Jordi Vilarrodà/Vicenç Bigas
Els perdedors no tenen qui els escrigui la seva història, un oblit que ara el Museu del Ter vol reparar amb l’exposició “No se’n parlava. Els represaliats i represaliades pel franquisme a Manlleu”. El punt de partida ha estat la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada per unanimitat al Parlament el 4 de juliol de 2017, que declarava il·legals els judicis militars. El treball de camp va començar amb la publicació per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya de la llista de persones represaliades. En els primers anys de la postguerra, un total de 199 persones que en aquells moments vivien a Manlleu van ser encausades, moltes sotmeses a consells de guerra i les menys afortunades, condemnades a la pena capital. D’aquestes, 20 van ser executades al Camp de la Bota i una va ser afusellada a Cartagena.
Aquestes xifres demostren com de cruenta va ser la repressió especialment a Manlleu, que gairebé doblava la xifra de víctimes del règim sobre el percentatge de població que representava aleshores a la comarca. A més, el franquisme també va arrasar amb tot el teixit associatiu de la vila. “Només va quedar el Teatre Centre”, recorda Carles Garcia, director del Museu del Ter, que va encarregar la recerca de documentació i el comissariat de l’exposició a les historiadores Imma Domènech i Assumpta Tort.
Alguns dels casos que es documenten ja havien estat tractats al llibre La repressió franquista a l’àmbit local. Manlleu (1939-1945), que la mateixa Domènech va publicar fa 15 anys amb Federico Vázquez. La recerca ha continuat amb
El primer alcalde franquista va ser un dels represaliats
consultes dels expedients a l’arxiu militar, molts difícils de trobar quan s’estava preparant el llibre, perquè jeien amuntegats en un soterrani, fins que la Generalitat es va encarregar de catalogar-los, més endavant. Una altra part del treball de camp ha estat la recerca de descendents d’aquestes víctimes, molts d’ells de segona generació. En molts casos han estat les mateixes investigadores les que, amb la informació de què disposàvem, “en sabíem més nosaltres que ells”, sosté Domènech, perquè “la primera frase que ens deien tots és que d’això a casa no se’n parlava”, recorda Tort. D’aquí ve el títol de l’exposició, que es complementa amb un audiovisual d’una desena de testimonis tant de Manlleu com de famílies exiliades a França, que s’han prestat a aparèixer davant la càmera. “Tots deien que estava bé que es fes”, però la majoria “no volien sortir”.
Entre els perfils que han desenvolupat han escollit “exemples concrets que servissin per situacions més generals” a partir de les diferents tipologies de represaliats: els que van ser afusellats, els exiliats i els empresonats. Però Tort i Domènech també donen veu a “una repressió molt més extensa”, que és la que patien les famílies dels encausats, una vida envoltada de “por i silenci” i estigmatitzada “per ser dones de rojos, que eren mal vistes”.
Del recull de la documentació es dedueix que “la Falange a Manlleu era molt dura” i que hi havia “un zel espectacular” en les denúncies dels acusats. Els informes que havia de complementar la Guàrdia Civil eren una còpia literal de les acusacions dels falangistes, excusant-se en el fet que no es van establir a la població fins després de la guerra i, per tant, no tenien informació prèvia d’aquestes persones. En canvi, l’informe que havia de fer l’Ajuntament “rebaixava el to” i el despatxava en quatre ratlles. Aquesta actitud displicent va costar el càrrec a Josep Casanovas Tona, designat primer alcalde franquista perquè ja ho havia estat durant la dictadura de Primo de Rivera. Més preocupat per refer-se de l’aiguat de 1940 que per sotmetre els vençuts, va ser denunciat per excombatents de l’exèrcit nacional per no col·laborar amb la justícia i el 1943 va ser exonerat de tots els càrrecs i posat en llibertat.
Malauradament, la situació viscuda presenta molts paral·lelismes amb el moment actual i dificulta conèixer la realitat de les coses, perquè “els expedients no tenen cap mena de credibilitat”, apunta Tort, i “no pots arribar a saber la veritat de les coses”. L’inici del procés és “una pura venjança”, postil·la Domènech, contra “els que s’havien significat” en moviments d’esquerres, que es limiten a reconèixer la seva militància com a única prova de càrrec. La farsa judicial dels consells de guerra la completa “l’advocat defensor, que era un militar de baixa graduació i demanava penes inferiors al fiscal però no defensava” ni admetia proves de descàrrec.
L’exposició, que a part dels 16 perfils escollits també il·lustra el procés d’un judici sumaríssim i reprodueix els 199 noms de la llista, s’inaugurarà aquest dimarts a les 8 del vespre i es podrà visitar fins al 26 de maig.
Joan Codina Espinó
Barcelona, 1912
Cartagena, 1941
La seva família es va traslladar a Manlleu i va treballar a la impremta Contijoch. Afiliat a la UGT i el PSC, va fundar a Manlleu les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i el periòdic Alba Roja. Es va allistar l’agost de 1936 i el 1937 va ingressar al Regiment Naval de Guadamar de Segura. El 5 de març de 1939, amb els vaixells de l’armada concentrats a Cartagena, marxa a Tunísia, on ingressa a un camp de concentració. Torna amb la promesa d’amnistia als que no han comès delictes de sang però és empresonat i condemnat pel delicte d’adhesió a la rebel·lió. L’afusellen a Cartagena el 9 de juliol de 1941.
Joan Codina Vivet
Manlleu, 1873
Barcelona, 1939
Orfe de ben petit en una família humil, de jove va iniciar el seu activisme a la UGT i el PSOE. Va formar part de l’Ajuntament i va presidir la Cooperativa Mútua de Pa i Queviures de Manlleu. Durant la Guerra Civil va ser regidor de proveïments pel PSUC. Quan va acabar el conflicte tenia 64 anys i no es va veure amb forces de fugir malgrat ser una persona important pel moviment obrer català. Va ser detingut el 21 de febrer de 1939 acusat d’adhesió a la rebel·lió. Tot i que el fiscal li demanava 30 anys de presó, el jutge el va condemnar a mort i va ser afusellat al Camp de la Bota el 29 de març d’aquell any.
Joan Ribas Rabassa
Sabadell, 1915
Granollers, 1984
Afiliat a la UGT, va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades. El 1937 es va allistar de voluntari a l’exèrcit republicà i va acabar en un camp de concentració a França. El 1943 arriba a Manlleu per treballar de mecànic a Fraguas del Ter. Al seu domicili de l’avinguda Diputació hi amagava armament, propaganda i diners d’una cèl·lula clandestina del PSUC dirigida des de Barcelona i que es coordinava amb França. El 1947 va ser detingut i tancat a la Model i el van condemnar a sis anys per auxili a la rebel·lió. Indultat el 1950, va tornar a Manlleu i el 1958 va anar a Granollers, on va ser regidor pel PSUC.
Ot Ferrer
Urtx, 1879
Barcelona, 1944
Era un mestre avançat al seu temps, que a Manlleu hi va exercir de 1911 a 1939. Durant 20 anys va tenir la principal escola particular no confessional de la població i va ser el principal responsable de l’Escola Nova Unificada, creada a les instal·lacions de La Salle, amb la Guerra Civil ja iniciada. Acabat el conflicte va ser detingut i condemnat a 12 anys de presó, dels quals en va complir gairebé quatre a la Model. El 1942 li van concedir la llibertat condicional i es va establir a Barcelona, on vivien les seves dues filles. La por i la repressió van fer escadusseres les seves visites a Manlleu. Va morir el 1944.
Pere Bonal Trabal
Ribes de Freser, 1915
Mauthausen, 1942
Quan tenia un any, els seus pares es van instal·lar a Manlleu, on va treballar de mecànic a Can Serra. Es va afiliar a la CNT i va ser soci del Centre Cultural Obrer. Amb la guerra va marxar de voluntari al front d’Aragó però va tornar per problemes de salut. A principis de 1939 va anar a França i va passar per diversos camps. Va ingressar a una Companyia de Treballadors Estrangers, formada per obrers militaritzats, i va acabar detingut pels alemanys el 1940, prop de la frontera belga. Com a opositor al govern de Franco, la Gestapo el va deportar a Mauthausen, on va morir de maltractes el gener de 1942.
