No és estrany que associem els virus a elements nocius, perquè n’hi ha de molt mortífers, però sense ells no existiríem. Aquesta és la tesi que defensa Albert Altés, cap del servei d’Hematologia i Hemoteràpia de la Fundació Althaia i professor de la UVic-UCC, a Va de virus, l’obra amb la qual ha guanyat el primer premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana, convocat per la UVic-UCC i Eumo Editorial. El treball es publicarà a la tardor i Altés hi trenca una llança tant a favor de la ciència com d’aquests organismes minúsculs.
Fa una reflexió positiva a l’entorn dels virus, però en un moment dolorós i complicat a causa de la pandèmia.
El llibre va néixer amb la primera onada. Jo treballava a l’hospital un dia sí, un dia no, moltes hores seguides, i un cop a casa necessitava llegir alguna cosa que no fos directament sobre la Covid. Em vaig interessar pels virus i vaig aprendre molt, hi ha molts temes sobre els quals no tenia ni idea que em van semblar absolutament excepcionals. Recopilar tota aquesta informació i descobrir que hi havia la possibilitat que arribés al públic em va empènyer a escriure.
L’obra té una voluntat divulgativa.
Exacte. Soc una persona aficionada al món de la ciència, hematòleg, metge… I no sabia res de tot això. Em va semblar un tema molt interessant, però també molt desconegut.
Què destacaria de tots els aprenentatges que va fer amb aquestes lectures?
Una gran part del nostre genoma, de l’ADN que ens constitueix com a éssers humans, és víric. Al llarg de l’evolució els virus s’han anant ficant a dins nostre i també han contribuït a fer-nos ser el que som.
Explica que ens han permès parir, que ens han dotat de memòria, que ens provoquen càncer però alhora ens ajuden a guarir-lo, que poden frenar l’envelliment…
El llibre està muntat com un quadern de viatges, amb un fil argumental que són els virus i un altre que li dona solidesa, la ciència. Avui en dia sabem amb total seguretat que la placenta és un producte víric, fa milions d’anys els mamífers vam robar una proteïna d’algun virus i això ens va donar la possibilitat que les dones es quedin embarassades. Un altre exemple: nosaltres tenim una sèrie de circuits neuronals que constitueixen la memòria, amb certes substàncies que cal transportar d’una cèl·lula a l’altra. Les càpsules que les mouen i embolcallen també són d’origen víric.
Què passarà amb els antibiòtics? Els bacteris hi acabaran sent totalment resistents?
Si les coses no canvien, aquesta és una de les grans amenaces que haurem d’afrontar. Ens estem quedant sense antibiòtics per tractar les infeccions bacterianes. Això es deu al fet que els humans els hem malbaratat, fent-los servir molt més del que toca i en situacions innecessàries, però també que s’han utilitzat a tot el món a tones per engreixar el bestiar. Un ús tan desmesurat ha donat lloc a superbacteris.
I aquí és on els virus hi poden jugar un paper.
Una possible solució seria buscar nous antibiòtics, però una altra passa pels bacteriòfags, virus que tenen la capacitat de matar exclusivament un tipus de bacteri molt concret. A començaments del segle passat es van fer servir en alguns assaigs clínics, per exemple per tractar el còlera o l’aigua d’una població, i es va comprovar que era eficaços. Amb l’aparició dels antibiòtics, més senzills d’utilitzar, van quedar relegats, però ara serien una alternativa. L’únic que ens caldria són diagnòstics molt acurats dels bacteris a destruir i un panell enorme per escollir el bacteriòfag adequat en cada cas.
La conclusió del treball és que els virus ens aporten més beneficis que problemes. Per què en tenim una concepció negativa?
Molt senzill, com hem après que existeixen? A partir de què? Els virus són tan petits que no es veuen a ull nu, però tampoc amb un microscopi òptic, en necessitem d’electrònics. Els hem identificat a partir de les malalties que provoquen. Si tu coneixes una cosa per la devastació que genera, la consideres negativa. Va passar el mateix amb els bacteris, però avui en dia tots sabem que tenir una bona flora intestinal és important. De tant en tant, dins l’espècie humana hi apareix un individu que sembla tocat per la mà de Déu, com Mozart, Einstein, Newton… Al darrere del mecanisme de formació del cervell humà hi ha un repartiment final de gens a l’atzar, com si es tractés de cartes que fan que una persona pugui tenir una escala de colors i un cervell especialment dotat. Molts d’aquests elements són també virus que han perdut la capacitat infectiva, però no la d’inserir-se en el material genètic.
El jurat del premi ha destacat l’èmfasi que posa en els avenços que han arribat de la mà de les dones.
Al llibre cito Barbara McClintock, investigadora nord-americana que a la dècada dels cinquanta ja va defensar l’existència d’aquestes partícules genètiques que canvien de lloc. La van ridiculitzar i fins que tenia més de vuitanta anys no se li va donar la raó. Per això reconec el mèrit d’un home que aconsegueix grans coses amb ciència, però dic que les dones que ho han fet són superdones. S’ho han trobat tot en contra.
