Quan va començar a disparar les primeres fotografies del projecte Els rostres de l’odi, l’any 2008, Jordi Borràs no podia imaginar-se que disset anys més tard estaria presentant-lo en un municipi de casa seva, Catalunya, avui governat per l’extrema dreta que precisament combat el treball.
Ell mateix va dir-ho ahir a la nit a Ripoll, en l’entrega del premi que li ha atorgat el Festival Transhumant, i com a paradoxa il·lustrativa de l’evolució de la dreta radical: “Actualment, els nous rostres de l’odi s’han disfressat de demòcrates, amb una intenció molt clara d’aniquilar la democràcia des de dins. Aquest és dels perills més grans que hem d’enfrontar com a societat”.
Així, les seves imatges es poden emmarcar simbòlicament en dues categories.
D’una banda hi ha les d’expressions evidents d’exaltació feixista, com ara celebracions neonazis a Barcelona després d’una victòria de la selecció espanyola o grups filonazis commemorant veterans de la Wehrmacht a països d’arreu d’Europa. “No existeix cosa més internacional que l’odi”, va dir Borràs mentre feia notar que moltes de les fotos costa saber on estan tirades, ja que els discursos de l’extrema dreta comparteixen els mateixos patrons, fins i tot entre grups que es repel·len entre si.
D’altra banda, les imatges de la segona categoria, entre les quals un míting de Marine Le Pen, correspondrien a la ultradeta sibil·lina, la cada cop menys malvista socialment i la que s’escola als parlaments amb corbata i un discurs aparentment assenyat: amb els seus postulats “van dinamitant consensos que ens pensàvem que eren inviolables per a una majoria espaterrant de la societat”. I Borràs traçava en aquest punt una connexió amb l’entorn més proper: “Hem d’entendre que, malauradament, el discurs de l’extrema dreta és un virus que podem inocular tots. Molts coneixem algú que d’un dia per l’altre ha començat a dir coses que mai ens hauríem esperat”.
El fotoperiodista també va recuperar la paradoxa formulada pel filòsof Karl Popper que “la tolerància il·limitada pot portar a la desaparició de la tolerància. Hem de reclamar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants”. Ell hi contribueix des de la fotografia, si bé “hi va haver un moment que vaig arribar a la conclusió que les imatges es quedaven curtes a l’hora d’explicar el que havia vist i conegut”. D’aquí en va sortir Tots els colors del negre, el llibre (2022) que acompanya el projecte amb documentació i investigació.
Borràs el va acabar d’escriure fa quatre anys a Prats de Molló, molt a prop del Ripollès, i culminava el discurs d’agraïment amb una de les reflexions que hi apareix: “Ens falta la resposta a la pregunta més important: com es venç el feixisme al segle XXI? No tinc la fórmula. Però cada dia estic més convençut que la millor vacuna no pot ser altra que el pacte social, el respecte al diferent i el bon govern. Cal implicar-se en la vida política”. Ara bé, “això és una guerra, i les bones intencions són pólvora mullada davant de qui només entén la llei del més fort”. Per això insistia tothom que, des del seu saber i possibilitats, s’impliqui en la lluita contra el feixisme.
El preu personal
Vida i experiència personal també van fer tímides incursions al discurs de Borràs. El fotoperiodista va explicar que Els rostres de l’odi és el projecte amb què econòmicament ha perdut més a diners, a banda de ser ingrat: “Fer aquestes fotos i posicionar-me políticament, denunciant alt i clar que cal ser rotundament intolerant amb els intolerants, m’ha condicionat la vida fins a nivells que molts de vosaltres no podríeu ni sospitar. L’únic que lamento és que la meva família també ho ha patit”.
Una altra conseqüència ha estat la pèrdua d’invisibilitat: “Em vaig veure forçat a marxar. Era una persona coneguda, m’esperaven a manifestacions i mítings, i això no es podia resoldre. Involuntàriament havia passat a formar part de l’escena que havia de retratar”.
El director del Festival Transhumant, Joaquim Roqué, va remarcar que donar veu a projectes com el de Borràs és l’essència d’un certamen que amb pel·lícules, curtmetratges, fotografies… Persegueix la transformació social.
“Ens preocupa que el que està passant a Ripoll pugui estendre’s a la resta del país”, va dir Roqué, “amb un 30% de gent que coneixes ja no pots parlar-hi de certs temes, però alhora l’altre 70% està més conscienciada que mai. Això també és esperançador”.
El Transhumant continuarà amb propostes itinerants arreu de la comarca i Catalunya fins al 30 de novembre.
