Des del juny del 2021, l’exalcalde i exregidor de Prats de Lluçanès per Esquerra Isaac Peraire dirigeix l’Agència de Residus de Catalunya (ARC). L’òrgan té una tasca molt important en el context actual: coordinar i acompanyar la societat en l’objectiu de reduir els residus i millorar les xifres de reciclatge.
Quan traiem les escombraries per la porta de casa ens pot semblar que desapareixen. I no és així.
Exacte. Generem molts residus. I el primer que hauríem de tenir clar és que el millor residu és aquell que no es genera. És una de les màximes que perseguim des de l’ARC. Perquè tots els residus que generem s’han de tractar.
Falta pedagogia a la societat en l’àmbit dels residus?
Segur. Perquè cal anar cap a la idea de no generar residus, i de potenciar economies circulars. Cal aquest compromís per part de la ciutadania, però també ens cal molta responsabilitat en el tema dels residus pel que fa a les indústries i a les institucions públiques. En aquest sentit tenim sobre la taula una nova llei de residus, on es reivindica aquesta triple responsabilitat.
Quan es proposen canvis de models de gestió de deixalles sempre apareixen reticències. S’hi deu trobar sovint voltant per Catalunya.
Hi ha reptes que s’han d’assolir en l’àmbit dels residus, i el camí per fer-ho el tenim marcat. Pel que fa als ciutadans, s’ha d’apostar per models de recollida perquè ho puguin fer més bé. Per tant, calen ajuntaments amb fermesa per aplicar models d’alta eficiència, com el porta a porta o els contenidors amb xip. I també visitem moltes indústries: algunes que ja fan les coses molt bé pel que fa a residus, i d’altres que busquen la manera de fer-ho millor. En la ciutadania trobem reticències, perquè quan et canvien una rutina això genera incertesa. Cal tenir empatia, oferir moltes explicacions i mirar de resoldre els dubtes que sorgeixin. Això fa que al final trobem una militància activa en voler fer les coses tal com proposem.
Moltes persones pensen: jo reciclo com em diuen però la taxa de deixalles va pujant.
Les taxes han de cobrir el cost que té la gestió dels residus. I gestionar els residus no és barat, tot i que podrien debatre què vol dir barat i què car quan parlem de deixalles. I per això és tan important la idea de no generar residus. Des de l’ARC també treballem en la línia de les taxes justes, on paguis pel que generes. I qui ho fa malament hagi de pagar més. Hem de poder dir obertament que gestionar els residus té un cost, i que s’ha d’assumir. I que és una responsabilitat compartida. En aquest sentit Catalunya té un cànon de residus que penalitza els municipis que porten més material a l’abocador.
La generació de residus en la indústria és on cal incidir més? Condiciona el consum de tota la societat.
Correcte. En la indústria, en la logística, el comerç, etc. Existeix una indústria que ja busca solucions per anar cap al residu zero, però en d’altres àmbits hi ha camp per córrer. Ho podem veure en un lineal del supermercat on hi ha molt plàstic i embolcalls. Hi ha d’haver alternatives per als consumidors que volen aquest residu zero. I caldrà legislar això.
A Osona 12 dels municipis amb xifres de reciclatge superior al 80% apliquen el porta a porta. Aquest és el model més eficient?
Ara mateix, absolutament sí. És el que obté millors dades arreu del país, tot i que no és l’únic. Si parlem de models d’alta eficiència també hem de tenir en compte els contenidors tancats amb xip. A Osona ja s’aplica a Centelles i ho farà Torelló. De moment, però, en cap cas aquest model iguala el resultat del porta a porta. Osona ha sigut capdavantera, en aquest àmbit. I es manté al capdavant del rànquing. El que falta a Osona és que apliquin nous models les grans ciutats, Vic i Manlleu.
Serà un punt d’inflexió, això?
Totalment. I el mateix passarà arreu del país. Ja tenim més de 300 municipis que fan el porta a porta, però necessitem que hi entrin les grans ciutats per fer un salt endavant amb les xifres. Han fet passos en aquest sentit Barcelona, Girona, Tarragona, i en d’altres ciutats ja hi ha models mixtos. Per superar l’estancament de dades en el reciclatge i créixer ens calen grans ciutats fent el porta a porta. I per això esperem amb candeletes Manlleu i Vic.
El seguiran de prop, el cas de Manlleu?
Des de l’ARC seguim de molt a prop tots els municipis que apliquen nous models. Amb Manlleu hi ha diversos motius que ens hi faran estar més a sobre: perquè tenen tot el suport polític i tècnic per part nostra, perquè passarà a ser la primera ciutat amb un volum d’habitants important que aplica totalment el porta a porta, i per proximitat meva. Tot plegat farà que l’interès sigui doble.
Com es gestionarà el porta a porta en blocs de pisos amb molts veïns? Això preocupa la població.
A cada municipi on s’apliquen canvis hi ha un pla per a la seva aplicació. I es tenen en compte les característiques i casuístiques de cada zona. I per totes les situacions hi ha una solució proposada. Jo ara no em puc aventurar a dir “per a aquell edifici concret es farà així”. El que sí que puc enviar és un missatge de tranquil·litat cap als veïns. És un model conegut, fa anys que s’aplica i ningú mai s’ha fet enrere. Hem d’enviar un missatge d’engrescar la gent a participar activament del canvi. És la manera que tenim com a individus de canviar la societat.
Han començat les obres d’ampliació de l’últim vas de l’abocador d’Orís. S’estima una vida útil de 10 anys. Això vol dir que ja cal plantejar una nova ubicació del futur abocador d’Osona?
Estem en un moment de debat en l’àmbit de país, i redactant una nova llei de residus. En aquest document hi haurà d’haver un pla d’infraestructures, i per tant determinar quines instal·lacions caldrà en el futur. A Osona, la perspectiva és bona. Sempre que fem prevenció. Això vol dir que la vida útil de l’abocador ara és una, però si hi entrem cada vegada menys residus ens durarà més anys.
La idea, però, és créixer a Orís? On ja hi ha construït un centre de tractament de residus.
Ara mateix la perspectiva és la que hi ha definida actualment. Però a nivell global, la idea que té el govern és no obrir nous abocadors i aprofitar les infraestructures que ja hi ha. Per tant la lògica, sobretot tenint en compte que allà ja hi ha unes instal·lacions, seria estudiar créixer en aquesta ubicació abans que mirar-ne d’altres.
La realitat és que ningú vol els abocadors a prop de casa tot i que són necessaris.
Hi ha algú que sí que els vol, perquè hi ha retorns. I si la gestió d’un abocador es fa bé, les molèsties tendeixen a ser poques. Però és cert que és una instal·lació poc valorada. Crec que hauríem de deixar de parlar de la gestió dels residus com una cosa grisa, que només fa pudor i s’ha d’amagar. Cal reivindicar els residus com un possible subproducte que pot tenir altres vides.
És del Lluçanès. Coneix el tema de Fumanya i les molèsties als veïns. Com està el tema de la possible ampliació?
És un tema que he patit al costat dels veïns i he vist els efectes que provocava la planta de Fumanya. Fa una dècada enrere era molt pitjor, es van fer un seguit d’inversions i actuacions i es va millorar. Quan vaig assumir la direcció de l’ARC vaig convocar la plataforma Tanquem Fumanya, també les alcaldies afectades, amb l’objectiu de fer un seguiment molt proper del que passava allà. També he visitat la planta, i des de l’ARC exigim el bon funcionament de la instal·lació, com no pot ser d’una altra manera. La planta segueix en funcionament en l’àmbit d’actuació del que pot fer, i des de l’ARC en fem un seguiment constant.
Però bona part de les alcaldies del Lluçanès el que exigien era el tancament de la planta. El tancament no depèn de l’ARC. De nosaltres depèn fer el seguiment perquè tot funcioni segons normativa.
I el funcionament és correcte?
Segueix els paràmetres que li demanem. I com que jo he viscut i conec la situació, sempre hem demanat a la propietat el màxim. I crec que també cal explicar que en algun lloc s’han de gestionar aquest tipus de residus. I per què en aquesta ubicació de Fumanya? Doncs en aquest cas perquè hi va haver una inversió d’un privat.
El tema dels residus al Lluçanès s’hauria de coordinar des del Consorci amb un projecte comú per a tots els municipis?
La meva creença i convicció és que sí. I en la meva etapa com a alcalde de Prats i president del Consorci així es va posar sobre la taula. Però no va poder ser. Crec que els municipis del Lluçanès faríem una millor gestió dels residus de forma conjunta, a partir del Consorci a l’espera de disposar del Consell Comarcal.
Fa set anys de la consulta del Lluçanès per ser comarca. Va guanyar el sí, però no es va fer realitat. Li sap greu?
Considero que és un tema que no està acabat. És cert que des del dia de la consulta fins avui han passat centenars de coses, i totes han servit d’excusa per no culminar el tema. Però hi ha una consulta feta i uns resultats, i s’han de portar a terme. Formo part d’un govern que espero, i tinc el convenciment, que culmini el que la consulta va recollir. Segueixo defensant l’oficialitat del Lluçanès. No per cap caprici, sinó per fer realitat les necessitats d’un conjunt de municipis.
Ha faltat valentia política per part de totes les parts?
Després de la consulta, no es va seguir l’estela del Moianès, i vam entrar en un període complicat: dissolució del Parlament, eleccions del 27-S, el procés independentista, l’1-O, etc. Tot plegat no ha propiciat que s’entomés. I des de la conselleria corresponent, més que manca de valentia hi ha hagut intencionalitat política de no resoldre-ho. Espero, i així n’estic convençut, que ara sí que hi hagi aquesta intenció.
Podeu recuperar l’entrevista sencera al programa ‘Angle Obert’ d’EL9TV en el següent enllaç.
