Adelina Palacín (73) ha dedicat la seva vida a la docència, i precisament amb l’objectiu d’ajudar els infants a l’hora de llegir és una de les autores dels contes d’en Pau i la Laia. Agafar paper i bolígraf i capgirar el món sencer, com si es tractés d’una de les històries que ha fet famoses al costat d’Assumpta Verdaguer i Pilarín Bayés, està fora del seu abast, però si pogués el construiria des d’una òptica femenina: “Menys agressiu, competitiu, egocèntric…”. La seva filla, Noemí Morral (47), hi coincideix. Malgrat que ara la seva vida bascula al voltant de la poesia, el dibuix i la interpretació, es va reinventar després d’una etapa d’economista i assegura que “en grans empreses i per accedir a càrrecs directius, les dones continuem tenint moltes més dificultats”. Les marca la societat patriarcal, però a vegades “també les alimentem nosaltres mateixes: la història que ens han ensenyat és la dels homes i cala tan endins que ens autoimposem límits per no estar a primera línia”.
Palacín, nascuda en un petit poble de l’Alta Ribagorça, amb cinc anys ja manava el ramat de vaques i tot el temps d’estudis el va combinar amb les feines del camp: “Em costava llevar-me, però treballava de gust i sabent que així ens estalviàvem de llogar una altra persona. Tant collia i plantava patates com feia anar el rampí o guiava el bestiar per la carretera, que és el que m’agradava menys”. Té bona memòria. I d’anècdotes en recorda mil –a Morral li van explicar que havia estat la primera dona del poble a portar texans–, però el que fa realment excepcional la seva història és que els pares no li van tallar les ales ni a l’hora d’estudiar magisteri ni exercir la professió: “Els tinc una estima i amor encara més gran per haver-me donat aquesta oportunitat sabent que era filla única i, per tant, que ningú continuaria ni amb la casa ni l’activitat de pagès”.
El relat de Palacín, Morral l’escolta amb atenció, però amb unes ulleres diferents perquè, per a ella, els estius a casa els avis de Senet “no tenien res a veure amb treballar. Tot era una aventura”. El canvi l’explica el salt generacional: “El que vam viure de petits el meu germà i jo no té res a veure amb la infantesa de la meva mare. Només ens havíem de preocupar d’anar a l’escola, aprendre i fer activitats extraescolars”. Després han pogut viatjar, triar on volien viure, i sí que destaca que és ara, de grans, quan gaudeixen d’una major complicitat amb els pares: “Hi ha una època de la vida que escoltes els seus consells, però no els vols. Ets adult i prefereixes fer la teva. Més tard t’adones de com passa el temps i com d’incondicional és el seu amor”. El suport al qual es refereix insufla, a més a més, tots els aspectes de la vida, perquè professionalment el pare és la primera persona a qui Morral ensenya els dibuixos i a la mare, els textos.
En aquest exercici d’asseure’s juntes que els proposa EL 9 NOU, també toquen el tema de la maternitat i Palacín ho aprofita per celebrar la revalorització de la criança. Tot i això, també estan d’acord que queda molta feina per fer i que cal avançar tant legalment com en consciència perquè l’embaràs deixi de suposar un fre a la carrera de moltes dones.
