El passat 24 d’abril, Josep Eladi Baños va ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. El seu discurs va tractar sobre l’ús de les humanitats en l’ensenyament de la seva especialitat, la Farmacologia (de la qual continua fent classes a la Facultat de Medicina). Nascut a Sabadell l’any 1958 i enamorat de l’Alt Empordà, va decidir que per fer de rector de la UVic-UCC calia establir-se a la ciutat, i així ho va fer. Aficionat a la música clàssica, no és estrany veure’l en concerts a L’Atlàntida. I el discurs esmentat el revela també com un bon cinèfil. En tot cas, un científic d’inclinacions humanistes que exhibeix un fi humor, i el mostra sovint en les seves intervencions institucionals.
En el món acadèmic, una universitat de 25 anys és de les que es consideren joves?
Efectivament. Les primeres universitats occidentals, moltes de les quals encara estan obertes, són de principis del segle XIII: Oxford, Bolonya, París, Salamanca… Comparats amb aquestes, som joves. Si volguéssim estirar-ho una mica podríem dir que som del 1599, tancats l’any 1716 per ordre de Felip V. Un dels rànquings més prestigiosos, el Times Higher Education, ordena les universitats per antiguitat i nosaltres encara estem en el de les joves perquè tenim menys de 50 anys.
Un rànquing en què la UVic-UCC quedava ben situada, per cert.
En el total mundial, estàvem en la franja d’entre el 400 i el 500, d’un total de 1.600. Entre les catalanes, érem la quarta i a Espanya, la sisena. Si comptem només les noves, ens situaven en el número 131 mundial.
Això vol dir que s’arriba amb bona salut als 25 anys? O hi ha factors que no queden mesurats en un rànquing d’aquests?
Són una fotografia. En el que li comentava, consideren un període dels últims cinc anys, i tenim el lloc que tenim. Ara bé, si pregunta com està la Universitat en aquest moment, jo considero que hi arriba en un moment dolç. En el reconeixement internacional, en què ha deixat de ser una universitat petita –i amb un cert menysteniment– i la xifra d’estudiants de títols oficials s’apropa als 11.000, que ja és important. Si vol, ja parlarem dels reptes.
Venint de prop de 6.000 tot just l’any 2015, una progressió notable.
Al voltant d’un 30% d’increment, sí. Hi ha ajudat l’aportació de les fundacions que s’han federat a la de Vic, la Fundació Universitària Balmes.
Esmentava els reptes. Entre ells, el nou conveni programa amb la Generalitat. Comença a ser urgent saber amb quins recursos públics podran comptar per al futur immediat?
Sí, encara que a vegades els tempos no són els que a nosaltres ens agradarien. És important saber quina serà la disponibilitat econòmica per a un futur, perquè això es tradueix en accions en l’àmbit de recerca, d’infraestructures… El nou conveni ha de reflectir la presència d’altres fundacions a part de la FUB en la Universitat. I sobretot un tema que és molt important: la reducció del preu de matrícula dels estudiants. Ara ha baixat encara més el preu de les públiques i això suposa una dificultat afegida a l’hora de captar alumnat.
Els recursos públics de més que puguin rebre, s’invertirien en això?
Forma part de la proposta que hem fet de renovació del conveni: una dotació finalista per reduir el cost de les matrícules. Això permetria acostar-nos al de les públiques i trencar el que jo considero una injustícia social històrica: que per viure a les comarques d’Osona, el Ripollès o el Bages els estudiants no tinguin els mateixos avantatges que els que viuen al Barcelonès o el seu entorn, on el transport públic els posa les universitats a l’abast. No cal que recordi aquí com tenim el nostre tren de Rodalies. Els nostres estudiants han de pagar un preu superior aquí, o bé si van a les universitats de Barcelona pagar un preu per viure allà… si no volen passar-se mitja vida en el transport públic.
En el primer conveni amb la Generalitat, es fixava un objectiu d’arribar al 30% de finançament públic per al total del pressupost. Van venir les retallades i no es va assolir mai. Ara seria acceptable aquesta xifra?
La partida que havia de cobrir aquest 30% no va arribar mai, i en algun moment va retrocedir fins al 18%, ara estaríem entorn d’un 20% o 21%. Nosaltres aspirem a una franja d’entre un 30% i un 40%. Amb la reducció de matrícules universitàries, que no figuraven en el primer conveni.
La qüestió de fons és que es reconegui la UVic-UCC com a universitat del seu entorn de la Catalunya Central, com ho són Lleida, Tarragona o Girona?
Deixi’m recordar que tenim tres campus… o tres i mig: el de Vic, el de Manresa, el de Barcelona després de l’acord amb l’escola de disseny Elisava i també la seu de Granollers. I acords amb centres de formació professional a Manlleu, Ripoll o Olot. Altres universitats no tenen aquesta dimensió territorial. Creiem que s’ha de replantejar la divisió administrativa entre universitats públiques i privades apropant-nos al passat en la sanitat o en l’educació obligatòria, en què hi ha centres públics i concertats. És un model que voldríem que se’ns reconegués.
I esdevenir pública al cent per cent? Potser no seria fàcil, però no és una opció?
No ha de ser l’única possibilitat perquè se’ns reconegui el finançament. Ans al contrari, reconèixer-nos com a pública al cent per cent significaria un augment dels recursos que s’hi haurien de posar. Després d’aquests 25 anys creiem que el nostre model de govern és eficient i ens agradaria mantenir-lo. Si fóssim una universitat pública hauríem de seguir un model diferent.
Les dades de matrícula ara són bones. Però a tot Catalunya pugen unes generacions menys nombroses. Descens de potencials estudiants i les mateixes universitats a repartir: aquest horitzó els preocupa?
Vostè ho acaba de dir. La demografia són faves comptades. Creiem que pot passar d’aquí a uns cinc anys, perquè ja veiem com van despoblant-se les aules de l’educació obligatòria. La resposta és que sí, ho tenim en compte, i pensem en alternatives per poder omplir les nostres titulacions. No hi ha una solució única sinó una suma de possibilitats. Hi ha estudiants de cicles formatius de grau superior que poden passar a la Universitat, gràcies als acords que tenim amb diversos centres.
Però som un país que ja té un elevat percentatge d’estudiants universitaris. El marge de creixement potencial deu ser petit.
El percentatge d’estudiants universitaris ha anat augmentant en els darrers 25 anys, cert. Però tots aquests graduats es troben amb la necessitat de renovar coneixements, a una velocitat molt ràpida del que mai havia passat. Volem participar-hi, en aquest cas al costat de les empreses per oferir formació continuada. Al llarg de la vida ens haurem d’anar reinventant, i treballem en aquesta línia perquè el dia que arribi la davallada ens agafi amb les aules no tan buides. I al costat d’això, la semipresencialitat: que els estudiants no hagin de venir cada dia quatre hores, i que altres professionals puguin fer una segona carrera sense haver de torna a la Universitat a dedicació completa. Aquesta múltiple estratègia ens hauria de donar fruits per cobrir una reducció que ja tenim coll avall.
La davallada demogràfica ens arribarà d’aquí a uns cinc anys
Quan això arribi, els preus de matrícula haurien de ser més competitius?
Espero que en aquest període de cinc anys, més o menys, s’hagi pogut reduir la diferència. En la presentació dels actes del 25è aniversari a Barcelona vaig dir que som la Universitat de la persistència. L’any 1997, una part no petita de la població pensava que això de la Universitat no s’aconseguiria. I al cap d’un quart de segle és un èxit. Quan es va plantejar l’acord amb Manresa van saltar espurnes aquí i allà, i penso que els que s’hi oposaven ja ho veuen amb uns altres ulls. I la Facultat de Medicina també es va aconseguir.
Ha parlat de la formació professional, dels cicles formatius. I això no és gaire habitual en el món universitari. Quina és la mirada de la UVic-UCC cap a aquest àmbit formatiu?
Quan vaig arribar al rectorat, a principis de 2019, ja teníem dos campus professionals, Kreas a Olot i Teknós a Vic, el primer vinculat a les indústries de la carn i el segon a la imatge. Vaig insistir que els cicles formatius de grau superior no podien anar separats de la Universitat, perquè a Europa funcionen d’aquesta manera. És una formació diferent a la universitària: més professionalitzada, pràctica. Però és formació superior.
Seria la solució a aquest estigma que arrosseguen els estudis professionals?
Seria la manera de treure’ls aquesta etiqueta que només hi van els estudiants que no fan el Batxillerat i no volen anar a la universitat. Es desconeix una realitat important: que de vegades els nois i noies han de prendre una decisió important als 18 anys, quan encara no estan preparats. Una decisió que marca el seu futur. Després hi ha un abandonament important dels graus universitaris en el primer curs. La formació professional permet que no s’embarquin en una aventura de quatre anys sinó de dos. I després, potser ja inserits en el món laboral, decidir si volen continuar. Aquell estigma està a punt de desaparèixer.
La pandèmia, que en l’àmbit universitari es dona ja per acabada, ha accelerat canvis en la manera d’ensenyar i aprendre?
Si la pandèmia ha tingut un efecte beneficiós ha estat el de permetre un salt endavant que hauríem trigat anys a aconseguir. De cop i volta, ens vam trobar que no hi havia alternativa. Jo mateix em vaig trobar fent classes telemàtiques i com a professor antic em resultava una mica estrany. Aquesta va ser una situació extrema però ordinàriament jo he fet classes al campus de Vic que es retransmetien en streaming al campus de Manresa. Això ha vingut per quedar-se. Estem canviant cap a un model híbrid en què la UVic-UCC ja estava treballant des de 2019. Que els estudiants vinguin a la Universitat per fer coses de valor afegit, no només per seure i escoltar.
L’altre gran canvi de la UVic en els últims anys és el creixement de la recerca. La progressió extraordinària que ha experimentat en els últims anys es podrà mantenir en el temps?
Depèn de diversos factors. En primer lloc, disposar de recursos per fer les inversions en recerca que necessitem. D’aquí el tema que parlàvem del conveni programa. En segon lloc, de la capacitat per retenir talent, és a dir, que els bons professionals no se’n vagin. Que no ens passi el que deia un amic meu, en la seva empresa: “Aquí ens hem quedat els mediocres, els bons han marxat i els dolents els han fet fora.” Doncs que no ens trobem en aquest cas. Depèn de la política que fem des d’aquí. Ja sap que a les empreses està passant el mateix. I jo penso que hi ha molts al·licients per quedar-se aquí: la manera de fer la ciutat –i a les ciutats, en plural–, un entorn meravellós i un nivell de qualitat de vida difícil de trobar. Personalment, estimularé totes les polítiques que pugui en aquest sentit, perquè si no tenim investigadors, tampoc no tindrem recursos. I finalment, hi ha la sort.
El nou conveni és urgent per reduir el preu de la matrícula
També hi juga aquest factor?
És allò de Picasso, que la inspiració et trobi treballant. Hem d’ajudar els grups de recerca a captar recursos, que els investigadors s’hi trobin bé… i sobretot que vegin una possibilitat de desenvolupar aquí la seva carrera professional, que no els calgui anar a Barcelona.
La recerca és un cercle virtuós en el qual és més fàcil progressar quan s’han fet passos com els últims de la UVic-UCC? És una roda?
És així, perquè l’atorgament de recursos de recerca es fa en funció de la producció científica del candidat. Com més produeix, més possibilitats que et donin més recursos.
El campus de Manresa és una realitat que ja existia i que va creixent. Però n’hi ha dos més. Un a Granollers, de moment només amb el grau d’Enginyeria de l’Automoció. Té futur?
Nosaltres creiem que sí. Hi tenim Automoció, però també el cicle formatiu de grau superior en Màrqueting, que està anant bé. De les capitals dels dos vallesos, Granollers era la que no tenia formació universitària, perquè Sabadell i Terrassa ja en tenen. És a prop de l’àrea metropolitana, i pot captar estudiants d’aquesta part del país. Una altra cosa és què hi posem, a Granollers. S’ha parlat d’estudis vinculats a la salut, aprofitant el bon hospital que tenen. És una possibilitat. D’aquí a un any i poc hi ha eleccions municipals, l’actual alcalde ha dit ja que no repetiria i depèn també de com evolucioni aquesta part. Per part de la UVic-UCC hi estem totalment oberts. Podria acabar essent el nostre quart campus.
Gràcies a l’acord de federació amb l’escola Elisava, que ja és la Facultat de Disseny, la UVic-UCC compleix l’objectiu llargament perseguit d’entrar amb força a Barcelona. Hi ha el projecte d’ocupar un gran espai a l’antiga fàbrica Mercedes, al barri del Bon Pastor, que podria ser un campus físic important. Però topa amb una oposició veïnal: això ho pot dificultar?
A vegades ens passa allò que mal si fas, mal si no fas. En política, i la municipal no n’és una excepció. Ara que sembla que l’Ajuntament de Barcelona vol reviscolar aquell barri i donar-li una qualitat de vida diferent, hi ha una protesta per l’especulació. Hi ha altres actuacions que hi vol fer l’Ajuntament que jo desconec, però nosaltres que arribarem allà a donar vida a una fàbrica abandonada, en el marc d’un projecte universitari que per poc que tingui arribarà a 1.500 estudiants… per Vic sabem prou clarament l’efecte beneficiós que té això per a l’entorn! No només seria Elisava, sinó tota l’oferta de formació postgraduada que fem a Barcelona. Sincerament, penso que per al barri seria un bon negoci. Esperem que l’Ajuntament ho pugui tirar endavant.
Estimularé tota política que serveixi per retenir talent
Quan va arribar al càrrec, va posar la internacionalització com un dels seus principals objectius. S’ha acomplert en la mesura que esperava?
Vostè ja sap de la meva afició als clàssics i als llatinismes, oi? Doncs li diria que pedes in terra, oculi in mundum, és a dir, els peus a terra i els ulls al món. En aquest sentit, penso que la UVic-UCC serà internacional o no serà. Per a nosaltres és molt important. I estic content de poder dir que ens apropem a les dades d’internacionalització que teníem l’any 2019. Després d’aquests dos anys terribles de la crisi de la covid, ens recuperem. Estem signant acords amb diferents països i fa pocs dies voltava per aquí una delegació de la universitat Artevelde de Gant, a Flandes. Amb ells i altres universitats treballant en un Campus Europeu. És un tipus de projectes de la Unió Europea que pretén que les universitats es posin d’acord en projectes de docència i recerca. Ells lideren aquest projecte al costat d’altres universitats mitjanes dels Països Baixos, Romania i Alemanya.
No és un projecte concret, sinó una col·laboració estable?
La idea és teixir una aliança estratègica. Però anem una mica més enllà. A partir d’aquest projecte s’ha creat un marc mutu de coneixement i confiança que farà que en el futur puguem engegar projectes de docència i recerca, o d’intercanvi d’estudiants i professors. En el cas d’Artevelde, són forts en l’àmbit de salut, de comunicació, d’empresa… igual que nosaltres. Tot es fa per afavorir la sortida dels nostres estudiants, als quals intentem transmetre un valor intrínsec: el valor de sortir a fora, des del punt de vista curricular o estudiant. Quan algú està estudiant fora tres o sis mesos, en aquesta edat, torna canviat, no és la mateixa persona. Enforteix la convicció que som europeus i que en el fons som més a prop d’un europeu qualsevol que d’un americà. Els estudiants han estat als països europeus, han trencat tòpics… el pas següent per enfortir aquesta Europa nostra no es basa només en acords econòmics, sinó que les persones es coneguin… i s’estimin, per dir-ho d’alguna manera. I això es fa amb projectes com aquest. Penso que des de Brussel·les s’hauria d’entendre tota la importància que té, ells són els europeus del futur. És una grandíssima inversió, permetre que ells es moguin. I intentem que els cursos que es fan allà o aquí siguin reconeguts automàticament.
