Clàudia Dinarès (text) / Marc Sanyé (fotos)
Bata blava, pantalons blaus, capa blanca, segona capa blanca, mascareta, segona mascareta, gorro quirúrgic, guants i socs. “T’aproparàs més de dos metres als pacients?” No. En cas contrari, les ulleres serien imprescindibles. A les portes de la Unitat de Cures Intensives del Consorci Hospitalari de Vic, els professionals ens deixen clar que la situació del centre és crítica. I més a darrere la porta de seguretat que estem a punt de travessar. Hem arribat amb la càmera de fotos i la de vídeo a sota al braç, però ara al nostre equipament també hi sumem els famosos EPI que ens hem acostumat a veure en imatges. Si no toquem res, no hi ha risc de contagiar-nos. El que per nosaltres es converteix en tot un ritual actualment és el dia a dia del personal que treballa a l’UCI. Entrem. Sabem que unes plantes més amunt s’hi ha habilitat una segona unitat similar a aquesta perquè aquí, a la convencional, ja estan al límit. Les persianes reixades dels boxs deixen entreveure els deu pacients que hi ha. Tot homes. D’entre 50 i 60 anys. “És un fet circumstancial”, ens diuen per aclarir que el virus no entén d’edats i que també és virulent amb les dones.
Mitja hora després, hem paït el primer impacte. L’espai ja no ens sembla tan hostil com abans. En aquests moments hi ha una dotzena de professionals sanitaris en marxa. I a darrere la càmera, en Marc, l’única cara amiga fins al moment. Tornem a la dotzena de professionals. “Són pocs”, em dic. I no dubto a preguntar quants n’hi deuen treballar a cada torn. “No t’ho puc dir”, em diu una de les sanitàries. Repregunto. “No t’ho puc dir, perquè som massa pocs.” Punt final a la conversa, més visual que parlada. El seu clam, el de la manca de professionals, també apareix en fulletons que de manera intermitent guarneixen les parets de l’hospital. És la lluita de qui està a primera línia de foc i necessita mans expertes.
Passen més minuts. Ara ja fa una bona estona que som a dins l’UCI. El que més ens sorprèn és l’estat dels pacients. La postura. No parlen. No ens veuen. La majoria estan sedats i plens de cables. Als ulls hi tenim la cara més amarga de la pandèmia, però, sense saber com, cada vegada ens movem amb més comoditat. Les capes de protecció que portem al damunt comencen a fer efecte i la sensació de calor es dispara. També hem interioritzat la tensió que es palpa a l’ambient. “Quanta estona fa que treballen?” “A quina hora pleguen?” Val més que no pregunti. Aquest matí, un dels pacients intubats que hi ha a la unitat té programat un TAC. Els podrem acompanyar tot i que d’entrada ja ens avisen que només “el trasllat pot durar una hora”. Donem per fet que és una maniobra complexa i que l’estat del pacient és molt greu. L’equip que el conduirà comença a protegir-se. Quan hi són tots, fan córrer la porta corredissa. “Som massa pocs.” Em retornen les paraules que fa estona m’ha dit una sanitària. Ara la veig a través de les persianes reixades. Amb ella hi ha gairebé tot l’equip de professionals que hem vist des que hem arribat. Un detall que ens fa pensar que segurament sí que són massa pocs, i que per fer qualsevol maniobra aquí a dins no n’hi ha prou ni amb dues ni amb quatre ni amb sis mans. La porta corredissa es torna a obrir. Tot a punt. Els mateixos sanitaris que surten del box són els que encaren a tota velocitat el passadís que surt de l’UCI. L’objectiu és arribar a la Unitat de Radiologia, on faran el TAC al pacient.
Els pacients no parlen. No ens veuen. Estan sedats i plens de cables
Fet. Ara toca tornar, i això comportarà desfer el camí amb la mateixa delicadesa. De nou a l’UCI, el rellotge marca les 2 del migdia. He perdut la noció del temps. “Tens prou imatges?” “De sobres.” És hora de marxar. Abans, demanem a un dels infermers que ens ajudi amb el protocol de sortida. “De dalt a baix.” D’acord. Gorro quirúrgic, segona capa blanca, capa blanca, segona mascareta, guants, socs, pantalons blaus i bata blava. “Ara, una dutxa i la roba a la rentadora”, ens diu.
Sortim de l’UCI i encarem de nou el passadís que ens portarà a la sortida de l’hospital. Em torno a fixar en els fulletons que de manera intermitent guarneixen les parets: “Cuideu-nos per cuidar-vos”. Aquestes hores a l’UCI, difícils i desesperants, ens han posat cara a cara amb la realitat que un equip massa petit viu cada dia. Cuidem-los.
