“Se’m considera més vell del que jo em sento”

El rodenc Joan Sala va complir 100 anys aquest abril. És un home que al llarg de la vida ha fet molts papers de l’auca al poble: regidor, fundador de l’hoquei patins, president del centre excursionista, col·laborador de la revista, la ràdio... Conversem amb ell un dimarts, justament quan acaba de gravar programa. Com més anys fas, més costa saber quants en tens. Li passa?100 són tants, i tan rodons, que m’han quedat gravats. S’imaginava, de jove, que arribaria fins aquí? És cosa de genètica?Els meus avis van viure 70 i 80 anys i els meus pares, 90. Cada generació ha viscut uns 10 anys més. La medicina ha avançat molt. Abans el metge feia el que podia; ara es curen molts mals. Però viure molts anys no vol dir viure bé.És cert. Hi ha moltes malalties neurodegeneratives o de mobilitat, i ens falta saber per què determinades persones les desenvolupen i d’altres no. A tots els centenaris els pregunten pel secret. Quin és el seu?No ho sé. No tenia pensat arribar-hi i, per tant, no he viscut plantejant-m’ho. Una cosa que em caracteritza és l’humor interior. Si explico un acudit, no riu ningú, però jo per dins en tinc molt. Penso que això m’ha ajudat. A quina hora es lleva?Des que visc a Barcelona, cap a les 10. A la nit vaig a dormir tard: mirem les notícies i el que vingui al darrere. L’endemà voldria llevar-me abans, però si no em desperto per mi, a casa no ho fan. Va viure sol fins...Als 95. Ho troba a faltar?Home, ara he de compartir lavabo [riu]... Però estic molt bé. Tant de bo tothom visqués igual. Quina ha sigut la millor etapa de la seva vida?Ara. Carai. Em pensava que contestaria que quan tenia uns quants anys menys!Bé, l’època de ser gran i tenir llibertat. Amb poc temps se’m van morir la dona, els pares i els avis. Vaig quedar sol i em vaig dedicar a viatjar. On ha estat?A gairebé tot Europa, Rússia, Terra Santa, Jordània, Mèxic, el Marroc, Egipte...Sempre he sigut de moure’m. Mai m’han fet mal els peus ni les cames. Encara ara a Barcelona camino molt. Del Clínic a la Catedral, a peu. La salut sempre l’ha acompanyat?De petit, no. Algun cop m’havien donat per mort. Però després no he tingut res important. Només m’han operat de la pròstata. Pren medicació?Una pastilla per a l’estómac i una per al cor. Li fa por morir-se?De jove era una altra cosa, però ara no. Forma part de la vida. I sempre he cregut que després hi haurà alguna cosa. Confiem haver-ho fet bé i que no me la carregui [riu]. Hi pensa a vegades?No. En els pares i en la gent que ha marxat, sí, però en la meva mort, no. Quan vingui, vindrà. Abans no cal patir. Potser ni me n’adonaré. El mal de fer-se vell és aquest? Perdre qui s’estima?Com més gran ets, a més enterraments vas. Arriba un moment en què ja no et queda ningú. Tot i això, t’hi acostumes. Tinc una família fantàstica, i és important no parar: caminar, llegir... fer alguna cosa, el que li agradi a cadascú. Com és un dia a la seva vida?Em llevo, vaig a esmorzar i a buscar el diari. Faig els mots encreuats. Després de dinar, a l’ordinador: escric, penso... Migdiada mai perquè, si m’estiro al llit, hi passaria hores. Els vespres segueixo l’Atrapa’m si pots. No m’hi presento perquè tinc 100 anys, però menys les preguntes sobre músiques modernes ho contestaria tot. Televisió i premsa sempre en català?Sí. Havia treballat a l’editorial Adeos, justament molt compromesa amb la llengua.El que recordo més és que hi venien els autors. Els podies conèixer. Era formidable. Vostè escriu poesia. De fet, té dos llibres publicats. Li preocupa la salut del català?No gaire. La llengua costa molt de fer desaparèixer. És com l’herba: quan no plou es marceix i queda petita, però amb quatre gotes torna la ufanor. L’esperit d’un país no mor mai. Pot passar 100 anys adormit, però tornarà a sortir. Com veu la classe política?Els polítics tenen molta feina. En part, diria que els planyo. Avui per qualsevol cosa s’acaba al jutjat. Ara bé, tinc la impressió que la societat ha canviat molt des dels anys 60. Quan nosaltres érem petits ens explicaven que un dia aniríem a la Lluna. Semblava impossible, però ho vam aconseguir. Amb coses com aquesta hi va haver un canvi. No som els mateixos. En què ho nota?En general la gent té menys compromís. Som poc seriosos... Es viu per un mateix, per gaudir i per prosperar. També estem saturats d’informació. Abans es moria un senyor a Perpinyà i no ho sabies. Ara estem connectats constantment. Tanta informació ens atabala. No vol dir que els humans tendim a idealitzar el passat?Sí, això també. Antigament tot era pitjor. Hi havia menys pluralitat, menys llibertat, una escola molt dura... i misèria. Els joves no sou conscients dels salts que hi ha hagut en aigua, electricitat o tecnologia. Jo, per exemple, ja no escric mai a mà. I veig que té telèfon intel·ligent.I tant. El problema és que, si sona, tindré feines per parar-lo. La seva primera feina va ser de sastre, per tradició familiar.De petit em va marcar un mestre formidable en llengües, ètica, geografia... Amb 13 o 14 anys parlava català, castellà i francès. La sastreria no acabava de ser el meu fort, però continuar l’ofici era el més lògic. Sortíem de la Guerra Civil. Quan ja era casat, va explotar la confecció i el negoci se’n va anar a terra. Llavors va venir l’època de l’editorial, vivint a Barcelona. Al cap d’uns anys també es va acabar. Vaig acabar la carrera professional a Pinsos Victòria de Vic. Més tard, ja jubilat i havent mort la meva dona, vaig estar fins als 90 anys al col·legi El Roser, de Sant Julià, fent feines de relacions públiques. El primer per viure és tenir humor. I el segon, no avorrir-se. El treball dignifica?Sí, perquè et manté ocupat. Però treballar massa tampoc és bo. La vida passa de pressa i, com tot, hi ha d’haver un límit. També recomanaria viatjar. S’aprèn molt. I viure la cultura: teatre, música... A Roda ha fet tots els papers de l’auca.Vaig ser regidor dues vegades. Després de la postguerra es van haver de refer moltes coses i ens hi vam posar amb l’hoquei patins. També amb el Centre Excursionista. Havia estat secretari accidental d’una societat astronòmica que tenia molt avançat un observatori al capdamunt del pont, però la dictadura ho va liquidar. També les sardanes, la ràdio, la revista... Sempre m’ha agradat fer coses. I té bona memòria.Per segons què. D’anglès no en parlo, però de paraules soltes en sé. I el francès?Encara el conservo. Hi ha coses que un es pensa que no sap i que quan es necessiten surten. Hi són; simplement no les fem servir. La societat menysté la gent gran?Ho diuen. A casa meva no ha passat mai. Sempre m’he sentit molt ben tractat per les filles i els nets. És de donar consells?Me’n donen més a mi! En general se’m considera més vell del que jo em sento. Però estic a favor de tot el que vulgui dir prudència: portar el penjoll de la teleassistència, agafar el bastó encara que normalment no l’utilitzi... Quan et vas fent gran has d’acceptar moltes coses, les vulguis o no. Fem aquesta entrevista a quarts d’1 del migdia. Què dinarà?El que em donin a la fonda. M’agrada tot. Menys els caquis.En temps de la guerra, hi havia una casa d’aquí Roda amb un arbre que n’estava ple. Els posaven a l’aparador i no en venien cap, i mira que hi havia misèria... M’ha quedat que devien ser molt dolents i no em fan el pes.

“Se’m considera més vell del que jo em sento”

L’apagada d’antenes 2G i 3G provoca problemes de cobertura

“Les persones acostumen a estar poc orientades a la productivitat real de l’empresa”

La 13a Cronoescalada a la Creu de Gurb reuneix 250 participants, entre cursa i caminada

Vic acull el vuitè fòrum de seguretat alimentària, centrat en la intel·ligència artificial

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

Judit Sardà pren possessió com a alcaldessa de Tona, encara amb retrets de Josep Salom

Ripoll, una de les poques estacions de Catalunya on es pot netejar de grafits els trens

Tres excursionistes ferits a Vilanova de Sau i Llanars

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

La C-17, tallada tres quarts d'hora a Gurb, en sentit nord, en una nova protesta dels treballadors de Pascual

El treballadors de Leche Pascual tallaran diumenge la C-17 a Gurb

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour