Diuen que la història es repeteix. I a Roda poden donar-ne fe. La igualtat entre IPR i ERC o entre ERC i IPR, l’ordre depèn de les eleccions que s’agafin com a patró, es reprodueix cada quatre anys. L’escenari, globalment, és molt similar al de 2015, quan es va produir un empat, aleshores a sis regidors, entre ERC i IPR, que ara s’ha tornat a donar, però no a sis, sinó a cinc. Això sí, amb una diferència: si el 2015 la força més votada va ser ERC, que venia de quatre anys d’alcaldia, ara ha estat IPR qui, després de quatre anys a l’alcaldia, ha obtingut la primera posició. Per aquest motiu, novament, qui tindrà la paella pel mànec per decantar l’alcaldia cap a una banda o cap a l’altra serà JxCat, que ha robat un regidor a ERC i un a IPR, fet que li ha permès saltar d’un a tres.
En aquest escenari, i tot i que els resultats siguin molt similars als de fa quatre anys, els precedents serveixen de poc a l’hora d’aventurar quina serà la sortida al laberint. Bàsicament perquè si es gira la vista enrere davant d’una mateixa situació s’ha produït més d’un desenllaç. Així, el 2011, amb un empat entre ERC i IPR a cinc regidors, aleshores amb Jordi Serra de cap de llista dels republicans com a força més votada, l’alcaldia va ser per ERC perquè CiU, amb dos regidors, va optar per deixar governar a la candidatura amb més vots. Però el 2015, novament amb un empat entre ERC i IPR –aleshores a sis regidors– i altra vegada amb els republicans com a primera força, fa quatre anys ja amb Roger Corominas de cap de llista, CiU, que només havia obtingut un regidor, va decantar-se cap a IPR i va donar l’alcaldia a Albert Serra tot i que quatre anys abans la hi havia negat. Ara, CiU no es presenta, ho fa JxCat amb un nou candidat, Joan Moreno, que es trobarà amb la mateixa tessitura en què s’havia vist Antoni Escarrabill: pactar amb IPR, fer-ho amb ERC, deixar governar el més votat o intentar un govern de concentració. Tot en l’aire. Una vegada més.
{{ comment.text }}