El primer formatge que van elaborar el van fer seguint un videotutorial de YouTube. Ara, Moisès Tarrés i Núria Molas tenen un ramat propi d’un centenar d’ovelles latxes i estan al capdavant d’una petita explotació de formatges que comercialitzen amb la marca l’Esquellot del Montseny. “Per ser el primer, ens va sortir fantàstic”, assegura Tarrés. Fa cinc anys que viuen a la finca de la Sala, a Viladrau, la històrica masia associada a la figura del bandoler Serrallonga, acompanyats de les seves filles i dels seus gossos pastors. En Mac, el border collie, és també “l’auxiliar de la granja” i fa un parell de setmanes els va catapultar al focus mediàtic en guanyar el 33è concurs internacional de gossos d’atura de Prades. El 2019 també havia sigut campió de la lliga catalana.
Per arribar fins aquí, la parella ha viscut un procés que va començar fa uns deu anys. “A casa meva sempre havíem tingut gossos caçadors. La visió del gos l’he portat sempre a dins, és una herència de la meva família”, explica Tarrés. “A vegades havia comprat algun gos i l’havia portat dient que me l’havien regalat, perquè els meus pares em deien que no en volien més”. Aquest interès el va anar acompanyant sempre i finalment els va portar a parlar amb l’especialista i entrenador Albert Garriga, la persona que ha ajudat la parella a endinsar-se en l’ensinistrament de gossos pastors i els concursos: “Quan vaig tenir l’oportunitat de tornar a tenir gossos m’hi vaig posar i vam seguir el procés d’incorporar ovelles i començar a elaborar”.
Que Molas es quedés sense feina els va empènyer a mudar-se a la finca on viuen i abocar-se de ple a la producció artesana: “Feia tres anys que teníem el ramat en aquesta finca, però vivíem en una urbanització a les Guilleries. Ens passàvem el dia pujant i baixant. Ara ho tenim tot a mà i és molt més còmode”.
Amb en Mac, un border collie, han guanyat el 33è Concurs de gossos d’atura de Prades
La vida rural sempre els havia cridat l’atenció, per això l’han abraçat i la gaudeixen moltíssim, però també admeten que la de l’artesania no és una feina idíl·lica. En un racó de la masia hi tenen la formatgeria i, quan arriba la temporada de munyir, toca ser-hi matí i tarda durant sis mesos, a més a més de pasturar, alimentar, cuidar i distribuir els formatges. A tot això s’hi han de sumar les tasques de la vida quotidiana i el fred de l’hivern o el que implica treballar a mesura que s’escurcen les hores de sol.
És per tot plegat que més que feina podrien parlar d’ofici i d’una litúrgia, la del pastor, que es converteix en un estil de vida: “Viure d’allò que fem nosaltres, del nostre treball, és la manera més primitiva i més lliure. És sentir la llibertat que tens aquí, que depens de tu”. Tarrés ho descriu com una vida amb alt voltatge de reflexió: el tracte amb els animals, la manera de veure les coses, amb més calma, ser conscient del temps i l’espai, la natura… “T’ho transforma tot. Quan estàs al camp mirant les ovelles menjar… Aquesta pau que et dona la pastura no te la transmet res més. A vegades és un problema, perquè quan anem a concursos no estem acostumats al ritme i et trobes amb els nervis a dalt de tot”.
Tota la venda d’Esquellot del Montseny és directa: “Venem els nostres formatges a restaurants de la zona i a particulars que ens en demanen. Hi ha molta gent que ja l’ha tastat i en reserva i d’altra que ve a veure la finca i llavors se n’emporta algun”. Els concursos d’ensinistrament de gossos són un a més a més. Els donen ressò, però ells consideren que la seva petita explotació va fent forat gràcies al “boca-orella” i a través de les seves xarxes socials.
{{ comment.text }}