Recordo les vegades que em va venir a buscar el meu pare amb tractor a l'escola, però, alhora, no oblido com es llevar-se ben d'hora i congelat de fred per alimentar les vaques i cuidar tot allò nostre, sense ajuda de ningú

No en teníem prou amb una pandèmia, amb uns quants confinaments i amb els hospitals plens que el 2021 ens havia de regalar una de les nevades més històriques que es recorden. Seguint aquesta tendència, no sembla que aquest any hagi de ser molt millor que el passat, però segur que tindrà una altra cara. Sí, ja sé que la pandèmia no desapareixerà d’un dia per l’altre però soc d’aquelles persones que el canvi d’any l’il·lusiona. Representa un canvi d’aires i una nova oportunitat. Una nova etapa per començar de nou. Qui sap, potser aquest any no tenim propòsits ni objectius i deixem que la vida flueixi i ens porti pel camí que ella vulgui. Tornant a la meteorologia d’aquests dies, és curiós com la neu ens transporta a un estat de diversió i d’innocència –tornem a ser nens petits per un moment– però també de foscor i manca de recursos, sobretot pels pobles més petits. Veig els informatius de televisió del país i només ens mostren imatges de postal. Persones esquiant en grans avingudes, nens passant-s’ho bé construint ninots de neu i pares que recorden quan eren nens i no tenien cap altra preocupació que divertir-se. En canvi, ningú ens ha ensenyat què passa quan neva als pobles més petits. Què passa quan et quedes sense recursos, sense aigua, sense llum i sense telèfon. Amb què es troben els pagesos quan veuen davant dels seus ulls que tota la feina d’un any –o molt més– ja no serveix de res i les condicions meteorològiques els hi han destruït. Què passa quan personal sanitari ha d’encadenar hores i hores de feina perquè no poden tornar a casa. De tot això ningú en parla.Les nevades ens ofereixen fotografies extraordinàries, com si formessin part d’una bona pel·lícula, però la vida no és només això. Com en tot, a la vida, també hem de pensar en els que no tenen tants recursos, perquè aquests són els que més ens necessiten. De petita (i de no tan petita), vaig viure unes quantes nevades a casa i viure-les al poble em va servir per adonar-me de les diferències entre el poble i la ciutat. Ara, que he marxat d’allà, soc més conscient que mai que al poble o t’adaptes i t’espaviles tu sol o ningú vindrà a ajudar-te. I molt menys les institucions i administracions públiques. Si vaig tenir una infància tan feliç també va ser per les vegades que em va venir a buscar el meu pare amb tractor a l’escola perquè agafar el cotxe era molt perillós amb la neu, dels ninots de neu que vaig construir amb el meu germà i de les postals –com si fossin de pel·lícula– que segueixo recordant a dia d’avui. Però, alhora, no oblido el meu pare llevant-se ben d’hora i congelat de fred per poder alimentar les vaques i cuidar tot allò que era nostre, sense ajuda de ningú. Tant de bo no ho oblidem, perquè és això el que hem de preservar. Que les fotografies extraordinàries d’aquests dies no ens facin oblidar què és el més important. Que la neu, com els grans temporals, tenen dues cares. I els seus contrastos no tothom els coneix. Que tothom, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui, tingui les ajudes que li corresponen. Sembla fàcil, oi?

Recordo les vegades que em va venir a buscar el meu pare amb tractor a l'escola, però, alhora, no oblido com es llevar-se ben d'hora i congelat de fred per alimentar les vaques i cuidar tot allò nostre, sense ajuda de ningú

La neu i els seus contrastos