“Tots naixem com a éssers inacabats i l’única manera d’acabar-nos és ser amb els altres. Necessitem els altres i ens necessitem a tots”, deia dissabte Miquel Casanovas a l’inici dels “records d’un itinerari que he anat visquent durant 60 anys al barri de l’Erm. Un barri que m’ha ensenyat moltes coses i que me n’ha permès fer moltes més”. L’home que al llarg de la seva vida s’ha lliurat al barri i als veïns, el “teixidor de comunitat”, rebia tota una mostra d’afecte i agraïment per part de moltes persones amb les quals ha fet camí, tal com descrivia el conductor de l’acte, Toni Rubia.
Un acte d’agraïment que es va fer al pati de l’escola Puig-Agut i que va comptar amb música, a càrrec d’Olivier Martorell Morató i Joan Usart; poesia, amb les veus de Hassan Bouziane, Anna Piella i Roser Iborra; balls, a càrrec de la Penya Flamenca de Manlleu, i dos parlaments, de Núria Silvestre en nom dels organitzadors que feien el paral·lelisme entre Casanovas i el pastor que protagonitza L’home que plantava arbres de Jean Giono, i el del mateix homenatjat.
El recorregut de Casanovas aprofundia en la construcció més social que física d’un barri que sempre hi havia qui considerava forà. “Per alguns Manlleu acabava a l’avinguda de Roma”, frase que va ressonar en un pati on hi havia veïns i companys de camí de Casanovas, de Manlleu, però també de Segòvia o Madrid, a més de regidors d’ERC, el PSC i la CUP, però ningú de l’equip de govern.
La història del barri comença en una cruïlla de camins, on molts veïns arriben amb motxilles d’altres orígens. Amb la construcció dels pisos de Can Mateu i Can Garcia, “comença la vida perquè unes persones que eren aquí volien jugar a futbol i munten un camp”.
Un barri que s’aglutina a l’entorn d’una parròquia, un col·legi i “uns esports importants, com van ser el bàsquet i el futbol sala”. Un barri que l’any 1978 “tenia 21 bars”, que “era on es parlava, es discutia o es jugava.
Era el casino, no hi havia res més i les persones se les van inventar per poder funcionar amb aquests bars. La vida comença d’aquesta manera tan simple i elemental que no valorem i quan això ho hem fotut tot fora, igual que d’aquí un temps faran fora l’ensenyament primari d’aquesta escola, ens estem carregant elements del barri que donen vida, donen possibilitats”.
Casanovas va anar repassant persones i elements clau en l’evolució de l’Erm, com el comerç, el mercat o l’escola d’adults. “Aquests elements s’han d’apreciar.” Elements “de cohesió social, que hem perdut”, es lamentava. D’altres perduren, com la Penya Flamenca que va tancar la vetllada de dissabte.
El barri també va ser testimoni de la crisi del tèxtil i va veure com les veïnes es quedaven sense feina. “I van venir a l’escola i persones com Montse Solerdelcoll van impulsar la creació d’una associació de dones, que pogués marcar el seu propi destí.”
La història es repetia amb la nova onada migratòria, dels anys 90, i la creació de l’associació Jameiat Essalam. “Va arribar la gent del Marroc i va tornar a passar el mateix. No es tracta simplement d’aprendre un idioma, es tracta que puguis ser tu i puguis ser tu amb els altres.”
En el relat de dissabte també va haver-hi espai per als que ja no hi són: Montse Llorens (de qui Iborra va llegir alguns poemes), Lluís Donoso o “el meu fill Guillem”, deia Casanovas. “Tots plegats hem de continuar fent camí perquè puguin venir noves persones i puguin continuar el que aquestes persones havien fet.” Camins carregats de vida, com els dels més petits que, aliens a l’acte, corrien i jugaven dissabte pel pati de l’escola.
Vida, l’antídot dels discursos que sentim cada dia. I Casanovas també va demanar un minut de silenci “en record dels pobles que estan en guerra, sobretot Ucraïna i Palestina. No haurem canviat el món, però almenys no hem dit que no hi podem fer res”, deia aquest home carregat de vida i de pau. Dels que fan funcionar barris i comunitats i que dissabte rebia un agraïment tant multitudinari com merescut.
