Vostè que sempre ha estat a l’altre costat, no se li fa estrany aquests dies ser la protagonista de tantes entrevistes arran de la publicació del llibre?
Sí, és com el món al revés que aparegui a tots els mitjans, jo que soc molt poc d’exposar-me i més aviat soc una formigueta d’anar trepitjant el terreny, recopilant dades, parlar amb la gent i ni tan sols enregistrar res, sinó memoritzar el que parles i quedar-te amb les idees. I mira, ara em trobo cada dia davant dels micros, càmeres i entrevistes com aquesta. Sí que se’m fa estrany.
Aquests dies he sentit gent que destaca que vostè és d’aquelles periodistes que trepitja carrer, que va als llocs, que parla amb la gent… No hauria de ser una definició intrínseca de la feina del periodista?
Aquest és el periodisme tal com jo el vaig conèixer i com nosaltres l’hem mamat des del moment que vaig començar. No tenies altra manera que agafar la bossa i anar a sobre el terreny a investigar què havia passat, buscar-te tu els testimonis, l’escenari d’un crim, d’un accident o d’un robatori. Nosaltres quan vam començar fa tres dècades era el que s’havia de fer. Anar a trepitjar comissaries, intentar colar-te per allà, ser sempre als llocs i si algun dia havies de veure una autòpsia en directe per saber com funcionava el món dels forenses, ho feies. Ara hem quedat envaïts per les xarxes socials, la proliferació de portaveus i gabinets de comunicació que et bombardegen, et saturen d’informació i comunicats, i els periodistes no van als llocs. I amb les xarxes socials i els digitals tothom vol ser el primer a donar una notícia. La pressa és mala companyia del periodisme d’investigació. T’acabes quedant a la superfície i vas llegint els mitjans i veus que les notícies són calcades. Una investigació requereix temps i calma.
“El crim del pantà de Susqueda és com un trencaclosques en què no acaben encaixant mai les peces”
Avui mateix [dilluns 29 de novembre] hi ha el cas d’un excursionista desaparegut a Setcases del qual parlen tots els mitjans i els periodistes asseguts a la redacció del seu mitjà o des de casa seva truquen a un gabinet de comunicació a Bellaterra, situat a més de 130 quilòmetres de distància del lloc dels fets, per saber què ha passat.
Fa uns anys quan nosaltres trucàvem als bombers o als rescatadors de muntanya al telèfon se t’hi posava un agent operatiu, un bomber que estava de guàrdia en aquell parc. Ara tot està molt ben coordinat i hi ha un equip de professionals de la comunicació que elaboren un comunicat que el donen a tothom igual. Segurament fa uns anys nosaltres ens hauríem calçat les botes d’hivern i hauríem anat com a mínim on hi hagués el camp base dels equips de rescat per ser allà i veure si podies accedir a les fonts directes i descriure com s’estava fent el rescat. Ara esperem que ens arribi la notícia a través de les xarxes, dels gabinets de comunicació o de les agències. Això estalvia molta feina i és molt còmode perquè fins i tot es pot fer des de casa, però acaba mimetitzant totes les notícies i no dona opció a buscar alguna cosa més. Si ho tens tot tan mamat ja no vas gaire més enllà.
El periodista Jordi Grau, company seu a El Punt Avui, diu que és, a més, d’aquestes periodistes que no es creu mai la versió oficial.
Jordi Grau com també Joan Vall Clara van ser els meus mestres quan jo començava. Ells m’ho van ensenyar, que tot el que veies ho havies de qüestionar, mirar què hi ha més enllà, si hi ha altres versions que qüestionin el relat oficial. És el que he anat fent durant la meva trajectòria, no vol dir sempre que la informació que et donen no sigui correcta, sinó senzillament que pot ser parcial, que t’han amagat una sèrie de dades o elements que poden ser claus. I això és el que ha de fer sempre el periodista, qüestionar-s’ho tot i no empassar-se d’entrada tot el que li expliquen. Apartar totes les branques del camí per acabar veient exactament el que ha passat.
Això és el que va fer en el crim d’en Marc i la Paula al pantà de Susqueda. La versió oficial que gairebé ningú qüestionava era que l’autor va ser Jordi Magentí, un pescador que el dia dels fets se suposa que era a prop de l’escena del crim i que a més tenia antecedents criminals, el 1997 havia matat la seva dona. Tot lligava.
A veure, no sabem encara qui va ser l’autor o autors del crim. Potser d’aquí a un temps sortirà alguna prova que evidenciï que Magentí va tenir alguna cosa a veure amb el crim. Jo el que vaig fer va ser anar a comprovar sobre el terreny tot el que s’anava aportant a la investigació. Hi havia coses que no quadraven. Vaig veure que la investigació es basava molt en el perfil criminològic del sospitós. A Jordi Magentí li pesava molt el seu passat, el d’haver matat la seva dona, i a partir d’aquí els investigadors van començar a fer tota una sèrie de proves per intentar situar l’escena del crim al lloc on ell estava pescant. I ho fan basant-se en una sèrie de testimonis auditius –unes persones que van sentir uns trets– però no hi ha cap testimoni ocular que presenciés res. A través d’aquestes persones que van sentir uns trets intenten situar al mapa el lloc on es podria haver produït el crim, però aquestes complexes proves de sonometria van ser descartades per l’Audiència de Girona. En un lloc com el pantà de Susqueda, ple de muntanyes i clots d’aigua, és molt difícil saber d’on provenien els trets.
Els cadàvers presentaven impactes de bala, però no s’ha trobat ni l’arma ni cap beina.
Exacte, la investigació diu que l’escena del crim va ser la Rierica perquè era el lloc on anava a pescar Magentí, però no s’han trobat ni beines, ni sang, ni objectes de la parella. S’han fet 157 proves d’ADN i cap d’elles vincula les víctimes amb el sospitós i fins ara no s’ha pogut demostrar d’una forma científica que hi hagi una coincidència espai-temps entre les víctimes i el sospitós.
Llegint el llibre et sorprèn el perfil de personatges que es mouen entorn del pantà: gent amb un passat truculent, cuidadors de plantacions de marihuana, festes rave…
És una coincidència en espais pantanosos, envoltats de boscos, que fa que sigui atractiu amagar-s’hi. El mateix any del crim de Susqueda hi va haver el crim del pantà de Foix, tot i que finalment se’n va acabar dient el crim de la Guàrdia Urbana. Inicialment, era el crim del pantà de Foix perquè va ser un assassinat que va tenir com a darrer escenari el pantà, on van intentar desfer-se del cadàver de l’agent de la Guàrdia Urbana. I un altre dels personatges que es va plantejar si hauria passat per Susqueda durant aquelles dates és el famós assassí Igor el rus, perquè els escenaris per on es movia aquest home eren d’aquest tipus. Un lloc tan emboscat i amagat facilita la presència d’aquests personatges i també que s’hi puguin plantar grans extensions de marihuana. Fa poc es van trobar 8.000 plantes de marihuana a l’escenari on va passar el crim i allà hi havia gent que les vigilava i que vivia amagada en tendes d’acampar.
Això vol dir que Magentí no era l’única persona amb un passat al darrere que es movia per Susqueda.
Exacte, però a vegades ens oblidem de dir que també hi ha altra gent magnífica en aquests entorns. És el cas d’en Sau, que surt al llibre, un fotògraf que va guanyar un premi per un treball sobre Susqueda. Es va passar hores i hores, i també nits, retratant i tenint contacte amb aquesta gent que a mi em feia tanta por. Jo en les meves visites al pantà sempre anava acompanyada de dos policies de paisà amics meus, però ell hi anava sol i de nit. Hi ha també el cas d’aquest personatge tan curiós que és un rastrejador que quan sap que hi ha algú desaparegut sigui on sigui s’hi desplaça ell tot sol amb el seu gos. Va anar a Susqueda a buscar en Marc i la Paula, i avui si ha tingut temps deu ser a Setcases buscant l’excursionista desaparegut de forma desinteressada. Me’l vaig trobar un temps després també en el rastreig d’una noia desapareguda a Vilassar. Són persones peculiars, en positiu.
Parlant de personatges hauríem de fer esment de Bartomeu Soler. És una figura clau en aquesta història. Vivia al pantà, a prop d’on van aparèixer els cadàvers, i si sabia alguna cosa del crim se’n va anar a la tomba amb el secret.
La primera vegada que vaig anar a Susqueda em van dir que vigilés, que allà a prop on van trobar els cadàvers hi vivia un home emboscat, que s’havia fet una cabana entre els arbres i que posava trampes perquè la gent no s’hi acostés massa. Encara ara em faig creus de com va poder construir una cabana en un marge com aquell, baixant el material per un corriol estret i rost, i allunyat com estava de la pista. Com que era en aquell lloc clau –a prop d’on van aparèixer els cadàvers dels dos joves– pensava que havia de saber alguna del crim o si més no hauria d’haver vist alguna cosa. El primer objectiu va ser anar a trobar-lo i després parlar amb ell per veure si ens deia alguna cosa. No hi va haver manera, van ser moltes les visites que vaig acabar fent a en Bartomeu i ell que sempre veia i sabia tot el que passava al pantà, resulta que el dia que maten en Marc i la Paula no sent ni veu res. Primer em feia por, però al final va ser una persona molt amable. Mai vaig saber si el que explicava era tota la veritat o amagava alguna cosa.
I al final un dia el van trobar mort i potser es va emportar la clau per resoldre el crim.
Jo sempre li deia que m’ho expliqués tot i que si no m’ho volia explicar almenys m’ho deixés escrit en algun lloc. Per això quan el vam trobar mort vaig demanar als Mossos si havia deixat res escrit. Tenia unes llibretes on apuntava coses, remeis que es feia ell amb herbes que recollia i també un llistat de matrícules. En Bartomeu apuntava les matrícules dels cotxes que passaven per allà, però no hi ha res que permeti aclarir què va passar amb el cotxe d’en Marc i la Paula, que va desaparèixer fins que cinc dies després va ser trobat allà enfonsat al pantà. En Bartomeu sempre deia que al pantà tots els ulls et miren, encara que no t’ho pensis sempre hi ha algú que t’està veient.
En Bartomeu hauria intentat suïcidar-se, però va morir abans.
L’escena amb la qual ens vam trobar era aquesta. Hi havia en Bartomeu a terra sota una alzina davant de la seva barraca i en una postura estranya. A l’alzina hi havia la soga i darrere el tronc, una escala. La composició que em vaig fer de seguida va ser que havia pujat a l’escala per posar-se la soga al coll, va caure i es va colpejar. L’autòpsia diu que va morir de mort natural d’una afecció cardíaca que patia. És una altra d’aquelles coses estranyes que passen a Susqueda.
Hi ha una línia d’investigació a la qual no s’ha donat molta credibilitat que és la que apuntaria al fill de Jordi Magentí. El company de cel·la va assegurar que aquest li hauria confessat que l’autor del crim d’en Marc i la Paula seria el seu fill i que ell li hauria donat un cop de mà per desfer-se dels cadàvers. I que ho feia perquè estava en deute amb ell per haver-li matat la mare.
És una confessió una mica estranya. D’una banda, és cert que apunta alguns detalls que només podia saber ell o que situen l’escena del crim, però, en canvi, els Mossos no donen credibilitat al relat quan assenyala el fill. Un dels motius dels investigadors per no estirar aquest fil és perquè aquest no era al pantà aquell dia. Ho han comprovat perquè el senyal del telèfon mòbil no l’ubica aquell dia al pantà. A la meva manera de veure-ho això no hauria de ser concloent perquè el telèfon sempre el pots deixar a casa. I això que diu que devia el favor al fill per haver-lo deixat sense mare, Magentí es refereix a la plantació de marihuana que té aquell, i que no va poder negar-se a ajudar-lo perquè havia matat la seva mare. Això ell ho admet.
Un altre protagonista, en aquest cas anònim, és el confident secret que li ha anat fent arribar informació sobre possibles línies d’investigació de gent que es mou pel pantà i que vostè diu que no sap qui és. De debò que no en té cap sospita?
De debò que no en tinc ni idea. És una persona que no malgasta el temps ni les paraules. Pot estar temps sense dir res i en el moment que té una informació que pot ser interessant contacta amb mi i me la dona.
Arran de la publicació del llibre i les moltes entrevistes que li han fet en diferents mitjans no ha contactat de nou per comentar-li res?
No, és veritat. Jo crec que és perquè no té res a dir. Ja et dic que no és de comentar ni valorar les coses, només em diu “has vist això? Has vist allò altre?”. La veritat és que no sé qui és i hi ha qui creu que és una figura literària que he introduït en el relat. I no és així. És tal com explico al llibre. No sé si el conec o no, si ens hem vist mai o no, la veritat és que no sé qui és.
Després de tot aquest temps investigant, parlant amb tanta gent i analitzant la quantitat d’informació que hi ha, suposo que deu tenir alguna teoria sobre què va passar aquell dia d’agost de 2017.
Ho diem sempre amb els dos policies amics que m’han acompanyat en les diferents visites al pantà, l’Antonio i en Jerónimo, que com més coses sabem menys entenem el cas. Cada vegada s’obren noves portes i no es tanquen les altres, és com un trencaclosques en què no acaben encaixant mai les peces. Com més conec, menys sé.
Un altre cas en què es va implicar molt va ser en la resolució del segrest de Maria Àngels Feliu. Hi veu paral·lelismes? Es van detenir uns primers sospitosos que es va acabar demostrant que no hi tenien res a veure i els veritables culpables es van descobrir uns anys després.
Quan la gent em demana si crec que el crim de Susqueda s’acabarà resolent algun dia, jo sempre poso aquest exemple del segrest d’Olot. Quan ja tothom havia perdut l’esperança de resoldre’l i cada vegada s’embolicava més, va arribar un dia que va aparèixer una pista clau que va permetre detenir els segrestadors de veritat.
Exacte, i aquí la versió oficial que apuntava a Joan Casals i Xavier Bassa no era la correcta. De fet, va ser coautora del llibre Estampes del segrest d’Olot, publicat tres anys abans de la detenció dels autors confessos, on ja apareixia la figura d’un dels màxims responsables del cas, el policia Antoni Guirado.
Havíem escrit al llibre una pista que va aportar una veïna que va explicar que dies abans del segrest ella havia vist com un policia local, el seu veí Antoni Guirado, vigilava Maria Àngels Feliu davant de la farmàcia. Aquesta era la pista clau que si s’hagués investigat des del primer moment potser hauria estalviat molts dies de captiveri a la Maria Àngels. La línia d’investigació era allà i no es va seguir. Qui et diu que en el cas de Susqueda no hi pugui haver alguna cosa que ara s’escapa de la visió de la investigació, però que pugui ser el fil que condueixi cap a la resolució més endavant. No seria just que les famílies d’en Marc i la Paula no puguin saber sense cap mena de dubte què va passar. És molt important que s’aclareixin tots els interrogants. Per mi, el principal de tots és saber el perquè. No tenim mòbil d’aquest assassinat. Per què van matar aquesta parella, qui va ser i on. Tots els interrogants estan oberts.
Els familiars dels dos joves morts no han volgut parlar?
No, a diferència d’altres familiars que han viscut un succés com aquest, ells van deixar clar des del principi que volien fugir del focus mediàtic, i se’ls ha de respectar. Aquests dies coincidint amb la meva aparició en mitjans he rebut un parell de trucades de persones que en el seu dia, fa 20 anys uns i els altres 13, van patir l’assassinat d’un familiar. Aquesta gent necessita d’alguna manera contactar amb algú, que els atenguis com a periodista i que el seu cas es recordi. Els familiars d’en Marc i la Paula han deixat molt clar que ells volen fugir d’això i crec que seria injust perseguir-los.
Fa tres dècades que està picant pedra com a periodista fent una feina ingent i ara que apareix en un parell de capítols del programa Crims tothom la coneix i elogia la seva feina. Li molesta?
D’una part dius, benvingut sigui el reconeixement de la feina periodística i del periodisme de successos a través de la feina de Crims i de Carles Porta. I gràcies per poder-hi col·laborar. Però, per altra part, sí que penses que fa tant temps que estàs picant pedra en el periodisme de proximitat i de successos, sempre intentant fer una bona feina, i fins que no apareixes en un programa de televisió com aquest gairebé ningú s’adona de tot el que has fet. De fet, el que fem a Crims és explicar la feina que vaig fer en el seu moment al diari, però és veritat que el fenomen de Crims s’hauria d’estudiar. Ha fet emergir el periodisme de successos, que semblava que estava en una segona fila. Semblava que els periodistes de successos eren aquells que tenien relegats, que no eren especialistes en res, i en canvi ara la nostra feina s’ha revalorat.
{{ comment.text }}