“Malgrat que en aquell moment no veus una altra sortida, hi és”

Judit Pons, del Consorci Hospitalari de Vic, és infermera especialista en salut mental. Una referent en prevenció del suïcidi. Hi parlem sobre com detectar el patiment i de la importància d’escoltar i acompanyar. La paraula suïcidi porta associada molt estigma. Se n’ha de parlar o no?Ho hem de fer, però bé. Un dels grans problemes que tenim són tots els mites entorn del suïcidi. Un és que parlar-ne incita a fer-ho. Què hi ha de cert? Per a persones que no estan bé en un determinat moment, romantitzar-lo o plantejar-lo com l’única opció pot ser perjudicial. Ara bé, abordar-ho com el que és –un problema de salut pública, multifactorial– ens convé socialment. Tots ens hi podem trobar en un moment de la vida, però, passada la crisi, tornar a sentir-nos bé. La idea de temporalitat és clau…Malgrat que en aquell moment no veus una altra sortida, hi és. A la vida hi ha situacions que ens sobrepassen, és inevitable. La majoria de vegades, però, i per molt que ens costi, seran episodis temporals. No es tracta d’un aguantar per sempre més. Què puc fer si ara mateix em sento així? A quina porta truco?El primer de tot és no quedar-s’ho a dins. Parlar-ne amb una persona de confiança. I després, anar al metge de capçalera. A Catalunya també tenim un recurs molt bo, el 061. Està adaptat com a telèfon de prevenció del suïcidi i hi ha un equip d’experts actiu les 24 hores del dia els set dies de la setmana. El més important de tot és no guardar-s’ho per a un mateix. I com a entorn? Què fem si ens preocupa una persona a qui estimem?El mateix. En primer lloc, escoltar, si pot ser sense jutjar. Una persona amb idees de suïcidi no necessita que li diguem que la vida és meravellosa, sinó transmetre-li que ens té al costat i que no s’ha de sentir culpable. Llavors, acompanyar-la cap a un professional: el 061, que, com deia, és excepcional; el metge de capçalera, o urgències. Quines frases poden ajudar i quines és millor no dir?No hi ha una recepta màgica. El suïcidi és multifactorial, i el patiment pot venir de molts llocs. La persona s’ha de sentir acompanyada. Recalcar-li que té molt valor haver-ho explicat i que no és un bitxo raro. Dir, realment no s’ha de dir gaire res, més aviat escoltar. Dels testimonis amb qui hem parlat, impacta que el desig no és morir, sinó deixar de passar-ho malament.I el repte és poder detectar aquest patiment a temps, sense jutjar-lo ni banalitzar-lo. El simple fet d’oferir un espai on expressar-lo pot marcar la diferència entre trobar-se atrapat o que aparegui un fil d’esperança. Hi ha qui entra al sistema i tot i així acaba consumant el suïcidi. Això vol dir que hi ha falles.El malestar no és un esquema A-B-C-D. No existeix vareta màgica. Si posem per cas que cal tractament, les medicacions no són instantànies. Requereixen temps, de la mateixa manera que les intervencions psicològiques. Segur que el sistema no acompanya tothom de la mateixa manera, i que amb algú no en sabrà, però s’intenta. Molt. Falten mans, com sentim sovint en diversitat de sectors?Si preguntem a usuaris que no se senten ajudats com necessitarien, la resposta probable és que sí. Però comparant-ho amb temps enrere, déu-n’hi-do l’evolució de fa 20 anys a ara. Queda molt, i tant, però anem pel bon camí. Parlava de la importància de l’entorn, com se’l cuida?Els familiars, l’entorn immediat, reben el nom de supervivents, perquè han de tirar endavant amb un dol molt dur, el d’una mort sobrevinguda. La majoria de vegades són situacions inesperades i, com que encara hi ha molt estigma, van acompanyades de preguntes: “Per què?”, “I si jo…?”, “I si no…?”. No podem pretendre controlar el que no depenia de nosaltres, ni estar bé la setmana següent. Cal donar-se temps, processar-ho, i ser conscient que, si la cosa no va bé, existeix ajuda professional. El suïcidi és un repte de salut pública en què es fa palesa, una vegada més, la utilitat dels grups de suport entre iguals.L’any 2012, la psicòloga Cecília Borràs, arran de la mort per suïcidi del seu fill, va fundar amb l’Hospital de Sant Pau Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS), i n’han sortit diverses més. A Vic hi ha un grup que es reuneix un cop al mes. Tornem al mateix: el valor de parlar del patiment. El suïcidi creix a Catalunya?La tendència havia estat d’augment, però, ara, des de l’any passat, sembla que és a disminuir. Segons les dades del Codi Risc Suïcidi, n’estem detectant més en els episodis d’ideació. Això és bo: vol dir que es demana ajuda abans de portar a terme la conducta. Hi ha algun perfil o franja d’edat que preocupi especialment?La nostra societat és cada vegada més complexa. Si comparem la d’avui amb la de fa dues o tres dècades, les exigències són diferents, els inputs són diferents, els tempos s’han accelerat… La irrupció de les pantalles i les xarxes socials hi incideix moltíssim. De fet, només cal veure les notícies de demandes contra grans companyies. Parlem dels joves, per tant?Sí i no, jo diria que de la societat en general. Sobre els joves, hi ha una reflexió de la doctora Autet, d’Althaia, que em sembla molt interessant. Si mirem els anys 80, eren els rebels, els delinqüents, els macarres… Avui, ens hi referim com la “generació de vidre”, que no se’ls pot dir res, que són fràgils… És un missatge que a ells també els arriba i que d’alguna manera va calant. Hem de canviar la narrativa. Transmetre’ls que confiem en ells i que són el futur. A les xarxes socials, justament hi va guanyant pes la preocupació i la conversa sobre salut mental. Això és bo, no?Que sigui un tema sobre el qual es parla, sí, però tampoc es pot abordar de manera superficial. No es tracta de seguir uns patrons, fer-se un diagnòstic en dos minuts o convertir un malestar en una identitat. Les persones som molt més. I està clar que ens beneficia el contacte real. Algú que ens conegui i que s’interessi per nosaltres: “Veig que no estàs bé. Vols que en parlem?” Asseure’ns, xerrar… I no en cinc minuts, que és una altra pressió dels temps actuals. Aquest connectar, la pertinença, és un gran factor de protecció.Sentir que formem part d’un grup, d’una família, d’una comunitat, d’un projecte vital… dona sentit i actua com a antídot davant de la desesperança. El suïcidi sovint apareix quan una persona se sent desconnectada, invisible o innecessària. Per això és tan important comptar amb espais on ens sentim bé, escoltats, reconeguts. Pot ser la família, els amics, l’esport, la feina, la música, l’institut… La prevenció del suïcidi comença amb gestos tan senzills com escoltar sense pressa, validar el patiment i fer sentir que la vida de l’altre importa.

“Malgrat que en aquell moment no veus una altra sortida, hi és”

Casa Tarradellas va facturar 1.582 milions durant el 2025

El govern espanyol destina 17 milions d’emergència a comprar 70 km de cable després de 63 robatoris a l’R3

50 anys de la primera gran Diada

Delícies italianes que sedueixen, al cor de Torelló

LA PREGUNTA

Aprova la dimissió de Trapero?

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

“Escollir l’Amor” en el dol

L'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, es crema en un incendi a la cuina de casa seva

Mor un home mentre pujava el Taga

Elisenda Carrera serà la candidata d'Aliança Catalana a Vic

S'encén un autobús a l'Eix a Vilalleons

La primera cita, un dia fàcil de recordar: l’1 d’octubre de 2017

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

Amb amor, des de la cuina

El polèmic discurs de l'alcalde de Santa Eugènia de Berga durant la festa major: "Puta Espanya!"