La meitat dels municipis d’Osona (24 de 50) fan arribar l’aigua fins a l’aixeta de les cases a través de l’Ajuntament o ens públics, però a la pràctica això representa només una quarta part dels habitants de la comarca. El motiu és que la majoria de localitats que presten el servei amb gestió directa o mitjans públics (alguns a través de consorcis) són pobles petits i, per tant, amb poca massa crítica. Al Ripollès, en canvi, es dona la situació inversa i un 90% dels habitatges reben el subministrament d’organismes públics, com ara la Societat Municipal d’Aigües i Serveis de Ripoll. Tot i això, aquest esquema no és l’habitual: a escala catalana es repeteix la fotografia d’Osona, fins al punt que els operadors privats arriben a abastar el 81% de la població.
Que l’aigua sigui un recurs essencial per la vida i escàs, cada cop més, a causa del canvi climàtic, atia el debat al voltant de com gestionar-la. D’una banda, van creixent els ajuntaments partidaris de fer-ne gestió pública, però això vol dir menys múscul en tecnologia, personal o capacitat de realitzar inversions. De l’altra, els operadors privats fan valer la seva expertesa i infraestructura a l’hora d’atendre molts municipis i poder resoldre amb solvència qualsevol incident. Fonts d’Agbar amb qui ha parlat EL 9 NOU també introdueixen a l’equació la variable de la governança, insistint que –en tractar-se d’un servei públic– els ajuntaments haurien d’exercir un control i fiscalització que està a les seves mans posar o no en pràctica.
Al debat hi han entrat igualment amb força moviments socials que, com la plataforma Aigua Pública Manlleu, defensen que “l’aigua és un bé col•lectiu i ha d’estar al marge de qualsevol mena de negoci”, la qual porta la ciutadania a advocar per la gestió pública. Entre els arguments, fer desaparèixer el benefici industrial que s’emporten els operadors privats i que aquests diners es puguin destinar a inversions o aplicar tarifació social.
Els discursos abrandats tant a favor com en contra de la gestió pública certifiquen que el debat està servit. En el cas d’Osona, sobre el tauler de joc també hi haurà a partir de l’1 d’abril Onaigua, l’empresa que ha creat el Consell Comarcal. Tal com detallava l’edició d’EL 9 NOU de dilluns, la companyia comença a caminar amb sis municipis (Torelló, Balenyà, Sant Julià, Sant Vicenç, el Brull i Sobremunt), però al juliol s’hi sumarà Tavèrnoles i també n’hi ha de grans amb intenció d’incorporar-s’hi més endavant, entre els quals Tona o Taradell. Aquests dos pobles del sud de la comarca actualment tenen contractes amb Agbar, però amb règims especials en pròrroga. “Nosaltres funcionem per prestació de servei, no una concessió, de manera que és l’Ajuntament qui fixa les tarifes o on invertir i fer manteniment”, explica el regidor taradellenc Joan Canó (ERC). En principi tenen acord per operar amb Agbar com a mínim fins d’aquí a deu anys, però “en el document s’hi va incloure una clàusula especificant que podem rescindir-lo si és per entrar a l’empresa pública del Consell Comarcal”. Ara bé, trencar la pròrroga també implicaria haver de retornar un deute pendent de prop de mig milió d’euros en concepte d’inversions a la urbanització de la Roca.
En el cas de Tona, el servei s’ofereix per arrendament, una figura jurídica que tal com explica el regidor d’Aigua i Energia, Pep Valldeoriola, “ja no existeix”. Això fa que el contracte estigui en pròrroga des del maig del 2018, i amb altres fronts pendents com una puja de tarifes que no es va aplicar fa uns anys “i Sorea, –ara Agbar– va denunciar”. Amb aquest escenari, el municipi treballa “en la figura jurídica que ens doni cobertura fins que puguem entrar a l’empresa pública del Consell Comarcal”. I és que la voluntat política és fer el pas, i la data que es marquen “és el 2023”.
La marea creixent de remunicipalitzacions s’ha traduït els últims anys en diversos litigis per part dels operadors privats, des de contenciosos administratius fins a querelles penals o impugnacions de consultes ciutadanes. Onaigua i els ajuntaments interessats a formar-ne part també hi han hagut de respondre, però el president de l’empresa pública, Carles Banús (JxCat), explica que ara mateix hi ha molt bona predisposició per part d’Agbar, que “s’ha posat al costat del ciutadà per fer un bon traspàs i que l’usuari no es vegi afectat en res”. Banús també insisteix que Onaigua vol ser una “eina més al servei dels ajuntaments” i que no té esperit mercantilista, és a dir que “no hi ha voluntat d’anar a treure concessions”.
Més enllà del tipus de gestió, des d’Agbar reiteren l’argument que la governança acaba sent sempre pública i posen en relleu la complexitat de prestar un servei essencial 24 hores i cada cop més complex a causa de l’estrès hídric. Onaigua arrenca, de fet, amb certa incertesa a causa d’aquesta falta de múscul, una circumstància que comportarà que part de les tasques –com ara les analítiques– s’hagin de subcontractar a operadors privats. Des del punt de vista d’Abgar, a l’hora de tenir clares les responsabilitats, sempre és millor comptar amb un únic interlocutor que no pas diferents contractistes. Banús defensa, en canvi, que arrencar amb mesura és la manera correcta de començar, adaptant el volum de l’empresa als pobles que s’hi han adherit.
A l’altra cara de la moneda hi ha els municipis que ara mateix no es plantegen canvis en la gestió de l’aigua. A Vic, per exemple, això no ha estat motiu de debat als plens d’aquest mandat i altres poblacions, com Oristà, tenen deutes fruit d’inversions que va avançar la companyia per no haver de tocar els rebuts. D’altres, com Sant Pere de Torelló, estan satisfets de la gestió pública directa per part del mateix Ajuntament. “Ens surt més a compte”, defensa l’alcalde, Jordi Fàbrega (ERC), el personal de la brigada té coneixements de com resoldre fuites, i “intentem donar un bon servei sense carregar les inversions en els usuaris, sinó amb recursos propis o ajuts que aconseguim d’altres administracions”. Sant Martí d’Albars seria el cas contrari. Ramon Padrós (JxCat) destaca que CASSA (Agbar) els presta un “bon servei” tot i ser poc atractius tant en massa crítica (un centenar d’habitants) com dispersió arreu del terme municipal, a més a més de requerir reparacions freqüents de canonades. El cas més especial d’Osona i el Ripollès és Sant Sadurní d’Osormort, on no hi ha servei i són els veïns i veïnes qui s’espavilen amb pous o captacions pròpies.
DEBAT OBERT A MANLLEU
Amb 14.500 habitants, Torelló és el municipi més gran dels sis amb què comença a caminar Onaigua. A Osona i el Ripollès només el superen en població Vic, que té contracte amb Aigües Vic fins al 2048, i Manlleu. En aquesta segona ciutat la Plataforma Aigua Pública Manlleu va començar a pedalar ja fa dos anys per generar les circumstàncies que permetin rescindir la gestió a càrrec d’Agbar l’any 2024.
Segons Sergi Solà, membre també del Grup de Defensa del Ter, hi ha una “finestra d’oportunitat” si abans s’ha aconseguit retornar un deute pendent d’1,7 milions d’euros fruit de la connexió del municipi amb la potabilitzadora d’Osona Sud. Més enllà de l’argument que l’aigua “està al centre de la vida i no se’n pot fer negoci”, des de la plataforma defensen que la ciutat hi guanyaria en informació sobre l’estat real de la xarxa, inversions… I que estalviar-se el benefici industrial de la companyia podria revertir en més tarificació social o actuacions de millora de l’estat dels aqüífers.
