Carles Fiter
Meritxell Font és consultora en planificació de xarxes de transport. Nascuda a Torelló, viu als Estats Units des de fa onze anys. Treballa a una oficina de Nova York, des d’on planifica xarxes d’autobusos, ferrocarrils o bicicletes per ciutats d’arreu, amb la mobilitat sostenible i la inclusió com a base dels seus projectes. Aquesta és la segona entrevista de Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per divulgar la xarxa de talent osonenc al món. Es pot veure, també, en aquest enllaç.
De Torelló a Nova York. Com i quan comença el seu camí?
De Torelló vaig anar a Barcelona a estudiar Enginyeria de Camins, Canals i Ponts i em vaig especialitzar en planificació de xarxes de transport. Llavors vaig treballar deu anys a Barcelona. Quan va esclatar la crisi, el meu marit, que és enginyer geòleg i també està al ram, treballava en una empresa catalana que va decidir obrir mercat al continent americà. Vaig agafar una excedència de la feina i vam marxar amb els dos fills cap a Miami, on vam estar-hi un parell d’anys. Vam anar tres anys més a Califòrnia, on va néixer la tercera filla. I després fa sis anys, aquesta empresa catalana per la qual treballa el meu marit va comprar-ne una altra amb seu a Nova York. I vam traslladar-nos aquí.
Com va arribar a ocupar la posició actual a Nelson/Nygaard Consulting Associates?
Fins llavors estava fent de freelance amb projectes d’enginyeria. Vaig enviar un currículum a l’empresa i al novembre van contactar-me i van oferir-me una posició de sènior. És una empresa nacional amb una oficina a Nova York. Després de diverses caps d’oficina, em van oferir dirigir-la. Des de principis de 2018 que la dirigeixo.
Als EUA van avançats en altres coses, però en mobilitat no
En què consisteix la seva feina?
Fem planificació multimodal de xarxes de transport. Això té diferents àrees d’especialització. Pot ser des de planificació d’una xarxa de transport públic, d’autobusos o de bicicletes, fins a dissenyar carrers, plans multimodals de ciutat o de barris. També planifiquem les noves mobilitats com la bicicleta elèctrica, el patinet elèctric, o la mobilitat compartida. I també fem molta participació ciutadana. En qualsevol projecte, hi ha d’haver una consulta exhaustiva al públic. És una empresa que mira molt per la sostenibilitat i la diversitat, sobretot perquè allò que acabem proposant afavoreixi les persones de renda baixa o amb discapacitat.
I quan es comencen a executar aquests projectes?
La planificació és la primera fase de qualsevol projecte. Per exemple, ara vam acabar el pla de la bicicleta d’Albany, capital de l’estat de Nova York. El resultat final és un mapa de com hauria de ser la xarxa en un futur, un llistat de projectes amb el preu estimat i les possibles fonts de finançament. Com a ciutat, hi ha diversos objectius que s’han de prioritzar i a mesura que es té pressupost, es van fent els projectes. Això pot ser com a mínim dos o tres anys, però també pot tardar-ne deu. I malauradament també pot ser que es quedi en un calaix.
Depenen, doncs, de les decisions polítiques?
Totalment. A Catalunya també és així. Fem una planificació i llavors hi ha els interessos polítics. Pot ser que un projecte que anava primer passi a ser últim.
Hi ha hagut canvi en l’era Trump i era Biden?
Biden té un altre enfocament amb el tema de multimodalitat i sostenibilitat. Trump va tallar tot el finançament de l’alta velocitat a Califòrnia, o també es qüestionava el canvi climàtic. Això ens va malament com a empresa perquè precisament apostem per treure cotxes de la carretera.
Hi ha barris, principalment negres, en què no caminen per por que els arrestin
La mobilitat sostenible és una base dels seus projectes.
I això fa que treballem molt per a ciutats més progressistes com San Francisco i Nova York. Però fins i tot Los Angeles ha canviat molt en els últims anys i ha invertit molt en transport públic. Hi ha ciutats americanes que volen que la mobilitat sigui com a Europa. Que es camini més, que hi hagi més transport públic. D’altra banda, no podem treballar a tot arreu. Hi ha llocs que ja no ens contracten i probablement tampoc volem treballar-hi perquè els valors no quadren.
Per tant, els plans canvien molt no només per país sinó als mateixos Estats Units?
El mercat dels EUA són 350 milions de persones. Quan hi va haver les eleccions, una meitat va votar Biden i l’altre, Trump. Tal com es va distribuir, els votants de Biden són ciutats més urbanes, progressistes i diverses, mentre que el territori rural és proTrump. Per tant, hi ha zones que és complicat i no canviaran mai la mentalitat. He fet projectes a l’Amèrica profunda que encara hi ha molt per fer.
Europa és més homogènia pel que fa a planificació?
A Europa tot és molt més antic i hi ha menys espai. Tot s’ha dissenyat d’una altra manera i fa temps que s’ha entès el problema del canvi climàtic i els avantatges d’anar en bici o caminar. Socialment tothom entén que no es pot conduir en alguns llocs. Als EUA van avançats en altres coses, però en mobilitat, no. Ara estan descobrint que és tallar un carrer, fer una plaça, etc. Hi ha ciutats més velles i denses com Boston i Nova York, que van en aquesta direcció i que estan construint carril bici i zones per a vianants.
La Covid ha accelerat aquest procés i la concepció als EUA?
Ha estat un canvi radical. Fa uns anys hagués estat impensable que els restaurants ocupessin places d’aparcament. També ens ha sortit molta feina arran d’això. Hem ajudat a dissenyar aquests carrers amb terrasses, com derivar el trànsit o on aparcar.
També treballen amb la inclusió i la integració. Com es pot evitar que no hi hagi desigualtats en la xarxa de transport?
A la part tècnica dels projectes, se’ns demana molt que estudiem els “deserts de trànsit” amb sistemes d’informació geogràfica. Elaborem uns mapes de les zones que no estan servides de transport públic o que el servei és mínim. Creuem aquestes dades amb la demografia per veure on hi ha gent de renda baixa i de color, que sol ser el mateix grup. Després, quan fem la part de participació ciutadana, és molt important que tinguem contactes amb tots els grups de gent per saber què els fa falta. Si no saps què passa, hi ha coses que no les entens. A Albany, per exemple, hi ha barris principalment negres, en què no caminen per por que els arrestin o per poca llum al carrer. Per això, en aquests plans hi ha d’haver un treball amb altres departaments, com el policial. Són coses que com a persones blanques no veiem. Hi ha molta feina a fer, però arran del cas del cas de George Floyd ha anat molt més ràpid.
Barcelona és exemple per la xarxa de transport públic i carril bici
Aquestes xarxes de transport s’han fet a esquena d’una part de la població?
No només a esquenes. S’han construït autopistes literalment sobre barris de gent negra, fent-los fora del barri, o dividint una comunitat amb una autopista de 5+5 carrils. En alguns barris es posaven ponts baixos perquè els autobusos on anava la gent pobra no poguessin passar. S’han fet aberracions. Hi ha molta feina fer.
De què pot aprendre els EUA d’Europa?
El disseny de carrers. Els carrers que passaven pel mig de pobles i ciutats de Catalunya i Espanya han estat peatonalitzats. Està dissenyat d’una manera per no voler conduir-hi. La idea d’aparcar i anar a peu a tot arreu encara costa molt als Estats Units. Barcelona ara és un exemple per la xarxa de carril bici i de transport públic.
I viceversa?
Em sobta que a Catalunya no es fa participació ciutadana o molt poca. Als EUA, la gent ho vota tot. Si s’han d’aprovar uns impostos per dissenyar una nova xarxa de transport i la gent no ho vol, no es fa. Però ho ha decidit tothom que ha volgut votar. Ho complica molt més tot, però es valoren més les coses. També hi ha més transparència i els diners es poden seguir des que els aprova Biden.
Hi ha cap model de mobilitat i xarxa de transport que sigui un exemple a seguir?
Quant a la bicicleta, Amsterdam és un clàssic i també Copenhaguen. A Barcelona és espectacular la xarxa que s’està fent. Pel que fa a transport públic, la xarxa de trens de Suïssa o el metro de Londres són un gran exemple. Als EUA s’emmirallen molt en la mobilitat integrada, com, per exemple, una plataforma nascuda a Finlàndia que permet pagar tant al mes i escollir el mode de transport. L’app et diu quina és la manera més econòmica. A Europa hi ha molts exemples de bona planificació.
Com s’està gestionant el talent? Es valora tant en un lloc com a l’altre?
En el meu cas, tècnicament estem molt formats. Sortim superpreparats. Quan vaig acabar la carrera, hi havia molt diner europeu i es van construir molts projectes, com l’alta velocitat o túnels. Ens van formar molt i vam adquirir molta experiència, però falta vendre’ns. S’ha d’intentar mantenir el talent amb oportunitats interessants, però també està bé que la gent marxi una temporada per exportar el saber fer i per aprendre altres coses.
Què recomanaria a aquells que s’estan rumiant emprendre l’aventura?
Primer, mirar-se bé on es va i mirar les convalidacions universitàries. La convalidació del meu títol va ser una odissea. He hagut de picar pedra perquè se’m reconeguessin els estudis i l’experiència. També informar-se bé sobre què valen les coses, si pots sobreviure-hi i com està el mercat laboral. I, finalment, pensar que una tornada no és sempre fàcil. Si tornen, quines oportunitats hi ha? Òbviament, el tema familiar seria fantàstic, però en l’àmbit professional, què es podria fer? Això no és sempre fàcil. Depèn de la idea que es porti. Nosaltres vam marxar per un any i mig i en portem onze.
Podria desenvolupar la seva feina a Catalunya?
Sí. Vaig treballar deu anys en una consultoria de Barcelona. El que faig aquí als EUA, a Catalunya fa temps que es fa. Però sí que està bé veure com s’enfoquen els projectes. On treballo som molt bons en l’story telling, en com explicar un projecte. Saben vendre qualsevol cosa i a Catalunya anem amb el capcot. El tema del producte final visual és superimportant i com expliquen la història. Això es podria exportar cap a Barcelona. Crec que podria trobar feina de planificar xarxes de transport i tornar al xip català.
Per acabar, què enyora d’Osona?
Família i amics. T’ho perds tot, aniversaris i enterraments. Hi ha moments complicats quan ets fora. I això amb la Covid ha estat terrible. També enyoro els paisatges. Fa unes setmanes vaig ser a Torelló i et sents a casa. Aquí, als EUA, estic fora de la zona de confort cada dia. Per això, tornar a casa i estar amb la gent és impagable.
ALTRES ENTREVISTES:
{{ comment.text }}