’ERC, de tots els partits, no va amb mi. Estem en política per transformar, una cosa que aconseguim entre tots. Estimant-nos més, i sent més respectuosos, la política també aniria millor.Manlleu
L’hi han ofert, però?
Si aquesta conversa l’haguéssim tingut fa dos mesos potser hauria respost d’una altra manera, però ara faré allò que feia tan sovint quan venia a entrevistar-me: tirar pilotes fora.
Per tant, sí.
Insisteixo que en una previsió de futur de com a mínim mig termini no tinc cap intenció de tornar a la política. Que m’hagin ofert alguna cosa, fins i tot no el meu partit, és possible, però ara mateix ni m’hi veig ni en tinc ganes.
