Que hi hagi joves que ni treballen ni estudien de qui és un fracàs?
Hi ha una cita del Dalai-lama que diu que implica a tota una societat educar una persona. Hi ha una part de responsabilitat de les famílies; també del sistema educatiu i de com està plantejat. Òbviament la societat hi té un paper important, perquè aquesta manca de vinculació o motivació té moltes connotacions socials. Quan tenim un 45% d’atur juvenil i no som capaços de donar-hi resposta, això ens fa evident un dèficit estructural. Quan els joves veuen aquest panorama els pot generar desmotivació. I finalment hem de tenir en compte la responsabilitat dels mateixos joves. Ells tenen molta part de responsabilitat en el seu procés educatiu i vital. En la seva evolució i en la construcció del seu projecte de vida.
Què pot portar un jove a no tenir cap motivació en una etapa de la vida en què el normal seria tenir moltes expectatives?
La clau és trobar alguna cosa que doni sentit als joves. Tota persona necessita un projecte vital, i això es construeix amb una narrativa que té sentit per a un mateix. El problema d’aquests joves és que ara mateix no tenen res que ompli la seva narrativa vital. Hi ha un psicòleg molt important per a mi, com és Viktor Frankl, que va crear la logopèdia –que busca arribar a conèixer el sentit de la pròpia existència per millorar la salut global de la persona–, després de passar per Auschwitz. Ell va dir que quan una persona no dona sentit a la seva vida hi ha tres camins: la depressió, que pot portar al suïcidi; el segon camí és l’addicció, i el tercer, el comportament violent. Si no hi ha un sentit a l’hora de desenvolupar un projecte de vida ens pot comportar un problema global, i les manifestacions són les que apunta Frankl. Passa en molts joves; la meva vida no té sentit i això es tradueix en processos depressius, altres cauen en addiccions i molts deriven la frustració cap a comportaments violents o incívics com pot ser fer destrosses. És important trobar projectes de vida significatius.
I com es fa?
Tinc constància que a Vic i Manlleu es fan esforços en aquest sentit. Hem d’oferir temàtiques que els permetin visualitzar un futur vital i laboral digne. Des de la UVic hem engegat projectes que busquen vincular el futur dels joves amb perill d’exclusió social a temàtiques emergents com poden ser les energies renovables, la impressió digital o la realitat virtual. Moltes vegades les formacions que s’ofereixen a aquests nois són de feines que estan desapareixent. Com a societat hem de fer esforços i ser creatius per oferir feines bàsiques i formació per entrar en sectors en creixement. Corregir la bretxa digital en l’àmbit de l’educació també és molt important.
L’estigma racial encara pesa massa entre els joves a l’hora de plantejar el futur?
Parlar d’immigrants és molt complex. Perquè molts d’aquests nois són catalans i catalanes. Una segona generació d’immigrants nascuts a Catalunya. Com a país no hem abordat a fons el debat de la immigració. Hi hem passat de puntetes. Crec que ja no podem parlar d’immigrant o no immigrant, sinó que cal tenir molt clar en quina societat ens trobem. Hem d’oferir tots els drets i totes les oportunitats a tothom, però també hem d’exigir els mateixos deures a tots els ciutadans. Ara ens trobem que la segona generació té un buit d’identitat: no tenen un lligam estret amb el lloc d’origen dels pares però tampoc se’ls considera catalans. Es troben en un territori de ningú, i si no s’afronta aquesta realitat pot ser un terreny perillós.
I les noies que ni treballen ni estudien són encara més invisibles a la societat?
El més important és conèixer la seva voluntat, quin és el seu projecte de vida. La clau és tornar als drets i deures que dèiem abans. A Catalunya hi ha temes d’igualtat que són innegociables i imposicions que no es poden permetre. Cal conèixer i analitzar molt bé cada cas.
