Itziar González Virós (Barcelona, 1967) és arquitecta i urbanista. Va ser regidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona (2007-2010). Va dimitir després de destapar un cas de corrupció en la concessió de llicències de pisos turístics, fet pel qual va arribar a patir amenaces de mort. Reconeguda activista social, va fer el jurament hipocràtic de no fer mai obra nova. La seva concepció de l’arquitectura i l’urbanisme es basa en el poder que emana de les comunitats de ciutadans.
Vostè porta a terme processos de mediació, participació i resolució de conflictes en l’espai públic. Com els planteja i executa?
Intento buscar l’origen del conflicte, que sovint el trobo en pràctiques que són alienes pròpiament a l’espai públic i que tenen a veure amb una sèrie d’activitats econòmiques o socials que no són respectuoses amb l’interès general, o que no compleixen les lleis. I això ho he fet en conflictes de seguretat, però també quan m’he trobat amb conflictes entre veïns que volen el barri d’una determinada manera i les administracions que el volen d’una altra. Aquest tipus de conflicte és de falta de confiança entre administració i ciutadà. Per tal de reconnectar les parts, dissenyo processos que recorren junts, creant dinàmiques de cooperació i reconeixement entre ells.
Aquests conflictes que comenta també es deuen donar entre veïns.
Sí, perquè algú es pensa que una edificació és una suma d’espais privats. Ho vaig veure quan rehabilitatva edificis de veïns a Ciutat Vella. La gent no era conscient que estava compartint els elements comunitaris de la coberta o els murs de càrrega i nomes pensaven en el seu pis individual. Jo els feia veure que si persistien en aquella visió individualista de cara a cuidar del seu edifici seria com si aixequessin un mur de totxanes sense morter entre elles… oi que cauria? En els espais del tipus que sigui (una edificació, un barri) cal sempre trobar els espais de vincle, els que uneixen les parts. Si una escala de veïns no està cuidada les persones correran cap a casa seva. Si les persones entren a casa seva i l’escala està cuidada, es nota que hi ha un espai que és compartit i tothom sent que té la seva casa de 80m2 i 20m2 d’escala. En plena covid s’ha descobert que els terrats són molt importants. La feina és demostrar que no som una suma individualitzada, sinó que som una comunitat que és capaç de posar-se d’acord perquè té un objectiu comú. Efectivament, hi ha molts conflictes entre veïns perquè algú no els ha explicat abans que tenen la sort de ser veïns!. La diferència d’un litigi entre dos veïns per un problema estructural d’un edifici és mirar més enllà i veure que, moltes vegades, el conflicte és estructural i que junts, contribuint amb part de la despesa de reparació o manteniment, ho poden tenir resolt.
L’Administració pública a Barcelona no sembla ser capaç de resoldre de manera eficient el fenomen de la gentrificació. Els processos de participació i cooperació hi tindrien un paper rellevant, entenc.
Absolutament, perquè els mecanismes de gentrificació són bàsicament antiurbans, perquè la condició essencial de les ciutats és precisament que està constituïda per persones en comunitat i vincles. Si ens ajuntem, paguem impostos, podem tenir una escola pública, transport públic; és a dir, hi ha un excedent pel fet d’estar junts. Aquest excedent és el que justifica una administració pública i una sèrie de serveis. Què ha passat? Que el mercat ha vist en les edificacions o en la qualitat de l’espai públic d’un centre històric una oportunitat d’extreure diners sense fer retorn social. Què ha fet? Doncs jo inverteixo en aquesta finca, jo l’arreglo però no puc tenir llogaters que paguin poc. Jo poso diners, però vull que em doni diners; diners que no aporto com a impostos, me’ls quedo. Llavors es trenca el cercle ecològic del retorn social. Quan hi ha activitats econòmiques que només busquen el benefici propi, es trenca aquest ecosistema. La meva teoria és que la gentrificació no és només per treure diners; és per buidar la ciutat; perquè quan es buida la ciutat es generen espais d’impunitat. Per exemple, a Ciutat Vella de Barcelona, el tràfic de drogues o determinades xarxes criminals funcionen amb més impunitat si el que tenen són turistes que no es queixaran a l’alcaldessa que si tinguessin veïns, que sí que ho farien. Darrere la gentrificació també hi ha un objectiu posterior, que és perdre massa veïnal crítica i control social.
És a dir, un procés inicialment extractiu es convertiria en impunitat?
En espais lliures del control social i, per tant, espais en els quals l’activitat criminal es mou amb més facilitat. És molt important deixar d’invertir en millores de carrers i places sense fixar a l’entorn d’aquestes millores una afectació per evitar que no es venguin els pisos amb una plusvàlua més gran perquè ha millorat el valor, sinó que s’inscrigui en el registre de la propietat que totes aquelles finques que han millorat, tinguin alguna mena de retorn social: Podria ser que durant set anys posessin els pisos en lloguer social, o que no poguessin vendre, o que si se’ls venen, tornin aquests diners. Hem de començar a crear mecanismes. I en la mesura que ens anem fent més forts amb això hi haurà menys gentrificació i, per tant, no tindrem l’efecte indesitjable de perdre massa veïnal i que augmenti el descontrol i la inseguretat en els nostres barris. Amb l’equip de la UTE de Km zero, un dels nostres col·laboradors, l’advocat Pablo Feu, vàrem desenvolupar aquesta proposta per a les Rambles de Barcelona, tot i que de moment no ho estan aplicant des de l’ajuntament actual.
La situació que viu Barcelona a causa de la massificació del turisme i tots els problemes que comporta es viu també a altres ciutats del món desenvolupat?
París ho gestiona molt millor. A París no es veuen aquest efectes, clarament. Les dimensions, la monumentabilitat, l’urbanisme… fan que tota aquesta quantitat de persones no generin aquestes intensitats tan dures. A Barcelona hi ha el factor del mar i del clima, que està generant aquesta oferta turística de menys qualitat cultural i més d’oci. Espanya té un gran problema: l’alcohol. El preu baratíssim de l’alcohol n’és un dels motius. La gent diu sol y playa. No: Alcohol, sol y playa, però ningú no ha volgut verbalitzar que som tan interessants com a destinació turística de low cost per l’alcohol. Si nosaltres taxéssim molt més l’alcohol, la gent no vindria tant aquí. Aquesta és una. I l’altra és que hi ha molt poca exigència en la qualitat comercial. Hem anat perdent espais estratègics per la cultura local. Si perds l’oferta cultural de petita escala, vas creant un producte molt estandarditzat. La gent se’n va a París a veure exposicions o a Londres a veure teatre, abans que venir a Barcelona. Hem perdut molta capitalitat cultural de qualitat i tenim una quantitat d’apartaments turístics i d’espais per acollir la població sense cap control i tot això fa que reunim un tipus de turisme molt conflictiu que ens hauríem pogut estalviar i que altres països se l’han estalviat.
I el comerç també s’ha uniformitzat molt. Tot són grans centres comercials i no hi ha botigues petites?
No hi va haver, en el seu moment, una política preventiva de l’ús social del comerç. Ningú ha valorat que aquest espai de planta baixa complia més funcions, no només et proveïa. Hem de parlar de la funció social que té el veí i la que té el comerciant, perquè aporten no només impostos, sinó que garanteixen la qualitat de vida. Són les persones l’element que les administracions han de protegir. Ningú ha vist que allò que s’ha de cuidar és un ciutadà que tingui ganes de fer alguna cosa per la comunitat, i tenir un comerç és una acció que repercuteix en l’interès general. Per tant, quan un veí o un botiguer té un problema per llogar, li pugen el preu, o té un problema amb la finca del costat, l’Administració no pot dir que és un problema entre civils i retirar-se; s’hi ha d’implicar. I per això aquells ajuntaments que treballen i tenen espais de mediació són tan importants, perquè és veure que el principal actiu d’una ciutat són les persones que puguin tenir fent feina a favor de l’interès general.
Què és l’arquitectura social?
És posar èmfasi en la idea què allò que realment construeix l’entorn són els vincles entre les persones. Quan un espai públic no funciona, quan hi ha conflictes al carrer, és perquè l’arquitectura social no funciona, no hem fet prou treball de reconeixement de tots els agents, i, sobretot, no els hem reunit perquè, conjuntament, arribin a acords. La meva feina és no tant construir edificis i espais públics, com refer els vincles entre ells. Fer que la comunitat quedi reforçada per l’experiència de tornar a veure per a què servia això de la cooperació. L’arquitectura social és tornar a dir que tots els reptes que tenim com a societat en transició, canvi climàtic, futur col·lapse d’un sistema d’hipercreixement… tot aquest context ens hem d’anar habituant a anar-nos ajudant entre nosaltres perquè no tindrem la capacitat econòmica per fer les coses a petició individual. Haurem de tornar i recuperar les nostres administracions com a agents propers. No podem veure l’Administració pública com un lloc de recapte d’impostos i de imposició de coses. Bàsicament l’arquitectura social és una acció de contrapoder: no és tan important el poder com la força que tenim totes juntes. Jo ja vaig fer el jurament hipocràtic que no faria obra nova mai, però a poc a poc m’he anat especialitzant i el que realment construeixo són les bases per a una cultura comunitària de cooperació i empatia amb la qual col·laborar en la transformació de la societat i els llocs on es conviu.
Venim d’uns anys amb unes societats molt individualistes i potser es requereix una transició cap a societats més col·laboratives que creïn més comunitat?
I ensenyar a fer-ho, perquè tots els missatges són: tingues el teu cotxe, la teva casa, els teus vestits… i, clar, no és sostenible. El capitalisme, que és el model actual, ha de deixar pas a un nou paradigma en el qual es pugui parlar de decreixement sense entrar en pànic. Ser més cooperativistes ens pot permetre créixer en qualitat de vida, en seguretat, créixer en molts aspectes humans i ambientals, que són els reptes que tenim. Com a espècie hem d’intentar no destruir-nos i no destruir el planeta; tenim dos deures. I per fer aquesta transició hem de deixar de tenir un pensament paranoic i defensiu per tenir més confiança i cooperació; és un canvi radical, però la vida ens porta cap aquí. La ciència avança per prova i error. Doncs la nostra societat s’ha equivocat molt i ara corregirà. Aquesta vegada ho arreglarem entre totes, o no ho arreglarem. Cadascú som la baula d’una cadena de cooperació en el temps per rescatar aquest planeta.
L’objectiu de desenvolupament sostenible número 11 apel·la a fer que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles. Des de l’arquitectura, com caldria plantejar aquestes ciutats?
En primer lloc, reconnectant-les amb la terra, amb l’entorn. Hem desconnectat massa. Hi ha hagut la tendència a fer de les ciutats un espai excessivament artificial i, per tant, hem deixat de reconèixer les antigues rieres, els espais on corre el vent, les orientacions. Hem confiat massa en la indústria de la construcció. Malauradament, hem fet projectes urbans en tot el nostre territori. Ara hem de fer naturalitzacions i ruralitzacions de les ciutats. Hem arrasat aquest equilibri entre les condicions del lloc i nosaltres. Per tant, hem de tornar a desconstruir tot allò que ens vagi en contra.
Per exemple?
Per exemple, no fem cases que no tinguin balconades, que no tinguin espai a l’aire lliure, no fem coses que, com hem vist amb la covid, després et facin sentir en una presó. Fem llocs ventilats, oberts. No podem fer que la gent visqui sense espai vital. No podem fer pisos tan petits, espais que no tinguin un terrat comunitari, no podem privatitzar-ho tot. No podem fer places on només hi hagi formigó. No pot ser que no fem escocells molt més grans per als arbres; que hi hagi tan poc verd; que no hi hagi ocells i no els pugui sentir; o que no hi hagi transport públic que ens permeti no agafar el cotxe. És molt senzill: és posar el cos humà, en la diversitat que sigui, al centre del disseny.
Una de les fites d’ODS número 16 parla de reduir substancialment la corrupció i el suborn en totes les seves formes. Vostè va viure i va patir amenaces per denunciar la corrupció a l’Ajuntament de Barcelona. Què li va aportar aquesta experiència?
Ara també tinc pressions. [L’entrevista es va fer el 7 d’abril. El 21 declarava al judici com a testimoni]. He hagut de posar una altra denúncia als Mossos. Rebo trucades i quan agafo el telèfon, pengen; jo en dic marcatge. És una experiència molt negativa. Simplement he vist l’altra cara de la moneda d’una gran vocació de servei públic. Si tens una gran concepció de les institucions públiques i creus que fer de regidora d’un districte és treballar per la teva comunitat, amb els ideals que hem anat descrivint, doncs pots imaginar-te quan arribes a tenir aquest paper en un lloc de poder. L’altra cara de la moneda és que tots aquells que no vulguin treballar per l’interès general seran els teus enemics. L’únic que vaig fer és descobrir que quan poses el focus en alguna cosa i la il·lumines, generes també la seva ombra. Vaig entendre que sempre hi haurà el contrari del que jo desitjo, que les nostres societats i administracions sempre estaran envoltades d’aquest espai d’ombra i que l’única manera d’evitar-ho no és que la regidora sigui molt honesta, sinó que la ciutadania tingui més ulls per entrar dins de l’administració. El que estic fent és crear observatoris ciutadans contra la corrupció, observatoris ciutadans de la cultura. Construir, amb administració i ciutadania, espais conjunts per poder fiscalitzar i veure què passa. Com més mirades hi hagi a l’Administració pública i en les qüestions d’interès general, menys temptats de fer coses malament tindran els que volen fer-les. Només amb una major participació i implicació de la comunitat ho podrem solucionar.
I amb la comunitat, aquestes persones que deuen ser bastant poderoses també perdran el seu poder, oi?
Clar, aquest és el tema, el tema és el concepte democràtic. El poder, està sobrevalorat. Jo tenia poder i no vaig poder fer res, per això vaig dimitir. Podia alertar, i ho vaig fer, però a costa d’anar-me’n. Si li diem a la gent que podrà influir i fer el que vulgui si mana, estem traslladant un missatge polític nefast. El que hem de dir és: podràs transformar a la teva societat si estàs al costat dels altres comanant i en obert. Per això vaig treballar en el Parlament Ciutadà com a dispositiu ciutadà per fer reflexions i aportacions i sempre com un parlament complementari al nostre Parlament de Catalunya. Ajuda a fer que el nostre parlament dels electes no es corrompi. No podem només votar, hem de votar i fiscalitzar. El que vaig aprendre amb tot això és que s’havia de crear comunitat. Tot i que he vist després de 13 anys, que tinc la raó com a alertadora contra la corrupció, per a mi aquesta victòria es insuficient. Nomes s’ha jutjat la punta de l’iceberg. La ciutadania hauria pogut trobar molt més!
Quines mesures correctores aplicarà l’Ajuntament per evitar casos com aquest?
Encara no ho sé. Ells diuen que tenen una bústia ètica, uns elements de control, però els tenen internament. Torna a ser un espai opac. Amb la mania de fer que els alertadors ho donem a conèixer en bústies anònimes, volen que ho diguem tot en secret. Amb la transposició de la llei europea de protecció dels alertadors que es va portar al Parlament em van convidar a fer la meva reflexió, i jo vaig dir: no us conformeu només amb la creació de bústies ètiques anònimes; la societat canviarà quan la gent pugui denunciar el que està passant de manera oberta i en públic, sense arriscar la vida en fer-ho.
Els col·lectius vulnerables humanitzen els carrers i milloren les ciutats
Com es tradueix a pobles i ciutats la mirada femenina de l’arquitectura?
Bàsicament perquè històricament les dones hem tingut un paper que per mi és excepcional i privilegiat, que és el de la proximitat i el de la practicitat. Pel rol que durant molt temps ens ha tocat, hem sumat; tenim una llarga tradició de cooperació. Hem reunit els diferents elements familiars que estaven enfadats. Als diferents germans els hem calmat, en conciliar la feina de l’un i la feina de l’altre, tota la vida hem estat fent xarxa i conciliant. Per tant, jo crec que tenim un bagatge sociològic d’espais de cooperació. I molta capacitat d’escolta. Per mi són les coses claus per resoldre els reptes de disseny urbà que tenim. Per tant, han aparegut moltes dones fent espai urbà, dissenyant passejos, equipaments. També és curiós que, així com els edificis de les seus institucionals els fan homes, molts dels projectes que es feien des de les administracions d’espai públic o planejament anaven apareixent dones, o dones com jo, fent processos de participació, de mediació. Una generació de dones hem aportat aquests nous enfocaments, aquests nous espais de treball i aquests valors. I vull pensar que en aquest moment bàsicament la mirada de gènere que se li demana a l’urbanisme no és altra que una mirada antijeràrquica, de fer eficiència en els desplaçaments, en l’economia de temps, amb els recursos. La mirada de gènere és una mirada humanista, al final. Però és veritat que ha vingut de reivindicar les necessitats o els greuges que les dones patíem, perquè no era igual moure’s per la ciutat a la nit una dona que un home. La dona se sentia més insegura. De la mateixa manera que són les persones grans o les persones amb alguna diversitat funcional les que han humanitzat els nostres carrers, els han fet més accessibles… o sigui, la vulnerabilitat millora les ciutats i el disseny urbà si la sabem escoltar. I durant un temps hem estat les dones, les feministes les que ho hem reivindicat, però ara ja són tots els col·lectius. Afortunadament s’està produint un empoderament dels col·lectius vulnerables; això, és l’urbanisme de gènere: no només de dones, sinó en el sentit feminista, antijeràrquic, i humanista.
Capacitat d’autoorganització
Vostè va viure a Christiania, a Copenhaguen (Dinamarca). Què en va aprendre d’aquella comunitat llibertària?
La primera cosa que vaig descobrir és que la base d’aquell espai era la comunitat i era una comunitat que no era administrativa, sinó que se l’havien de treballar contínuament. Això em va agradar molt. Era una comunitat que no eren veïns perquè ho deia la llei, sinó que a cada barri es feia un treball d’assemblea i s’arribava a unes conclusions que es traslladaven a una assemblea general, eren molt visibles els mecanismes de presa de decisions. Les assemblees que jo veia a Christiania em demostraven que allà tu eres de Christiania perquè t’involucraves en les coses de la societat i del veïnat. En canvi, tu pots ser barcelonina i no fer res per la comunitat. Allà no podies no ser-hi. Això és el que em va agradar més, i l’altra és que no hi ha judici. Era un lloc que acollia persones a qui no els havia anat bé, o persones que tenien algunes dificultats. I allà estaven reconegudes i respectades i veia realitat la meva obsessió de justícia social. A part, feien bioconstrucció, eren autosuficients energèticament i reciclaven tots els materials; tenien tots els valors de com crec jo que s’ha de fer la construcció. Tant la construcció física com la política coincidien amb els meus ideals.
Per tant, hi ha aspectes que es podrien replicar a altres ciutats i pobles?
Jo crec que anem cap aquí. Les administracions no tindran prou diners per proveir-nos a tots. A poc a poc haurem de recuperar espais d’autoorganització, però que estigui ben connectada amb les administracions. Per això treballo tant l’eix de la confiança. Hi haurà una progressiva especialització i les administracions faran un tipus de coses, menys, però més estratègiques i les comunitats aniran guanyant capacitat d’autoregulació i autoorganització; seran menys clients i més ciutadans, i espero que això generi comunitats més madures i més responsables. Les ciutats han de fer un procés de transició en els seus costums. Som molt consumistes, molt individualistes i, per tant, estem obligats pel canvi que ve a canviar els nostres hàbits:haurem de ser menys consumistes, més solidaris i poder-nos entendre més amb els nostres veïns, perquè els necessitarem més; per tant, estarem més a punt d’iniciar la meva utopia, no? La meva aspiració és fer el pont i adaptar també les administracions perquè conjuntament puguem avançar. I, la cirereta: els agents privats, que en alguns casos han sigut només extractius, es facin solidaris i aportin el retorn social. Que entenguin que reportant més al benestar col·lectiu ells es fan més forts i tota la comunitat es fa més forta. Som a l’inici de la utopia, per fi. Jo ja ho estic vivint: estic fent el procés participatiu del POUM de Cadaqués i està essent espectacular la participació. S’està creant comunitat novament. Sempre és així; quan tu convides de veritat la gent novament a cooperar i a implicar-se en les coses públiques, si aconsegueixes que la part administrativa i política jugui net, escolti i respecti el que diu la gent, es torna a crear una espècie d’enamorament amb el que és viure junts.
{{ comment.text }}