El dia que fem aquesta entrevista Tamara Carrasco està pendent encara de la darrera resolució del Tribunal Suprem sobre el seu cas (finalment absolta). El mes passat va fer quatre anys de la seva detenció. Què li suggereix això?
El de Tamara Carrasco és un dels casos emblemàtics. Primer, una prova forçada, o directament, en podem dir una acusació falsa de terrorisme. A partir d’aquí, sostenella y no enmendalla que diuen: anar fins a les últimes conseqüències contra aquesta persona. Veien que no hi havia res però fins al darrer moment han intentat condemnar-la. I aquesta és la metàfora de tota la causa general. Sobre una base acusatòria gairebé han muntat un festival penal que ha afectat centenars de persones.
A Osona (i Vallès) hi ha hagut encausats per l’operació Judes. També va sortir en alguns mitjans el concepte de terrorisme, i el cas s’ha anat desinflant…
Hi ha un esquema, el d’utilitzar el dret penal per a la persecució de persones determinades, un dia la Tamara i l’Adrià, un altre dia Txevi Buigas o els detinguts de Sabadell… Es tracta d’atemorir la ciutadania amb grans operacions policials en moments clau: abans de l’1 d’octubre, abans de l’inici del judici contra els dirigents del procés, abans de la sentència… sempre hi ha operacions de gran volada mediàtica poc abans d’esdeveniments clau. I acaben en res o en poca cosa. El resultat final no els interessa, busquen aquest efecte immediat, l’aparador.
Creu que l’objectiu és crear por?
No ho dic jo. En el llibre m’ha sortit de forma recurrent en els testimonis que ha recollit. Jo els pregunto i, en molts casos, se sinceren i diuen que han passat por. Hi ha una idea d’Oriol Junqueras que diu que han volgut atemorir una generació sencera perquè es quedi a casa: no sortim o no actuem perquè les gasten amb presó, amb càstig econòmic… quan no hauria de ser així, amb repressió judicial, perquè és un embat polític.
Causa general és una expressió que ve dels anys de la postguerra, designava la persecució franquista contra tot allò que fos roig al seu judici. Ha buscat el paral·lelisme?
Sí, és que per desgràcia és un referent de la repressió. A mi hi ha gent que també m’ha preguntat per què en el subtítol del llibre posa la data inicial de 2009… home, perquè no es tractava d’anar fins al 1714! Des de llavors hi ha una repressió contra el fet diferencial català, que tornem a viure de forma molt clara amb la Guerra Civil i en el franquisme… vaig fer un llibre sobre el cas Puig Antich, que és la repressió a l’enèsima potència. Una perversió del dret en benefici de l’Estat.
Hi ha hagut un pla estructurat, fins i tot escrit? És fruit d’algunes estructures de l’Estat que no es van renovar en el seu moment?
Als alts funcionaris espanyols no cal que ningú els digui com han d’actuar. Tenen incorporat gairebé en el seu ADN que ells són l’Estat i que l’han de defensar, en el seu sentit unitari. Seria impossible de trobar una reunió de quatre persones que posessin en marxa la maquinària, però veient per exemple com ha anat tot l’espionatge amb el Pegasus cada vegada és més evident que hi ha una idea. I un coneixement profund de persones amb alta responsabilitat que s’estava tirant endavant un pla per tenir controlat l’independentisme, absolutament al marge de la llei.
Pegasus ho ha acabat de demostrar? Quan vostè publica el llibre pràcticament només hi ha els casos de Roger Torrent i Ernest Maragall, ara se n’han destapat molts més.
Hi ha una afirmació interessant en el testimoni de Roger Torrent. Jo li pregunto per una investigació de la fiscalia, una cosa menor, i ell em diu que no el preocupa això, sinó que li haguessin punxat el telèfon. I llavors m’explica tot un cas que és Pegasus, encara que en aquell moment no em va poder dir el nom. Pegasus demostra la implicació directíssima de l’alta estructura de l’Estat contra l’independentisme, amb l’objectiu claríssim d’abatre’l.
Al començament del llibre descriu una trobada amistosa entre el jutge Llarena i el tinent coronel Baena, de la Guàrdia Civil. Som a l’any 2019, en ple judici de l’1 d’Octubre i a vostè això li crida l’atenció.
Fixi’s que en la resolució sobre Tamara Carrasco de què parlàvem al principi dos dels magistrats que hi voten en contra són Pablo Llarena i Manuel Marchena. Evidentment que aquest, amb la relació que té d’amistat amb Baena –el cap policial de les investigacions del procés– era impossible que votés a favor d’absoldre la Tamara. La conversa amistosa de la que parlàvem es fa amb un menysteniment absolut de les 12 persones que eren jutjades. No pots anar al Suprem a declarar, si ets un testimoni fonamental com Baena, i abraçar-te al jutge d’aquella manera tan festiva que jo vaig veure. Les formes, si més no, s’haurien de guardar. I no ho va fer perquè els és igual! Total, l’objectiu d’abatre l’independentisme ja el consideraven acomplert.
Al llibre hi surten esmentats cinc presidents de la Generalitat que vostè considera que han patit la repressió de l’Estat de diferents formes. Pujol, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès… Li han discutit que hi inclogués Pujol?
Crec que vaig fer un cert exercici de valentia. Quan escrivia el llibre ho vaig comentar amb uns amics, que posaria Pujol com un dels primers represaliats del procés. Hi havia dubtes, algun em deia que en Pujol era un corrupte i prou. Les últimes revelacions donen la raó al fet que Pujol és una víctima de la repressió. Van contra ell amb una idea equivocada –Espanya sempre s’equivoca– com amb les urnes que no troben. I amb en Pujol es pensen que fent aflorar tot el tema de la seva família el moviment independentista anirà a menys… i no. En el llibre, Pujol em diu que es pensava que era més important.
Altra cosa serien el fills?
N’hi ha alguns pels quals no posaria la mà al foc. I penso que el seu pare tampoc no ho faria.
Els casos més coneguts per la seva rellevància política i social han amagat els altres que també s’han vist involucrats policialment o judicialment?
L’indult és la trampa. Amb els presos al carrer sembla que això ja s’hagi acabat, i hi ha 3.628 represaliats. Aquests dies trobem dos joves que tenen una sentència de dos anys i mig de presó, per exemple, que la fiscalia vol que ingressin. Van ser detinguts en les protestes del Tsunami Democràtic. La repressió es manté: rere els que van ser membres del govern i del Parlament i dels líders socials, hi ha infinitat de gent anònima. Una de les idees del llibre era aquesta, fotografiar l’abast de la repressió i donar veu a tothom. Una de les coses de les quals estic més satisfet és que quan parlava amb alguns testimonis (n’hi ha 108) i els donava les gràcies eren ells els que m’agraïen a mi haver-los donat veu. Penso que cada vegada que hi ha un judici contra un militant independentista represaliat per haver anat, per exemple, a una manifestació per la llibertat dels presos o contra la sentència de l’1-O, el govern en ple hauria d’anar davant de la Justícia a manifestar-se. Perquè aquesta gent està pringada per ells. I evidentment, per mi estan al mateix nivell un vicepresident de la Generalitat i un independentista de base aparentment anònim… però que té uns nom i uns cognoms i un patiment al darrere.
Considera com a represaliat qualsevol persona que ha estat encausada, hagi arribat o no a judici? Hi ha altres recomptes, com el d’Òmnium, però el seu és l’únic fet des d’una font independent?
Qualsevol persona que hagi estat assenyalada per l’Estat, per mi és un represaliat. Jo creia indispensable fer un recompte periodístic imparcial de l’abast de la repressió, a més dels d’Òmnium i d’Alerta Solidària. Compto totes les persones contra les quals hi ha hagut investigació policial, procés judicial i repressió administrativa, política o econòmica. I a més, els 1.066 bastonejats el dia 1 d’octubre de 2017. Un exemple clar són els 712 alcaldes que un informe de la fiscalia diu que s’han d’investigar i que al final van quedar reduïts a uns 70. Però només que els diguin que estan investigats, ja els condiciona.
Parlava de la repressió econòmica. Algun dels protagonistes rellevants del llibre diu que amb aquesta no s’hi comptava. No és ser una mica incaut?
Artur Mas, ho diu. És sorprenent, diu, que no ho van tenir en compte al promoure la consulta del 9-N. Potser quan vas a un embat amb l’Estat d’aquest nivell hauries de tenir previstos tots els escenaris. Ell diu que hauria canviat un o dos anys de presó per no ser perseguit econòmicament. Aquest tema patrimonial, que veurem com acaba, l’ha deixat molt tocat.
En general, creu que es va menystenir la força que podia tenir l’Estat?
Sens dubte. Un error del catalanisme, de l’independentisme, és que no es va tenir clar contra qui se les havia. L’Estat espanyol és potent, molt compacte i potser més ben considerat a Europa del que ens pensàvem. I si cal, quan ha de traspassar les normes del dret, ell mateix es protegeix. Consideren que l’objectiu que s’ha de preservar és suprem, i fan el que faci falta. És un enemic difícil a batre en tots els sentits.
Parlant de casos concrets, ens deixàvem el de l’expresident del Barça Sandro Rosell…
Igual que el cas d’en Pujol, era una mica de risc situar-lo en aquest marc. Quan estrenen aquella samarreta de l’equip de futbol on hi ha les quatre barres, la més venuda de la història, algú molt important de l’Estat –que ell no em vol dir qui és– li truca i diu que no els agrada. Hi ha això i després la seva decisió de deixar passar la Via Catalana per la llotja del Camp Nou. Per tant, també s’havia d’anar contra el president del Barça.
El darrer capítol sembla premonitori. Acaba parlant de la llengua…
I aquí és on som ara. Batallant, resistint… a quina trinxera? La de la llengua, l’última renúncia que ens queda. Si perdem aquesta, està tot perdut. Hi ha l’episodi del Mag Lari, que no el considero com a represaliat però que em serveix per il·lustrar la persecució constant al fet nacional català. Som la nostra llengua, i el seu objectiu és acabar amb això.
S’ho veia a venir?
S’ha intentat el triple salt mortal de la independència i s’ha acabat aquí, defensant l’essència.
Ha parlat amb molta gent, i per tant té una visió de conjunt. Creu que la repressió tal com la descriu ha aconseguit el seu objectiu de desmobilitzar?
Sí. Ramona Barrufet, exmembre de la Mesa del Parlament, diu al llibre que qui tingui por que no vagi a la política. El conseller Jaume Giró no para de parlar de la por com a element que està condicionant la política. La vigilància constant de l’aparell de l’Estat la mediatitza. I tornem a estar en una dinàmica cent per cent autonomista.
{{ comment.text }}