La singular cultura emprenedora de Manlleu

Els empresaris de Manlleu estan fets d’una pasta especial. Històricament han sigut uns grans visionaris amb una habilitat extraordinària per detectar nínxols de mercat on especialitzar-se. Alhora han sigut capaços d’engegar múltiples projectes empresarials d’una diversitat sorprenent. Per la majoria de mortals, combinar les dues virtuts –l’especialització i la diversificació– pot semblar contradictori. En canvi, els emprenedors de Manlleu ho han fet de forma obsessiva i amb un èxit aclaparador. Aquesta cultura empresarial tan peculiar explica l’enorme diversitat industrial de la població i l’escassa presència de sectors de molt volum i poc valor afegit, com ara la industria càrnia. A Manlleu, a part de La Piara, només hi ha un minúscul escorxador de propietat municipal i una sala de desfer de dimensions mitjanes. Res a veure amb la realitat empresarial d’Osona, on predominen els grans escorxadors que mouen centenars de milers de tones de carn. Fins i tot La Piara, una empresa pionera en el seu ram, es dedica a una especialitat de valor afegit: els patés. Parlem ara d’algunes nissagues empresarials emblemàtiques. Comencem pels Castell, els màxims exponents de la cultura empresarial manlleuenca. Creadors d’empreses de maquinària tèxtil, filatures, fàbriques de sabates, diaris, immobiliàries, bancs, productores de cinema, farmacèutiques, empreses d’alimentació, etc. Els Roqué, emparentats amb els Castell i socis en alguns dels seus projectes, van regentar alhora negocis tan diferents com una empresa de tints i una de cables elèctrics. Una altra nissaga més actual, els Carandell, van crear Benito Urban, una empresa especialitzada en mobiliari urbà amb la qual van superar els 100 milions de facturació. Arran de l’esclat de la bombolla immobiliària es van vendre l’empresa a un fons belga i van invertir en Technotraf, una empresa de taps de fusta per a alta perfumeria que han aconseguit fer créixer extraordinàriament. A través d’Ona Capital, el fons d’inversió amb seu a Manlleu que comparteixen amb els propietaris de Bon Preu, han invertit en múltiples empreses, entre elles Parlem, una empresa de telecomunicacions que recentment han col·locat a la borsa. Els emprenedors de Manlleu han combinat especialització i diversificació Una altra família manlleuenca molt activa i polifacètica són els Rovira Vilaró. Tenien telers abans de la Guerra Civil i als anys cinquanta es van posar a fabricar fil de paper per a la Seat. Als anys setanta van crear IQAP, especialitzada en colorants per a plàstics. Fa un parell d’anys es van vendre el negoci de colorants a una multinacional nord-americana i van iniciar una nova empresa per fabricar cremes per a fisioteràpia. Actualment continuen regentant l’empresa de fil de paper, convertida en una petita multinacional. Moltes de les nanses de les bosses de paper d’Europa estan fabricades amb el seu fil. No us sembla sorprenent? Què tenen a veure les tapes de ferro per a clavegueram amb els taps de fusta per a perfums i la telefonia mòbil? Com pot ser que un fabricant de fil de paper s’embranqui a fabricar colorants plàstics i cremes per fer fregues a les cames? L’últim cas que esmentaré supera tot l’imaginable, i com he dit abans és típic de la mentalitat empresarial de Manlleu. Uns altres Rovira, actuals propietaris del fabricant de maquinària tèxtil Electro-Jet, han decidit comprar els terrenys de l’antiga fàbrica de cables dels Roqué, per fabricar-hi... agafeu-vos fort: helicòpters. Si em punxen no em treuen sang. DELS “AVIONS” ALS HELICÒPTERS: ELS ROVIRA TORNEN A CASA Els Rovira d’Electro-Jet són una nissaga manlleuenca amb un llarg recorregut empresarial, tot i que sempre han tingut un perfil públic molt discret. Són gent de molta feina i poc soroll. Fanàtics de la mecànica i la tecnologia. A les seves fàbriques s’hi respira un ambient alemany: ordre, netedat i bona organització. Van crear l’empresa Electro-Jet a Manlleu per fabricar aspiradors de pols i borra per a filatures. En el món tèxtil, aquestes instal·lacions, auxiliars però imprescindibles, s’anomenen “avions”. Són instal·lacions mòbils que cal adaptar a cada fàbrica i per això no es poden fabricar en sèrie. Són una especialitat, un petit nínxol de mercat que queda arrecerat de la competència asiàtica basada en grans produccions estandarditzades a baix preu. A partir d’aquest primer producte van evolucionar cap al transport automàtic de bobines de filatura, un tipus d’instal·lacions que de nou cal fer a mida. Amb l’ampliació constant del portafolis de producte han aconseguit posicionar Electro-Jet com a líder a Espanya en la fabricació de maquinària tèxtil, amb una facturació de més de 30 milions d’euros i una producció que pràcticament s’exporta en la seva totalitat. El seu èxit va atraure l’interès de la multinacional suïssa Rieter, un monstre de la maquinària tèxtil, que en va comprar una participació recentment. Curiosament, Electro-Jet ocupa l’antiga nau del tint dels Roqué, situada a Gurb. Ara han comprat també l’antiga fàbrica de cables dels Roqué, així que s’han convertit en uns dignes hereus patrimonials d’una de les nissagues industrials més importants de Catalunya. L’empenta emprenedora dels Rovira d’Electro-Jet no acaba aquí. Durant molts anys van ser copropietaris d’Hilados Rusiñol, una filatura a Manlleu, totalment automatitzada, que van aconseguir mantenir en activitat fins al 2009. La gran majoria de filatures havien tancat una dècada abans. El ferm compromís dels Rovira amb Manlleu queda palès en la magnífica feina de restauració que han fet a l’antiga casa senyorial construïda per la família de Santiago Rusiñol. Amb el nou projecte per fabricar helicòpters a Manlleu podríem dir que, industrialment parlant, els Rovira tornen a casa. CONDUCTORS ELÈCTRICS ROQUÉ: UN ALTRE FINAL ERA POSSIBLE? L’empresa Conductors Elèctrics Roqué no va celebrar el seu centenari per poc. Creada l’any 1921, va tancar les portes a finals del 2020, integrada dins de la multinacional italiana Prysmian. El rumb de l’empresa cap al seu tancament va començar a marcar-se arran de l’entrada en el seu capital de l’empresa anglesa BICC a finals dels anys seixanta. Un cop la família fundadora en va perdre el control, l’empresa va passar a ser una més de les múltiples fàbriques que les diverses multinacionals que n’han sigut propietàries tenien escampades pel món. Integrada en una multinacional, la fàbrica sempre va tenir un futur incert. En canvi, si hagués pogut mantenir la independència en mans de la família fundadora o d’alguna altra que n’hagués agafat el relleu, possiblement encara estaria en funcionament. L’any 1993, en plena crisi postolímpica, Roqué es va veure afavorida pel tancament d’una altra fàbrica de cables del mateix grup (Saenger) ubicada al barri del Bon Pastor de Barcelona. En aquell temps Roqué formava part encara de BICC. El tancament de Saenger va suposar el trasllat de maquinària i treballadors a Manlleu. La planta de Manlleu va créixer i va acabar comprant els solars adjacents de l’antiga Can Serra, fabricant de maquinària tèxtil. En la darrera reorganització industrial del grup Prysmian, li van tocar les de perdre contra les fàbriques de Vilanova i Abrera, més modernes i ben localitzades. Però realment Roqué hauria pogut mantenir-se independent competint en un mercat dominat per multinacionals? Si analitzem els casos d’un parell d’empreses competidores veurem que la resposta és afirmativa. Per una banda, tenim l’empresa Miguélez, una petita multinacional fabricant de cables fundada a Lleó l’any 1951 i que continua activa i en expansió. Situada en una zona de baixa densitat industrial, pèssimament ubicada, però propietat d’una família amb clara vocació empresarial. Un altre cas més proper el trobem a Rubí, on la família Parera va fundar Top Cable l’any 1985. Avui tenen diverses fàbriques escampades per Catalunya, una de les més destacades a Sallent, a tocar de la C-25, on fa poc han inaugurat un nou centre tecnològic per a cables. Si aquestes empreses, molt més recents, continuen competint, vol dir que Roqué també ho hauria pogut fer. El problema possiblement va ser la manca de relleu dins la família Roqué i la coincidència amb una conjuntura econòmica i política adversa, que van donar peu a l’entrada de capital anglès. Cal preguntar-se si es va lluitar prou per evitar el tancament de Prysmian Una altra pregunta és si es va lluitar suficientment per defensar la fàbrica i evitar-ne el tancament en la seva darrera etapa. Quan els italians van anunciar la intenció de tancar-la els sindicats van omplir la façana de la fàbrica de llençols amb proclames que reclamaven una resistència numantina. Fins i tot l’Ajuntament va cedir el balcó municipal per penjar-hi una gran pancarta amb un gegantí espermatozou dibuixat: “Especulació precoç”, hi deia. L’aferrissada lluita anunciada es va limitar a quatre pancartes mal escrites i a una única i reduïda manifestació pels carrers de Manlleu. Tan aviat com Prysmian va pujar una mica les indemnitzacions, l’aferrissada resistència obrera que ens havien promès es va esvair. DIALÈCTICA POLÍTICA, PROACTIVITAT EMPRESARIAL Els Rovira van fundar Electro-Jet a Manlleu però la van acabar traslladant a Gurb a finals dels anys noranta, a causa de la crònica manca de sòl industrial a la vila. Van ser multitud les empreses manlleuenques en creixement forcades a marxar pel mateix motiu: Erra, Pujadas, IQAP, Compar, Maydisa, etc. És vergonyós que el teixit emprenedor de Manlleu hagi hagut de patir durant dècades una asfíxia d’aquesta mena fruit de la manca de visió i inacció dels polítics, tant en l’àmbit local com de la resta d’administracions. Mentre que pobles molt més petits i amb menys tradició industrial com Sant Pere de Torelló, Sant Julià de Vilatorta, Roda de Ter, els Hostalets de Balenyà, Gurb o fins i tot Vic creaven polígons industrials per encabir les seves empreses i portar-ne de noves, Manlleu es mantenia impassible veient marxar les seves empreses més dinàmiques per manca de sòl. El tancament de Prysmian (l’antiga Roqué), tot i ser una notícia negativa, va representar alhora un petit miracle: de cop i volta van quedar disponibles més de 100.000 metres quadrats de sòl industrial urbanitzat. De seguida van aparèixer empresaris interessats. Durant algun temps es va rumorejar que els Font de Bon Preu hi estaven interessats per crear-hi un gran centre de distribució per donar servei al creixent comerç per internet. Qui va estar a punt de tancar la compra van ser els Carandell, que malgrat tenir el suport del consistori municipal (que va arribar a rebaixar impostos per facilitar la compravenda), al darrer moment van fer-se enrere davant les exigències addicionals de Prysmian. Finalment han sigut els Rovira d’Electro-Jet els que han acabat materialitzant la compra. Una operació com aquesta, molt positiva pel poble, ha desfermat l’habitual cursa política per retratar-se i convertir l’operació en rèdits electorals. La notícia més bona és que els terrenys hagin tornat a mans de manlleuencs El conseller d’Empresa de la Generalitat, Roger Torrent, s’ha afanyat a desplaçar-se fins a Manlleu per fer-se les fotos de rigor i fer els grandiloqüents parlaments habituals. Enmig de l’encorbatat seguici del conseller, també hi havia l’alcalde de Manlleu, amb vambes i texans, i alguns dels seus regidors. Tots els polítics han volgut destacar la importància de les seves gestions a l’hora de poder reindustrialitzar Manlleu. No ens enganyem. Qui ha posat la voluntat, l’empenta i els diners han sigut els empresaris. Com sempre, la dialèctica política intenta fer ombra a la proactivitat empresarial. Mentrestant, continuem esperant poder veure aviat el conseller Torrent inaugurant el llargament esperat polígon industrial del Mas. Em temo que valdrà més que ens calcem unes bones vambes per continuar esperant amb comoditat. EL TERRENY: UN GRAN ESPAI INDUSTRIAL AMB MOLT POTENCIAL Els més de 100.000 metres quadrats de sòl industrial urbanitzat de l’antiga Prysmian tenen un gran potencial. Estan situats al costat de la línia de tren cap a Barcelona i tenen accés gairebé immediat a la carretera C-17, tot i estar integrats dins del nucli urbà de Manlleu. A part, en cas d’aixecar-se un segon pont, quedarien connectats amb el Fugurull, una finca emblemàtica de Manlleu situada a l’altra banda del riu, que també es propietat dels Rovira. D’entrada, en els terrenys hi continuarà funcionant el centre d’R+D de Prysmian, que dona ocupació a unes 30 persones. A part, el projecte de fabricació d’helicòpters dels Rovira pot arribar a donar ocupació a unes seixanta persones més, amb un perfil professional elevat: enginyers, programadors informàtics, mecànics, etc. Tot i així, les grans dimensions de la parcel·la encara donen per a molt més, així que caldrà veure si els Rovira tenen previst encabir-hi altres activitats. En el fons, la gran notícia no és tant que s’hi acabin fabricant helicòpters sinó que un terreny estratègic pel futur de tots els manlleuencs hagi tornat a mans d’empresaris de Manlleu, que estan vinculats al territori i són els que creen valor a llarg termini, i no pas les grans multinacionals, que avui venen i demà se’n van, totalment allunyades dels interessos i les necessitats de la gent del país.

La singular cultura emprenedora de Manlleu

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest divendres 5 de desembre?

“Moltes de les meves mestres ara són companyes”

El govern espanyol obre una investigació per si el brot de pesta porcina va sortir d’un laboratori

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Què li ha passat a la Pilarin?

Atracament amb un ganivet al centre de Vic

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Ernest Villegas i el 'miracle' d'un petit gran teatre a Sant Miquel de Balenyà

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

A presó un lladre multireincident a qui havien detingut 25 vegades aquest any a Vic

Intoxicades dues treballadores per una fuita de gas a l'alberg de l'avinguda Olimpia de Vic