La lluita de David contra Goliat

Una família de bacallaners que cada setmana anava als mercats ambulants de Torelló, Manlleu, Vic i Tona va aixecar el que avui en dia és un dels principals grups de distribució a tot Catalunya. La història del Grup Bon Preu és també la d’altres grans empreses catalanes: un pagès que sabia fer embotits i va acabar creant Casa Tarradellas, un metge que va transformar un laboratori familiar en el gegant Grífols o el mateix cas en el sector del cava. El director general del Grup Bon Preu, Joan Font, va participar divendres passat a la Universitat Catalunya d’Estiu, a Prada de Conflent, on va parlar dels motius d’èxit de les empreses catalanes. “No han nascut perquè hi hagués al darrere un banc que hi posés molts diners, sinó perquè al capdavant hi ha hagut algú amb una idea, amb ofici i ganes de tirar-ho endavant”. Font, que va admetre que als empresaris no els agrada sortir en públic a explicar què fan i com ho fan, sí que es va sincerar en la seva exposició a la Universitat Catalana d’Estiu on va compartir escenari amb el rector de la UPF, Oriol Amat. Va detallar la lluita desigual de moltes empreses catalanes davant de multinacionals “que multipliquen per 50 o 100 la facturació”. És el que es troba per exemple Bon Preu amb gegants com Carrefour, Lidl o Aldi. “Si et vols enfrontar a organitzacions d’aquest tipus, has de crear un model de negoci competitiu i diferent, i que el consumidor el prefereixi”. I, molt important, un model que aquests grups amb grans recursos “no puguin replicar en 24 hores”. L’altre pilar important és l’equip: “Hi pot haver un lideratge, algú que tingui la idea brillant, però, o tens un equip o no vas enlloc”. La sort, segons ell, és que a Catalunya hi ha instint empresarial –una cosa que no s’aprèn a les facultats– i també molts bons professionals. Va citar de nou els casos de Tarradellas, Grífols o La Farga. “Són gent que ha tingut una idea, s’ha sabut envoltar d’un equip de bons professionals, ha persistit en la idea i ha trobat el seu lloc en el mercat buscant les diferències amb els competidors”. És el que marca la diferència, com li va passar a Bon Preu quan l’any 2010 va comprar la cadena de supermercats d’Intermarché. El grup osonenc facturava en aquell moment entre 500 i 600 milions d’euros i el francès, prop de 40.000 milions. Després d’anys perdent sempre diners en els súpers a l’Estat espanyol, el grup Bon Preu va aconseguir ebitdes positius l’any següent d’haver remodelat els establiments adquirits a Intermarché. “Tot i disposar d’infinitament més recursos que nosaltres, Bon Preu amb un equip de professionals molt adaptat al ciutadà, un model comercial diferent i ben valorat pel consumidor vam aconseguir en un any el que ells no havien fet en 19”. El que també diferencia les empreses catalanes amb les multinacionals és, segons Font, la visió a llarg termini. Societats cotitzades com són aquelles amb les quals competeix Bon Preu, han de donar resultats cada tres mesos. En el de la distribució, com també en molts altres sectors, això és molt difícil. “Nosaltres quan obrim una botiga, per exemple a Tortosa, sabem que el primer any va com va, el segon hem de pedalar, i no és fins al tercer o quart any que podem obtenir el ressò i la posició que volem”. Quan es necessiten resultats cada tres mesos és difícil mantenir una estratègia a llarg termini i menys si no hi ha gaire consistència estratègica, segons el director general del Grup Bon Preu. “Per això, per nosaltres, competir contra Carrefour, Aldi o Lidl no ens és un problema”. Font va negar que hi hagi un posicionament polític de l’empresa. Nosaltres arribem aquí per la “proximitat emocional que volem tenir amb els ciutadans i els consumidors”. I això té a veure, va dir, amb el català, però també amb la sostenibilitat, l’encaix al territori o la cohesió social. Va assegurar que malgrat tenir una plantilla de 9.000 treballadors i amb establiments a comarques poc propenses com el Barcelonès, el Baix Llobregat i els Vallesos, “no hi ha problema” quan es diu als empleats que han de tenir clar que la llengua de l’empresa és el català. “Si contractem algú que no el sap parlar, li donem un temps i l’ajudem, estem al servei del client no d’una idea política”, va afirmar. Pel que fa al relleu generacional, Font creu que el grup el té resolt. Primer perquè la seva filla ja fa gairebé deu anys que està al capdavant de la direcció comercial del grup –encara amb més discreció de la que té ell, va assegurar–, però també perquè hi ha tot un equip de la seva generació, d’entre 30 i 40 anys, i formada en múltiples disciplines, que ja estan en posicions dins el grup per aprendre i agafar el relleu en el moment que sigui necessari. L’empresari osonenc que es va mostrar molt optimista amb el dinamisme empresarial a Catalunya –”per tenir un país de qualitat necessitem empreses competitives i rendibles”–, va posar el toc d’alerta en la manca de mà d’obra. “Ni la demografia ni la immigració són capaces de cobrir la demanda de treball” de les empreses catalanes. Tot i ser crític amb la situació política del país, no pateix per la xarxa empresarial. La família Nogareda amb l’empresa Hipra, d’Amer, n’és un exemple: han estat de les poques empreses europees que han estat capaces de desenvolupar una vacuna contra la covid, un cop homologada la UE n’hi ha comprat 300 milions de dosis. Font va reconèixer, però, que els empresaris catalans han de lluitar en un marc legislatiu, el de l’Estat espanyol, que els va “en contra”. Va posar l’exemple de l’impost de societats, que no diferencia les empreses que reinverteixen els beneficis de les que paguen dividends per comprar iots, que és el que li interessa a l’Ibex 35. Font va donar pocs detalls concrets dels projectes d’expansió, però sí algunes pistes: tenim un dossier d’operacions –per obrir nous establiments– que han de permetre al grup passar de 2.000 a 3.000 milions de facturació en 4 o 5 anys. A part del creixement propi, va admetre que estan mirant quines cadenes de supermercats estan a la venda. “Si es donés el cas i considerem que l’operació convé, com va passar amb Intermarché, compraríem”, va assegurar. Davant la pregunta per part del públic de si pensaven a créixer cap a la resta de Països Catalans, va apuntar que “hem estat mirant algun moment alguna empresa de les illes”, però, en canvi, al País Valencià va admetre que havien hagut de tancar un supermercat perquè alguna administració “ens feia la vida impossible”. Entre les dificultats que es troben els empresaris catalans hi ha el d’un sector públic “que és pèssim i ineficient”. Va lamentar que poden arribar a trigar entre vuit i deu anys per poder obrir un nou supermercat per culpa dels tràmits administratius. “Això és una cosa que ja he dit a qui ho havia de dir, a l’actual president i al conseller responsable”.

La lluita de David contra Goliat

Els tècnics superiors sanitaris de Vic reivindiquen millores

Victòria del Vic Riuprimer davant l’Igualada

El Torelló continua sumant

“Dormint al carrer, que algú et torni el ‘bon dia’ costa molt”

LA PREGUNTA

Creu que s’acabarà aviat la guerra d’Ucraïna?

Mor el fotògraf, activista i excursionista Antoni Anguera

Nandu Jubany i la seva nova Mercedes-Benz Classe V

Detingut per quatre robatoris amb força en establiments de Vic

Mig centenar de persones condemnen l’intent de feminicidi a Sant Hipòlit

Envien a presó l'home que va apunyalar la seva parella a Sant Hipòlit

Un ferit lleu en una sortida de via a la C-17 a Montesquiu

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia

Un veí de Ribes acampa davant de l'Ajuntament per recuperar un pis amb llogaters morosos

Despengen la bandera espanyola de l'Ajuntament de Vic