De frases de viatges n’hi ha moltes. N’atribueixen a l’escriptor nord-americà John Steinbeck una que diu més o menys que no són les persones les que fan els viatges, sinó els viatges els que fan a les persones. Li escauria a Josep Soler, un manlleuenc de 58 anys ara resident a Birmània, però que ha passat gairebé tres dècades al Japó. Especialista en karate, disciplina de la qual té el cinturó negre i és quart dan, té l’honor d’haver estat el primer jutge estranger d’aquest esport a la regió de Kyoto.
Fa unes setmanes va ser a Manlleu, on viu part de la seva família i on conserva amics. Alguns, encara ara el consideren un ídol. No és estrany. Al trànsit dels anys setanta als vuitanta no es viatjava. I menys al Japó, un destí aleshores exòtic on la llengua esdevenia una barrera gairebé infranquejable. Per Soler, no. De fet, la seva és una història plena de sorpreses i, fins i tot, de contradiccions. Ha fet mitja vida al Japó, i a Manlleu encara hi ha qui el coneix com… el francès.
–Per què li diuen el francès?
–El meu pare treballava de muntador al tèxtil i havia de viatjar. Per raons laborals es va haver d’instal·lar a Anglaterra, on s’hi va acabar desplaçant tota la família. I, després, vam anar a França. Vam tornar a Manlleu quan jo era adolescent i, al carrer, ens va quedar el nom dels francesos. És curiós perquè nosaltres érem de Manlleu!
El tragí de la seva infància i adolescència li va permetre conèixer idiomes. Haver iniciat l’etapa educativa entre Anglaterra i França el convertia en un políglota, perquè sumava l’anglès i el francès al català matern, però, en canvi, no dominava el castellà. Això recorda que li va representar un cert inconvenient a l’hora de fer el servei militar.
–Em vaig presentar voluntari a la brigada paracaigudista. Vaig anar a Alcalá de Henares i, havent estat tants anys fora, no dominava el castellà. Me’n vaig sortir com bonament vaig poder…
Amb una vida gairebé nòmada, el servei militar no va fer res més que accentuar en ell un cert sentiment de desarrelament tot i que, a vegades, costi definir les sensacions. En una edat en què es configuren les identitats, també les vitals, Soler no s’acabava de sentir d’enlloc. O de tot arreu. De fet, ja havia arrelat en ell l’esperit viatger. Aventurer, potser caldria dir. Persona de ment oberta, mai es va deixar guiar per les majories. Potser per això, quan l’oferta esportiva gairebé se circumscrivia al bàsquet i al futbol a ell li va cridar l’atenció el karate. Era l’època en què les pel·lícules d’èxit d’arts marcials fascinaven. Va començar a practicar karate, fins i tot abans d’anar a la mili, a l’escola Budokan de Vic, dirigida pel mestre Raymond Thomas.
–M’hi vaig quedar enganxat. Vaig veure de seguida que era el meu esport.
Aquesta afició va propiciar que fes incursions al Japó, un país on el karate és una religió. Hi va estar en dues ocasions i, a la tercera, va decidir instal·lar-s’hi. No va ser una decisió fàcil. Tenia poc més de 20 anys i treballava a Domus, una empresa de rentadores. Amb feina fixa i la família a prop, era fàcil conformar-se. Però aquest no és el caràcter de Soler. La paraula difícil el motiva; impossible no forma part del seu vocabulari. Marxar de Manlleu per anar-se’n al Japó amb una mà al davant i una al darrere era una mica més que viatjar.
–Vaig marxar convençut. Sí que a casa ho van patir. La meva mare no va tenir notícies de mi fins al dia que va rebre una carta! Avui sona estrany, però és que no hi havia mòbils ni internet. Viatjar, ara, és una altra cosa; fa més de trenta anys, i al Japó, no era habitual.
Al Japó, on a través del karate havia fet algun contacte a Kyoto, de seguida s’hi va trobar a gust. Al costat de la pensió on s’havia allotjat en els seus primers viatges hi havia un gimnàs regentat per Hirotsugu Miki, una eminència del karate: vuitè dan i fundador de la modalitat rocky-ryu karate-do. I va decidir anar-se-n’hi. Allà va començar una nova vida. Treballant –va fer diverses feines tot i que es va acabar especialitzant en la mecànica d’automoció– i practicant karate, la seva gran passió. Hi ha fet classes i ha assolit un rang singular: ser el primer estranger de Kyoto a obtenir la qualificació necessària per exercir de jutge en competicions d’aquest esport. Integrat al Japó, i amb una parella japonesa, emocionalment viu a cavall de la disciplina nipona i la rauxa mediterrània. Potser són tòpics, però els estereotips, a vegades, serveixen per avaluar la distància existent entre cultures diferents.
–Va ser un xoc cultural, però t’adaptes. En sis mesos parlava japonès. D’escriure ho intentes, però costa. Aprendre’n bé no ho acabes de fer mai.
Fa cinc anys, va tornar a fer un gir vital i es va instal·lar a Birmània, d’on és la seva actual parella i amb qui té una filla de 9 anys. Viu a Yango, ciutat que suma uns sis milions d’habitants en un país que viu un lent procés de transició cap a una democràcia encara molt feble. Hi està a gust, és el país de la seva dona i també el lloc on ha crescut la seva filla, que ha passat mitja vida al Japó i mitja a Birmània. Sap que cal viure el present i que el futur no existeix, sinó que es construeix, una màxima que ell ha aplicat tota la vida. Però, ara, també sap que aviat haurà de prendre una decisió. Amb 58 anys a les espatlles li tocarà decidir si torna a Catalunya o, definitivament, encarrila la seva vida a Birmània, on va instal·lar un taller mecànic.
–Sí, he de pensar què faig. Ara feia sis anys que no venia a Manlleu. Hi he estat uns dies per veure la família i els amics. Em tocarà decidir si em quedo a Birmània o torno definitivament.
Es diu que les persones acaben essent d’on passen el Nadal. Potser per això les seves paraules no delaten enyor de Manlleu, d’Osona ni de Catalunya. Avesat a viatjar, casa seva és el món. Parla amb pausa. I amb la mirada serena. La mateixa pausa i la mateixa mirada que exigeix el karate, un esport de valents del qual ell ha esdevingut un referent. De fet, és el culpable que a Osona es practiqui el rocky-ryu karate-do. Soler sap que la vida pot donar moltes sorpreses, però que, a vegades, cal obrir portes. Ell, fa gairebé quaranta anys, en va obrir una que el va conduir cap a l’Àsia. I encara hi és.
Però a Manlleu… li diuen el francès. La vida.
{{ comment.text }}