En Francisco Vilarrasa camina decidit pel pla de Baladres, a Prats de Molló, i s’atura un moment per assenyalar un petit brot verd que hi ha al terra. “Això és la pluja de dilluns”, diu.
A Molló i els seus verals, a banda i banda de la frontera, van caure entre 30 i 35 litres per metre quadrat, després de dies sense aigua. “Va anar molt bé, però ha de ploure més. No recordo un estiu tan sec com el que estem passant”, diu. I té 83 anys. Malgrat tot, no es queixa.
Ell també té vaques, a muntanya. A Baladres, avui [dimecres] hi ha anat a veure un escamot d’una vintena d’eugues que té pasturant a França. Són part del centenar que el seu fillol, Miquel Tortadès, té escampades per aquesta i altres pastures, també en comunals del Ripollès i a Osona. “Aquí encara hi tenen menjar i l’abeurador ha tornat a omplir-se, però hem d’estar a l’aguait perquè hi ha fonts que s’estan assecant”.
El jove Albert Rigat, l’ajudant que l’acompanya, comparteix el diagnòstic: “Està molt sec, i cada cop hi ha més bestiar que ha de baixar de muntanya per trobar herba fresca i aigua”.
Des del 4×4 amb què ens hem endinsat per la pista de muntanya superat el coll d’Ares –sort n’hi ha, que és un 4×4– divisem el bestiar de lluny. “Mira-les, són allà”. També podrien no ser-hi, però avui compleixen i són al lloc que ells havien previst.
Aparquem el cotxe i les atrapem en cinc minuts. “Estan molt bé, estan molt guapes”, diu Rigat. I en Francisco les crida i les saluda perquè no s’espantin. Van a la seva. Mengen tranquil·lament i, tot d’una, comencen a caminar i ens passen pel costat a banda i banda per anar de dret a l’abeurador que tenen prop d’allà, a peu de camí.
La banyera és plena i a la font hi raja aigua. “És el que hem de mirar; que no els en falti”. Quan hi passem amb el cotxe, ja de tornada, els cavalls fa estona que hi són. “Mira si n’han fet via, des de dalt”. Missió complerta: tot en ordre i sense novetat.
De tornada al coll d’Ares el color del paisatge parla per si sol. “Hauria de ser tot verd, això”. I no ho és. L’herba s’asseca i les rouredes del bosc deixen veure clapes cada cop més grans de tons esgrogueïts, anticipant la tardor molt abans del que toca.
La falta d’aigua. Un problema molt sensible com a necessitat humana, però també per la natura, que aquest any ha començat a canviar de color massa d’hora. “La sequera és molt important, però això no vol dir que el bosc s’estigui morint”, apunta el biòleg Jordi Baucells. del Grup de Naturalistes d’Osona.
Els arbres de fulla caducifòlia que més abunden a Osona i el Ripollès són roures, alzines i faigs, i les rouredes són les primeres que donen indicis de la sequera “perquè són les primeres que deixen de transpirar i assequen la fulla quan els falta aigua”. És, per tant, una mesura d’estalvi.
I els roures tenen una gran capacitat de resistència, de manera que “la situació no és alarmant”, diu Baucells. Difícilment es moriran, si no és que la falta de pluges s’eternitza. “Més delicat seria el cas de les alzines”, apunta Baucells. Es regulen diferent, aguanten molt més amb la fulla verda, però quan l’assequen és molt mal senyal, perquè “en aquest cas sí que pot indicar que ha mort”.
Fa pocs anys va haver-n’hi un exemple a la serra de Bellmunt, a Sant Pere de Torelló. Aquest estiu, de moment, les alzines encara són verdes. Que duri. “Però que plogui, també”.
Trepitjant l’herba com si fos palla seca
Molló Com que a primera hora del matí amb prou feines hi passen cotxes, al pas fronterer de coll d’Ares és tot silenci. Només el trenquen les esquelles de les vaques que pasturen just al costat, un parell o tres de metres per sobre la carretera.
I amb tant silenci, entre els esquellots també pot arribar a sentir-se el trepig del terra amb un so tan sec com l’herba que s’empassen. Entre petits brots verds, a 1.520 metres d’alçada, la natura ha començat a agafar massa color de palla.
{{ comment.text }}