Pere Prat, quan era alcalde de Manlleu, tenia una obsessió per la puntualitat. Dos anys i mig després d’haver deixat el càrrec la conserva. Passats cinc minuts de les 3 de la tarda, l’hora pactada, obre la porta del Cafè Antic, el servei de bar annex a la gasolinera de l’Esclat de Manlleu.
–Això de la puntualitat no canvia ni estant jubilat?
–Sempre ho soc, de puntual. Però jubilat no ho estic; estic prejubilat. Sempre dic que la diferència és que els jubilats cobren de l’Estat i jo, encara del banc.
Es refereix al BBVA, entitat on treballava abans de demanar una excedència per dedicar-se a la política. Esgotada aquesta etapa, havia de reincorporar-s’hi però, per l’edat, farà 62 anys al febrer, el van prejubilar. Té més temps,
“Tots plegats, la societat civil i els polítics, hem volgut anar massa de pressa”
però s’ha buscat feina. “Faig un voluntariat a la llar residència de malalts mentals, vaig a caminar, preparo el dinar…”. Tot i això, quan EL 9 NOU li va trucar per estrenar la secció de converses amb exalcaldes per parlar del 21-D, va ser fàcil trobar un forat. La política li agrada.
Per això, tot i no ser electe, manté activitat política des de la rereguarda. Alcalde entre 2003 i 2015, ara presideix la secció local d’ERC, responsabilitat que el converteix en membre, també, de l’executiva comarcal que havia presidit. Anem al gra.
–En el context actual i amb l’experiència que acumula en l’àmbit municipal li agradaria participar més?
–Sí.
Respon així. Amb un monosíl·lab. Sec. Sona a disgust, però potser no ho és. “Quan dic que sí vull dir que m’agradaria poder posar al servei dels altres la meva experiència. No per ocupar cap càrrec”. Confirmat: no vol polèmiques. Ara ja no és alcalde. Però, amb el que està passant, i amb infinitat d’alcaldes investigats per la fiscalia, creu que és atractiu, avui, estar al capdavant d’un ajuntament.
–Ho és, però no pel càrrec, sinó per estar al servei de la gent. I que hi ha uns riscos és evident. A mi, m’ho has sentit dir moltes vegades: ‘Qui no vulgui pols que no vagi a l’era’.
És una de les seves frases de capçalera. Made in Pere Prat. Com ho era l’estampa de sortir al carrer amb una llibreta per apuntar les queixes dels veïns i, després, resoldre-les. Un sot aquí, un llum que no crema allà, una llamborda que s’aixeca un tros més avall… Micropolítica. És on se sent còmode. I, amb consellers i líders civils empresonats, no pot estar-ho, de còmode. “Emocionalment pateixes. Estàs preocupat. I la violència de l’1-O mai m’hauria pensat veure-la a l’Europa del segle XXI”. Tot i que aquestes imatges li fan mal –“i pateixes també per la gent que veus que no arriba a final de mes”–, es defineix optimista. Per això és més de mirar endavant que no pas enrere. Ara bé, quan se li planteja l’envit d’avaluar què s’ha fet i com s’ha fet, no refusa la pregunta.
–Tots plegats hem volgut anar massa de pressa.
–Què vol dir tots plegats?
–La societat civil, els polítics…
–Això no s’havia d’haver dit abans?
–Potser sí. Dir que es faria la independència en 18 mesos va ser una equivocació, però s’ha d’entendre el context en què es produeix. Ningú volia ser titllat de desertor, que es retirava…
Per tant, la seva reflexió gravita entre la crítica i la comprensió. I posa un exemple curiós: l’aeroport de Castelló.
–És evident que no s’havia d’haver fet, però això es va veure després. En aquells moments segur que hi havia molta pressió política, dels agents econòmics… No ho justifico, però, a pilota passada, hi ha temes que són evidents i que, quan hi ets al mig, costa més d’adonar-te’n.
Partidari de llistes separades per al 21-D, confia en la victòria del bloc independentista. “El resultat ha de servir per
“El 21-D ha de servir per trobar una sortida per implementar la República”
desbloquejar la situació i trobar una sortida perquè la República pugui implementar-se”.
–Però com? Haurà de ser negociant.
–Sí, però hem de tenir més força social i política per negociar i que Europa, que ha fet el paper que ha fet, s’adoni que el que es demana és just.
Arribar a acords amb els adversaris és complex. Explica, però, que els dijous surt a caminar amb Miquel Vilalta, del PP; Josep Suriñach, de CiU; Josep M. Anglada, d’ICV, i Pere Riera, d’ERC com ell. De l’època a l’Ajuntament, tot i les divergències, en va sorgir una amistat que, ara, perdura. “És clar que parlem de política, i a vegades no ens entenem, però sempre ens respectem”. Aquesta paraula, respecte, la jutja important. Encaixa amb un home que té un posat gerencial. Potser per això, sempre hi ha qui el fa més convergent que republicà. Ho havia sentit això? “Sí, però també em deien que podia ser del PSC. Jo soc d’ERC!”. Ho avala amb una dada: milita des de 1987, quan va entrar al partit amb la Crida. D’allò en fa una eternitat. El món ha canviat. La seva vida, també. Ara, a més de la política, s’interessa per la cuina. Fa el dinar cada dia.
–Quin plat li queda millor?
–El trinxat i els macarrons.
Plats de poc glamur, però pràctics. Prat sempre ha estat un polític pràctic. Mentre s’acomiada, a peu dret, saluda una parella. D’ell s’explicava que saludava a tothom, a qui coneixia i a qui no coneixia. Un vici que no ha perdut. Com la puntualitat.
