Des de Càritas Diocesana i Arxiprestal de Vic fa anys que treballen diversos projectes laborals per acompanyar les cuidadores i treballadores a la llar. A través d’aquesta tasca i de l’experiència acumulada l’entitat pot fer periòdicament una radiografia de quin és l’estat de salut del sector. En les xifres globals de la diòcesi –que engloba els territoris del Bisbat de Vic–, en l’últim any i mig es detecta “una reducció del 50% tant pel que fa a l’oferta de cuidadores com a la demanda per utilitzar aquests serveis”, apunta la referent del programa sociolaboral de Càritas Diocesana de Vic, Sandra Costa. “I serà complicat remuntar”, hi afegeix la tècnica d’inserció laboral de Càritas Arxiprestal de Vic Cristina Costa. I és que la pandèmia “ha posat en evidència una crisi en el món de les cures”. Totes dues recorden que s’ha pogut comprovar en les afectacions que la Covid-19 ha provocat a les residències, els hospitals “i les últimes i més invisibilitzades han sigut les cuidadores a la llar”. Així, en femení, perquè el 80% de persones que realitzen aquesta tasca en domicilis són dones, tal com recull un estudi global del sector elaborat l’abril del 2020 per la Fundació Pere Tarrés.
Per tal d’explicar els motius d’aquesta davallada tant en l’oferta com en la demanda del servei es pot especular amb diverses causes, “tot i que segur que no n’hi ha una de concreta i definitiva”, analitza Sandra Costa. Pel que fa a la demanda, hi ha famílies en què algun dels seus membres ha perdut la feina, “no es poden permetre una cuidadora i assumeixen les tasques ells mateixos”. Des de Càritas també s’han trobat amb casos de persones que tenen interès a contractar una cuidadora “però quan informem del preu es fan enrere”. En aquest punt, Cristina Costa remarca la paradoxa: “Els sembla car, per tant és com si no valoressin a qui haurà de cuidar els seus éssers estimats”. I és que des de Càritas se centren molts esforços a dignificar la figura de la treballadora o cuidadora a la llar, tant des del vessant de garantir condicions laborals dignes com d’oferir perfils amb formació per assegurar “un bon servei”. I un cop hi ha una relació laboral establerta, es fa un acompanyament a les dues parts perquè tot funcioni correctament. Entre els programes de formació cal destacar el projecte “Atén i cuida”, que treballa sobretot la part competencial en l’àmbit de les cures.
Pel que fa al perfil de cuidadores de la llar, segons l’estudi de la Fundació Pere Tarrés, en la seva majoria se situen en la franja d’edat dels 45 als 64 anys. Des de Càritas també apunten que solen ser dones migrants, que veuen en l’atenció domiciliària una oportunitat laboral per accedir “a una economia de supervivència”. Amb aquesta fotografia, Cristina Costa parla dels diversos dols als quals han de fer front. El primer, el fet de venir a cuidar “les nostres persones grans però deixar les seves desemparades” i l’altre, estar molt vinculades en situacions de final de vida, “provocant un desgast emocional molt gran”. L’angoixa d’una vida plena d’incerteses i inestabilitat marca el dia a dia de les cuidadores. “Quan la persona que cuido se’m mor o necessita una atenció més especialitzada, què faig?”, es pregunta Sandra Costa. “Doncs començar de zero en la majoria dels casos”. I això va acompanyat de més preguntes: s’adaptaran a les meves necessitats econòmiques? Em faran contracte i assegurança? Rebré un bon tracte per part de la nova família?
Per tal de generar vincles entre dones que poden passar per situacions complexes com les descrites anteriorment, Càritas també organitza grups de suport, on poden compartir experiències, “conèixer els recursos que oferim i rebre assessorament en diversos àmbits, també el jurídic”.
