Cap de Cardiologia Pediàtrica a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, el vigatà Ferran Rosés va viure el pic de la pandèmia des de les UCI de la Vall d’Hebron de Barcelona, l’hospital que va atendre més casos greus de la Covid-19 de tot el país. Una experiència personal i professional tan intensa com colpidora, que no oblidarà.
Vostè va haver d’afrontar la cruesa de la pandèmia des d’un dels ulls de l’huracà…
Sí, em va tocar de ple. De fet, aproximadament el 50% dels pediatres de l’Hospital Infantil i de la Dona de Vall d’Hebron vam incorporar-nos a les UCI d’adults de l’hospital per tractar adults amb coronavirus. Per mi va ser una situació difícil. Per una banda, estava content d’aportar el meu granet de sorra en una situació d’emergència sanitària enorme, però per l’altra estava preocupat per com seguiríem atenent els nens i nenes amb malalties al cor que habitualment tenim a l’Hospital Infantil de la Vall d’Hebron, que és el centre de referència on s’atenen els pacients més complexos de tot Catalunya.
I com ho van compaginar?
Vam acabar deixant la meitat de l’equip de cardiòlegs atenent els infants amb cardiopaties i l’altra meitat vam anar a donar suport a l’UCI d’adults.
Un cardiòleg pediàtric fent de metge intensivista?
Doncs, sí. De fet, pels cardiòlegs pediàtrics l’UCI és un entorn habitual. Jo havia treballat a l’UCI pediàtrica anteriorment, i em va costar una mica adaptar-me als protocols i els procediments en adults, però amb l’ajuda i el suport dels anestesiòlegs i intensivistes que ens van acollir a les UCI d’adults, en pocs dies ja teníem les rutines apreses i les sis setmanes que vaig estar-hi vaig aprendre moltes coses, tant a nivell professional com sobretot humà.
Devia ser molt dur.
Realment aquelles setmanes van ser molt dures. Vam veure com amb pocs dies de l’inici de la crisi, Vall d’Hebron es va convertir en un hospital amb el 80% de la seva capacitat plena de pacients amb la Covid-19. Personalment va ser dur sobretot per la por d’infectar les persones del meu entorn més vulnerables. La meva dona i jo vam decidir que seguiria vivint a casa, amb totes les mesures de precaució. Amb aquesta decisió vam assumir el risc que pogués infectar-la a ella i a la nostra filla, que per sort no va passar. El que ens feia més por era infectar la resta de la nostra família i, per tant, vam decidir que ens aïllaríem de tothom per evitar possibles contagis.
És l’experiència mèdica més impactant que li ha tocat afrontar fins ara?
No sé si la més dura perquè sent cardiòleg pediàtric la meva feina implica enfrontar-te a situacions duríssimes que sovint et toquen a nivell personal i professional, però sí que la recordaré per l’excepcionalitat i la magnitud que ha tingut.
Veure morir gent, sovint gairebé sola dins d’una UCI, deu ser desesperant.
Sí, aquesta epidèmia ha estat molt dura en molts aspectes, però un dels més rellevants per mi ha estat la impossibilitat de tenir contacte amb els pacients i les seves famílies, especialment en casos de pacients que no han anat bé. Aquesta deshumanització en el món pediàtric no existeix habitualment, ja que els pares i mares estan sempre amb els seus fills, 24 hores al dies, sense limitacions, i de cop passar a haver de dir a algú que el seu familiar s’ha mort i que no el podran veure… això va ser duríssim. Per sort, es va posar ràpidament en marxa un protocol d’acompanyament al final de la vida que va permetre com a mínim a un familiar acomiadar-se dels seus éssers estimats veient-los a l’hospital.
La Vall d’Hebron ha estat l’hospital de Catalunya que més casos greus de coronavirus ha atès. Una prova de foc?
Sí, l’Hospital de la Vall d’Hebron és el primer hospital de Catalunya en volum de pacients i en complexitat, i per tant ha estat l’hospital que més pacients amb Covid-19 ha atès, aproximadament uns 2.300 en total, amb més de 600 pacients que han estat ingressats a l’UCI. Això va suposar una transformació enorme de tot l’hospital, passant de 3 unitats d’intensius a 13, i amb pràcticament totes les plantes d’adults dedicades a pacients de Covid-19. Tot plegat, un autèntic repte que la direcció de l’hospital va saber gestionar de forma eficient, i amb tots els treballadors remant junts per atendre els nostres pacients en les millors condicions possibles, seguint l’objectiu que ens defineix: el pacient primer i al centre de tot.
I mentrestant, l’Hospital Infantil no podia deixar d’atendre els casos greus…
Sí, l’Hospital Infantil va haver de dividir els esforços per ajudar els adults i al mateix temps mantenir l’excel·lència en el tractament dels nens i nenes que ho necessitessin. Per sort, mai vam deixar d’atendre ningú ni vam parar cap dels procediments més complexos. Els casos urgents es van seguir fent en tot moment.
Precisament aquells dies van afrontar el primer trasplantament de cor de tot l’Estat a una pacient que havia superat la Covid-19. Això ho va fer un equip liderat per vostè mateix, oi?
Doncs sí, va ser una autèntica fita per a tot l’equip que va estar implicat en aquest cas. De fet, el trasplantament és un procediment quirúrgic, i per tant el va liderar el cap de Cirurgia Cardíaca Pediàtrica, el doctor Raül Abella. Per la part de Cardiologia Pediàtrica, el doctor Ferran Gran i la doctora Dolader, del meu equip, són els doctors que habitualment controlen els pacients trasplantats de cor. Per sort, a l’hospital treballem en forma d’equips multidisciplinaris, on els cirurgians cardíacs, intensivistes, anestesiòlegs i cardiòlegs prenem les decisions de forma conjunta. Fa uns dies vam veure la pacient a consultes externes i tot l’equip està molt content perquè ja és a casa seva fent vida pràcticament normal.
Detectar que la pacient tenia Covid-19 devia ser un problema afegit.
Sí, la pacient de fet va ser la primera nena Covid-19 positiva de l’hospital i va ser una troballa que no esperàvem en un control rutinari, a la consulta, on va venir perquè feia dies que notava que estava pitjor i s’ofegava. Inicialment ens vam pensar que tenia un empitjorament relacionat amb la seva cardiopatia de base, i no va ser fins que li vam fer una placa de tòrax quan vam veure que tenia pneumònia, i vam sospitar que pogués ser deguda al coronavirus.
Se’n podrà treure alguna cosa positiva, de tota aquesta pandèmia?
Moltes, sens dubte. Per mi, la més important, la capacitat de treball en equip amb professionals que no havíem treballat mai abans, i la capacitat de superació i resiliència de tot el personal sanitari.
Es prendrà consciència que el sistema sanitari públic necessita recursos?
Sincerament, espero que sí. De fet, no crec que la població en general no sigui conscient que el nostre sistema sanitari públic és un dels millors del món i que s’ha de fer el possible per preservar-lo. Espero que sigui la classe política del nostre país qui valori l’esforç que tot el sistema sanitari ha fet en aquesta crisi i faci passos de gegant per mantenir-lo i millorar-lo.
Per cert, sembla que el coronavirus no afecta especialment la població infantil i juvenil?
Sí. En general el coronavirus no ha afectat els nens amb la mateixa intensitat i no hem tingut ni molt menys l’allau de pacients amb pneumònies que hem vist a l’edat adulta. De fet, els pocs que hem tingut han fet una evolució menys greu. Sembla que recentment hi ha una proporció de casos que tenen una presentació clínica similar a la malaltia de Kawasaki, que estem estudiant amb detall a l’hospital, però estem parlant de molt pocs casos i tots han anat bé.
