Segons l’àmbit del qual parlem, la resiliència té un significat o un altre. En tecnologia és la resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc; en ecologia és la capacitat d’un ecosistema per recuperar l’estabilitat després de ser afectat per pertorbacions o interferències, i en psicologia, li diem resiliència a la capacitat d’una persona per afrontar amb èxit una situació desfavorable, adaptant-se i desenvolupant-se positivament en un escenari advers. Totes aquestes definicions encaixen a la perfecció per explicar qui són la generació millennial: joves nascuts entre principis dels 80 i la primera meitat dels 90. Un gruix de la població que va créixer amb l’agonia de l’etapa analògica i va ser la primera d’agafar de la mà l’era digital; nois i noies que en el camí que va de la joventut a la maduresa han hagut d’afrontar una crisi econòmica –la del 2008, amb tot el mar de fons que va generar–, i just ara, quan divisaven el port de l’estabilitat després d’anys marcats per la precarietat, els núvols de la Covid-19 anuncien noves tempestes. Lluny del desànim, la que per molts és la generació més formada acadèmicament de tota la història veu en el bagatge i l’experiència assolida durant l’última dècada tot d’eines per capejar el temporal. Per aplicar la resiliència.
EL FUTUR LABORAL
Quina situació preveuen els sis joves amb qui ha parlat EL 9 NOU al seu entorn laboral? “Crec que dependrà molt del sector en què treballis. En el meu àmbit, que és les noves tecnologies i el màrqueting digital, potser fins i tot poden sortir noves oportunitats”, explica Aleix Caballeria. Carla Vidal apunta a un escenari contradictori en el seu sector d’actuació: “Una part del finançament de la fundació on treballo prové d’empreses privades, i potser ara no podran fer les mateixes aportacions que abans. Costarà més tenir diners per fer coses, però per contra els joves en situació de vulnerabilitat a qui donem suport hi continuaran sent, i fins i tot amb més necessitat que abans. Serem més necessaris”. Quim Rovira, afectat per un ERTO, espera que la vida als comerços com el que treballa “vagi tornant a la normalitat a poc a poc”, mentre que Idoia Cortina creu que fer plans a llarg termini “ara mateix és inviable. Toca adaptar-se el millor possible al que vingui i, en funció com evolucioni tot plegat, prendre decisions”. Per Toni Parcerisas, “és probable que hi hagi una nova precarització del món científic, tot i que hauria de ser una oportunitat ja que s’ha vist la importància d’invertir en recerca i investigació per fer front a situacions com aquesta pandèmia”. Per Gemma Fontseca, a l’empresa on treballa “anem fent, però ens haurem de replantejar projectes ja que eren molt grossos, comportaven actes amb gent i els haurem d’adaptar al nou escenari”.
En aquest sentit, tots coincideixen que una crisi com la que s’albira pot ser una oportunitat: “Per què no? Pot ser un moment per repensar com fem les coses, mirar-les diferent i fer-les millor”, explica Cortina, mentre que Parcerisas matisa: “El que és segur és que són períodes de reflexió. S’ha demostrat que no som una societat preparada científicament i per això ho hem gestionat fatal. És moment de corregir-ho”. A Vidal li costa parlar d’oportunitat “quan hi ha gent que ho passava malament i que amb tot això encara ho passarà pitjor, però sí que coincideixo en el fet que és un moment per fer les coses diferent. Jo no vull tornar a les rutines d’abans de la Covid-19”.
ESFORÇ SENSE PREMI
Els sis joves tenen estudis superiors, una tendència habitual en la seva generació però que no ha sigut sinònim d’estabilitzar-se laboralment: “Vam créixer sentint com ens deien que ens forméssim al màxim possible, que aprenguéssim llengües, que tinguéssim experiències a l’estranger… ho hem fet tot i un cop arribats al món laboral hem hagut d’encadenar un munt de pràctiques, contractes temporals i substitucions. Superem els 25 anys i amb prou feines podem comptar amb un sou de mil euros tot i l’esforç i formació que tenim”. En la mateixa línia s’expressa Cortina: “Hi ha hagut una mena de competència per qui té més estudis, però amb quina finalitat? Tenim carreres, màsters, etc., i molta gent no pot treballar pel que s’ha preparat molts anys”. Des del Ripollès Caballeria ho té clar: “Gairebé tots hem tingut l’oportunitat d’estudiar, però després hem comprovat que el que falten són oficis”. Respecte a generacions futures, Parcerisas també fa un apunt interessant: “Som els últims que hem pogut estudiar a preus assequibles. Veig el que es paga actualment i és brutal. S’ha obert una bretxa social en aquest sentit”.
VIURE BÉ
“Existeix la pressió de generacions anteriors cap a nosaltres en la idea de què vol dir viure bé, però no podem comparar la vida dels nostres pares amb la que tindrem nosaltres. El prototip ha canviat molt”, remarca Cortina, una idea que reforça Vidal: “Viure bé és treballar del que m’agrada i mantenir el meu activisme i compromís amb el teixit associatiu. Jo no em plantejo comprar un pis com van fer els meus pares o tiets”. La idea de la propietat la matisa Caballeria: “Comprar una segona residència com va fer la generació dels nostres pares, doncs segurament no serà possible ni diria que correcte veient com hem deixat la Costa Brava. Però amb el pas dels anys, si tens un mínim d’estabilitat i formes una família, tenir un domicili que saps que és teu no ho veig una mala idea”. Parcerisas coincideix que tenir estabilitat laboral canvia l’òptica de tot plegat, i en el seu cas associa viure bé amb el fet de “llevar-me cada dia i estar content amb el que faig i la gent que m’envolta”.
MÈRIT O ESTIGMA?
“Som uns supervivents i una gran generació. Estem formats, hem superat moltes dificultats i això fa currículum”, diu Caballeria, idea que es fa seva Rovira: “Crec que per moltes empreses som interessants. Ens hem adaptat i valorem treballar”. Aquest escenari de nedar contra corrent al llarg de l’última dècada també la destaca Vidal: “Som una generació molt potent perquè mantenim els valors de l’esforç i el treball dels nostres pares i alhora estem molt preparats acadèmicament. Crec que les generacions que ens persegueixen aquesta cultura de l’esforç la van perdent”.
