Professora d’Ètica Periodística de la UVic-UCC, llicenciada en Dret i doctora en Comunicació, Maria Forga analitza en aquesta entrevista les causes i les conseqüències de la difusió del vídeo de l’alcalde de Manlleu en el context d’un acte de la seva vida privada.
Com es diferencia aquesta esfera entre pública i privada de les persones en general i dels càrrecs públics en particular?
Aquesta diferenciació s’està tornant molt complicada des que hi ha tecnologies com les càmeres dels mòbils i des que existeix internet i això pot volar per les xarxes. Diferenciar entre espai públic i privat comença per l’espai físic on es produeixen els fets. Un espai públic tothom sap que és on tothom hi té accés i un privat és un lloc que està tancat i no s’hi pot accedir sense permís. Aquest cas de l’alcalde de Manlleu ens porta que la diferència entre allò que és públic i allò que és privat cada vegada és més porosa. I en el cas de representants polítics encara més, perquè el fet de tenir un càrrec públic fa que la seva privacitat es vegi força reduïda. No vol dir que no n’hagin de tenir i que no s’hagi de respectar.
Hi ha diferents passos al vídeo de l’alcalde perquè es faci viral. El primer, que hi ha una persona que enregistra aquell moment. Els usuaris de les xarxes estan acostumats a mostrar la seva vida privada. Però què passa quan s’enregistra una altra persona?
És diferent, evidentment. Tu ets l’amo de la teva imatge però no pots disposar tant de la imatge d’una altra persona. El vídeo es veu clarament que està gravat dissimulant des d’un lloc amagat, de manera que la persona no sap que està essent gravada. Entre els periodistes, el fet de gravar sense que una altra persona ho sàpiga no es pot fer, en principi. No és que sigui il·legal però no és ètic. Les càmeres ocultes no són ben acceptades entre la professió en absolut. Si una persona privada en grava una altra en aquestes circumstàncies és reprovable èticament, no té una altra finalitat que la burla o que la desacreditació d’aquesta persona.
El segon pas és la difusió i aquest vídeo en concret va començar a circular a través de WhatsApp. Què cal fer com a ciutadans quan rebem continguts que poden vulnerar el dret a la intimitat d’una altra persona?
No cal ni que ho digui. Cal posar-se en la pell d’una persona i pensar si a un de nosaltres ens haguessin gravat així què ens agradaria que fessin els altres amb aquestes imatges. El que passa és que tots sabem que és imparable. És un tema que està poc regulat, per no dir gens.
Caldria una regulació o una educació audiovisual i digital més crítica?
Jo soc partidària de tirar per la banda de l’educació. Regular-ho tot no és possible. A més, d’aquest vídeo no se sap l’origen, es fa des de l’anonimat. No té autor perquè qui ho ha fet sap perfectament que no és legítim fer-ho. Regular-ho és una mica intentar posar portes al camp.
En el cas de l’alcalde de Manlleu aquest vídeo gravat al juliol s’acaba difonent a gran escala a principis d’octubre i es converteix en notícia als mitjans de comunicació. És un fet noticiable el que mostra el vídeo?
Segons la meva opinió, no ho és. En les redaccions dels mitjans de comunicació és un debat que es produeix molt sovint si alguna cosa pot constituir o no una notícia o només és morbo. Ho he demanat a amics periodistes i la majoria no ho consideren un fet noticiable. Forma part de la vida privada d’aquesta persona i no té relació amb la seva tasca pública o professional. No hi ha cap delicte en aquestes imatges, no és com el cas que ja vam conèixer de l’alcalde de Badalona.
Com s’ha de relacionar el periodisme amb les xarxes socials?
El periodisme i les xarxes socials tenen una relació fluida, interessant i que enriqueix el periodisme. Però també passen aquestes coses. El codi deontològic dels periodistes de Catalunya ja fa temps que va començar a regular la relació dels periodistes amb internet, en general i en particular amb xarxes socials. És reprovable agafar fotos del Facebook de persones sense demanar-los permís o del Twitter. Encara que les seves xarxes socials no estiguin posades en privat no vol dir que vulguin arribar a estar a un mitjà de comunicació, no és el mateix. Molts mitjans de comunicació han posat aquest vídeo a les seves edicions digitals i altres no. És una frontera encara complicada.
Fins a quin punt el que té molta transcendència a les xarxes l’ha de tenir també als mitjans?
No es pot generalitzar perquè depèn del tema, però evidentment el que passa a les xarxes també és el que passa a la vida de les persones. No s’ha de sacralitzar, perquè és un món virtual, però reflecteix el món real també. A vegades també els mitjans van justets de notícies o d’actualitat i tiren de les xarxes socials. Però evidentment les xarxes alimenten els mitjans de comunicació.
