El seu càrrec no és fàcil. Un dels problemes de les institucions europees és explicar-nos què fan…
És difícil, perquè és una feina que es fa per a 500 milions de ciutadans, que viuen en 28 estats membres, amb opinions públiques i realitats diferents. I amb unes quaranta llengües, entre oficials i no oficials. Però el principal problema no és la llunyania geogràfica sinó la del coneixement. A la gent li costa entendre com funciona la Unió Europea, quin paper juga el Parlament, i sobretot qui decideix què.
“Això ho decideix Brussel·les”, diuen. I qui és?
Brussel·les, sembla que sigui una mena de núvol. Qui és Brussel·les? La gent, quan parla de la Unió Europea ho fa en tercera persona, quan hauria de fer-ho en primera. La Unió Europea no és Brussel·les, és tot el territori i tota la gent que hi viu, que som ciutadans europeus. Brussel·les és el lloc on hi ha les institucions, però aquestes estan formades majoritàriament per gent que viu als seus països i van a Brussel·les a prendre decisions. Quan tornen, si ha estat positiva, diuen “he decidit això”… i si és negativa, diuen “Brussel·les ens està oblidant…”.
Segur que és capaç de dir-me mesures que ha aprovat el Parlament Europeu, que afecten els ciutadans en el seu dia a dia…
En els últims mesos, hem aprovat normatives per reforçar la seguretat interior i la cooperació policial contra el gihadisme. Hem aprovat els pressupostos, que diuen on van els recursos per política regional, mediambiental, agrícola i d’altres. Normatives que tinguin a veure amb transports, energia, defensa del consumidor.
Ara no pagarem el roaming a les telefòniques quan sortim de vacances. Això és Brussel·les també?
I tots estarem contents d’aquesta mesura. O que quan utilitzem la targeta de crèdit en un altre país no ens cobrin recàrrec. Tot això són mesures pràctiques, coses que faciliten la circulació de la gent. I ja que som ciutadans europeus, puguem viatjar, establir-nos, treballar, consumir a qualsevol país.
Quan veiem que amb el Brexit algunes d’aquestes coses es posen difícils a la Gran Bretanya, ho entendrem més…
Això ja està passant. Per adonar-nos que estem bé, ens hem de comparar amb algú que no ho està tant. Hi ha molts drets i facilitats que els ciutadans britànics els tenen pel fet de ser ciutadans europeus. I en principi, els perdran.
Els preocupa, la negociació que ve ara del Brexit?
Sí, i serà difícil. Però estaria més preocupat si fos britànic. Qui té més a perdre, és qui se’n va, no qui és queda. I els altres 27 estats membres no acceptaran una negociació en què els britànics se’n vagin amb els avantatges i no amb els inconvenients. Les regles del Tractat de Lisboa són lleonines pel qui se’n va, no pel qui es queda. I dos anys de negociació és un termini curtíssim per negociar com surtin d’una Unió Europea en la qual portes més de 40 anys, lligat per una quantitat immensa de legislació.
Com es desfà el nus?
O es queden sense legislació, perquè no poden crear tanta legislació nova en dos anys, ni en cinc, ni potser en deu. O bé han d’assumir tota aquesta legislació com a pròpia. Però perdent drets. Perquè si, com sembla, volen sortir del tot, es converteixen en un tercer país que tindrà la mateixa relació amb la UE que Mèxic o el Marroc. Primer, el divorci i després, els termes de la nova relació.
El Brexit va ser un moment baix de la UE. Semblava que si a les eleccions franceses guanyava Le Pen fins i tot es podria anar cap a la desintegració. S’ha redreçat la situació?
S’està redreçant. Ens hauríem de permetre el luxe de ser optimistes quan les coses comencen a anar bé. El punt d’inflexió és, justament, el Brexit. I després va haver-hi por a un efecte contagi. Però la realitat ha estat la contrària: va servir de vacuna. Ara ningú no vol sortir, perquè veu el caos de fer-ho sense saber on vols anar. Ara hi ha més gent que diu que el futur del seu país és a la UE. I això no vol dir que aquesta funcioni perfectament, jo soc el primer que ho penso.
El dia que Macron va guanyar, a la celebració s’onejaven banderes europees. No és freqüent…
I encara més que les banderes, em va cridar l’atenció que quan surt del Louvre ho fa sonant l’himne europeu. Macron va demostrar que es poden guanyar unes eleccions franceses parlant bé de la UE. I no simplement utilitzant-la com a pim-pam-pum. Una política estatal no es pot explicar sense explicar també la política europea. Per cert, també hem vist la bandera europea com a símbol de llibertat i democràcia a Ucraïna, o a Polònia, quan els ciutadans surten a protestar perquè creuen que el seu govern va contra els valors europeus.
La Comissió Europea va posar sobre la taula un pla de redistribució dels refugiats que arribaven a Grècia. Però qui l’ha d’executar són els estats
Això és molt difícil d’explicar davant de la crisi dels refugiats. Europa no hi ha reaccionat d’acord amb els seus valors, precisament…
La crisi dels refugiats és un exemple perfecte del problema de la Unió Europea, i de la seva imatge. En segons quins temes, les institucions europees tenen competències i en altres, per més que hi hagi coordinació, les competències són dels estats. En aquest tema, la Comissió Europea va posar sobre la taula un pla de redistribució dels refugiats que arribaven a Grècia. Però qui l’ha d’executar són els estats. Si no hi ha voluntat dels estats, això no pot funcionar! La responsabilitat se l’emporta la UE, que justament és qui ha posat sobre la taula el pla i ha demostrat que és possible.
Davant de la deserció dels Estats Units dels acords del canvi climàtic, ha sortit la UE dient que ho liderarà. És una nova actitud?
Quan veus Merkel o Macron dient que la UE estirarà el carro de l’acord de París –amb un llenguatge poc diplomàtic, per cert– o els tres presidents de les institucions europees, això demostra que es vol exercir un lideratge. I que en aquests moments existeix.
{{ comment.text }}