Més pacients, més creatius, més empàtics. Així és com les psicòlogues Agnès Brossa i Amalia Gordóvil consideren que s’han tornat els infants després del confinament estricte de la primavera passada i aquests 11 mesos de convivència amb la Covid-19. A Compartir la vida educa, títol que acaba de publicar Eumo Editorial, rebutgen les visions apocalíptiques sobre l’impacte de la pandèmia en els més petits i defensen que haver guanyat temps en família, sense la motxilla dels horaris ni la rutina d’anar sempre amunt i avall, els ha ajudat a créixer emocionalment.
Les autores parteixen de la seva pròpia experiència a consulta per recuperar algunes de les frases que els han dit infants o els seus pares i mares al llarg dels últims mesos i, d’aquesta manera, eleven l’anècdota al servei d’una reflexió. Al setè capítol, un retall de la història d’en Martí, de 9 anys, que va conèixer l’amic i veí Oriol a través de la finestra; al novè, la de l’Òscar, amb un diagnòstic de TDAH i ara més tranquil perquè ha après a treballar acompassant-se al seu ritme; o, al segon, una finestra indiscreta per descobrir com han crescut les filles de la Cristina en veure-la derrotada i esgotada després de jornades duríssimes a l’UCI. “Amb el confinament, el patiment que abans canalitzàvem socialitzant d’adult a adult acabava sortint a casa”, explica Brossa, “el plor d’aquesta sanitària es va escapar i la Paula, de 4 anys, va reaccionar posant-se a recollir les joguines, protegint la seva germana… Sovint donem per suposat que els nens i nenes no faran les coses, que els hem d’amagar segons què perquè no pateixin, però així els neguem la possibilitat de créixer davant les adversitats”.
“Sovint neguem als nens i nenes la possibilitat de créixer davant les adversitats”
La tesi de Compartir la vida educa és que, malgrat haver perdut un trimestre d’escola, la visió no ha de ser la d’una generació perduda, sinó d’infants i adolescents que els últims mesos han après a comunicar-se millor amb les seves famílies, valorar l’aire lliure o fins i tot tolerar la frustració quan les coses no surten com un voldria. En tot aquest procés hi ha jugat un paper clau la seva altíssima capacitat d’adaptació, però també el context d’aparcar agendes i passar temps de qualitat al costat de pares i germans. “No podem oblidar que en famílies vulnerables la situació és una altra, perquè hi ha hagut el patiment per la feina, pagar la hipoteca… Però les que es trobaven en una situació més o menys confortable, han tret la pols al parxís, han fet coses que no havien compartit mai o que ni tan sols recordaven”, destaca Brossa. Al llibre les autores també reflexionen sobre la figura dels avis, paradigma d’amor incondicional, i reivindiquen mantenir com a mínim un àpat al dia per parlar junts sense mòbils, televisió ni altres distraccions: “És una zona de confort en què un fill pot explicar que està trist perquè l’han tractat malament o li ha passat alguna cosa. Si no creem aquest espai, hi ha el risc que no trobi la manera de comunicar-se i se senti molt sol”.
Des del punt de vista de Gordóvil i Brossa, una altra derivada de les bondats d’abaixar una marxa ha estat l’opció d’avorrir-se, ja que és en aquest espai quan els nens i nenes desenvolupen la seva creativitat i la capacitat d’observar, rumiar o submergir-se en un mateix. Ara el repte és que aquestes pautes no s’esvaeixin, que el retorn a la normalitat no vagi renyit amb ser amos del nostre temps i, sobretot, que no renunciem al privilegi de compartir-lo.
