El dia que Joan Coll va deixar de ser conductor per altres empreses i es va instal·lar pel seu compte com a taxista ja era una persona molt coneguda a Ripoll. Durant molts anys va ser habitual veure’l al volant d’autocars que feien serveis per tota la comarca i en trajectes més llargs. Va ser el 1992 quan va fer el pas professional, al qual el seu fill Narcís es va unir dos anys més tard, “quan ja havia complert el servei militar”. Desgraciadament, un accident va posar fi a la vida d’en Joan el 1996. Aleshores, el seu fill petit, en Miquel, va agafar el relleu en una empresa que s’ha mantingut fins a l’actualitat.
Tots dos germans són autònoms, però a més disposen d’una empresa on fa quinze anys hi van afegir el servei de diversos autocars. Actualment tenen fins a cinc taxis, encara que “amb tres faríem de sobres”. A més, compten amb quatre treballadors més fixos, i dos d’eventuals els caps de setmana. Hi va haver una època en què els trasllats de malalts per fer diàlisi o radioteràpia van provocar un augment del nombre de taxis a tota la comarca. Des que el servei es va perdre en mans de les ambulàncies s’ha reduït substancialment. A tot el Ripollès n’hi ha al voltant d’una quinzena, encara que algunes llicències “els tenen taxistes que en el seu moment van comprar-les perquè els sortia a compte, però que treballen a Olot o Berga, i difícilment pugen si no és per fer trasllats llargs a Barcelona”, apunta Narcís Coll.
La feina en el sector va a batzegades. Molts dies no els paga la pena anar a la parada de taxis, perquè “en dotze hores no surt ni un servei i aprofitem per fer altres tasques”. En canvi, altres jornades els poden sortir tres o quatre viatges a Barcelona. Les èpoques més prolífiques solen ser a l’estiu o per vacances, però per sota del que havia estat anys enrere.
