En mig segle de vida, pels pisos de Can Garcia de Manlleu hi han passat centenars de persones. Algunes en van marxar amb l’enderroc del primer bloc, que es va consumar l’any 2015, d’altres ho havien fet abans, però els veïns que viuran la cara més amarga de la història són els que encara hi resideixen actualment. Tal com avançava EL 9 NOU del 13 de setembre, l’Institut Català del Sòl, l’Ajuntament i els inquilins amb dret a reallotjament han acabat de signar les expropiacions i només queda pendent de resoldre la situació de dos pisos ocupats il·legalment i d’una desena on viuen famílies amb contracte però, segons l’Incasòl, sense dret a ser reallotjades en un habitatge ofert ja d’entrada per l’administració. Mentre l’edifici es va sumint en el silenci, cada vegada amb més plantes buides, la preocupació d’aquests llogaters va en augment, ja que es veuen abocats a marxar sense tenir una alternativa.
El que els diferencia dels veïns amb dret a reallotjament és, segons fonts de l’Incasòl, que quan van signar els seus contractes de lloguer l’enderroc de Can Garcia ja estava firmat i, per tant, era segur que es produiria, independentment de la data d’execució. A totes aquestes famílies se’ls reconeix el fet d’estar en possessió d’un document legal, però les mateixes fonts apunten que per llei només se’ls pot oferir un ajut d’entre 1.000 i 1.500 euros perquè facin el trasllat i deixin els pisos. Els veïns, per la seva banda, es neguen a signar. Defensen que quan van arribar a Can Garcia no tenien coneixement de l’enderroc, que van firmar els contractes sense que ningú els n’informés i que des d’aleshores han anat pagant un lloguer de 200 euros mensuals, amb subministraments i despeses d’escala a banda. “Nosaltres no hem fet res malament”, assegura Abdelilah Bchina, “tenim un contracte per viure als pisos. Si l’Incasòl els vol enderrocar, també ens ha d’ajudar a trobar una solució”.
Tot i que cada família té la seva història, la majoria són matrimonis amb fills menors d’edat. Coincideixen que no s’ho pensarien dues vegades a l’hora de marxar, però “tothom sap que ara mateix el mercat de lloguer està molt malament, les immobiliàries ens diuen que no hi ha res de res”. El fons de la qüestió, subratllen, no és que no vulguin pagar, sinó que no hi ha manera de trobar un altre pis on establir-se. És per això que reclamen més ajuda a les administracions i que s’accelerin els tràmits d’adjudicació d’habitatge a través de la mesa d’emergència social, on estan apuntats.
L’opció de deixar Manlleu la descarten perquè “hi estem empadronats. Els nostres fills van néixer aquí, és on van a l’escola i els hem de donar estabilitat”. Bchina hi afegeix que “vam venir des del Marroc buscant una vida millor. Al principi la vam trobar. Treballàvem a la construcció, en escorxadors, a l’agricultura… Teníem un pis, pagàvem les factures, però la crisi ho va canviar. Ara continuem fent el que podem, amb feines temporals. Tot s’ha tornat més complicat”. Pel que fa al bloc de pisos, asseguren que està en bones condicions, però una llambregada ràpida a la façana com a mínim convida a dubtar-ho.
Rafa Cuenca, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Manlleu, llança un missatge de tranquil·litat en el sentit que “ningú es quedarà al carrer”. Assegura que des del consistori s’està fent tot el possible per ampliar el parc d’habitatge d’emergència –s’ha comprat un pis per dret de tanteig i retracte i n’hi ha un altre en fase de rehabilitació–, però també demana a la Generalitat que “desbloquegi habitatges que sabem que té a Manlleu i que, tot i estar a punt per entrar-hi a viure, continuen buits”.
L’Institut Català del Sòl apunta, per la seva banda, que “s’estudia i es negocia cas per cas, derivant qui ho necessita a la mesa d’emergència”. Les obres d’enderroc del bloc ja han sortit a licitació, però encara no estan adjudicades. Abans cal que l’administració recuperi la possessió de tots els pisos, “havent arribat a acords amb els inquilins segons el que estableix la llei vigent”.
