Per sort o per desgràcia l’existència m’ha portat a tenir un ofici i mig. Per sort, perquè l’un em permet guanyar-me la vida, mentre que l’altre mig em dona l’oportunitat de satisfer l’ego a còpia de veure la meva signatura encapçalant notícies o articles d’opinió. Per desgràcia, ja que hi ha dies que arribo a casa amb ganes de gaudir del descans després d’una jornada entre bieles, pneumàtics i canvis sincronitzats de bicicletes, i en lloc de poder-me asseure a la butaca per gaudir d’una pel·lícula o una estona de lectura, he de fer trucades per contrastar informacions o asseure’m davant de l’ordinador per redactar milers de caràcters i donar-los alguna mena de sentit, sense tenir-ne cap coneixement acadèmic, però això sí, amb la suposada intuïció d’algunes dècades d’experiència.
La tarda d’aquell maleït 17 d’agost de fa cinc anys, tenia la sang en ebullició. Primer de ràbia i estupefacció pel que havia passat la Rambla barcelonina, epicentre de la capital d’un país que atalaiava possibilitats d’esdevenir estat en un mes i mig. I és que la impotència davant de la barbàrie infinita produeix un desassossec envers el gènere humà que sovint em costa de dominar. Més tard, quan el nom de Ripoll va començar a sonar en la programació especial i ininterrompuda que les diferents emissores de ràdio emetien sobre els atemptats, la cocció sanguínia es produïa pel fet de trobar-nos davant la gran notícia, aquella que marcarà el nom del municipi en l’àmbit internacional per la resta de les nostres vides i de diverses generacions llargues d’aquells que ens succeiran.
La ràdio sol ser la companya infatigable de les meves tardes d’exercici mecànic. Mentre que als matins prefereixo el silenci o bé posar algun disc d’indie-pop, en lloc d’haver de suportar les tendencioses tertúlies infinites del Basté o la Rosel, la tarda encara em proporciona moments d’entreteniment gràcies al circ que Toni Clapés porta dues dècades intentant controlar, i cada vegada més també al canvi de dial per sintonitzar Catalunya Ràdio. En coincidir amb l’agost, la programació d’estiu de 2017 pervertia la normalitat de la resta de l’any, però la dimensió dels esdeveniments va empènyer les grans patums del micròfon a sortir de la seva letargia.
I des de l’establiment que tinc a Sant Joan de les Abadesses, frisava perquè fossin les vuit i tornar a Ripoll, mentre estava en contacte amb la redacció de Vic per concretar què calia fer. A aquella hora vaig pujar a la furgoneta i vaig recórrer els deu quilòmetres entre tots dos pobles. Només d’arribar a la plaça del Monestir, dos agents dels Mossos armats fins als queixals van aturar-me breument, van mirar a l’interior del vehicle i em van fer continuar. Era només un avís de l’ocupació que hi hauria a la vila durant la setmana següent. Ripoll va ser presa no només pels diferents cossos policials que mantenim, sinó també per periodistes arribats de diferents punts del planeta. Érem per primera i probablement única vegada –i desgraciadament per un motiu que tant de bo no hagués esdevingut mai– el principal focus informatiu a escala mundial. I aquell vespre en que molts enviats especials encara no havien aterrat, jo, pseudoperiodista local no gaire especial, notava que poques hores abans de tancar l’edició d’EL 9 NOU, tenia l’oportunitat d’explicar una situació que mai més tornarem a viure. Acostumat al fracàs com estic, puc confirmar que no en vaig sortir gaire galdós.
La primera feina va ser agafar la càmera de fotos i anar de nou a la plaça del Monestir a fotografiar el control policial. Vaig pujar les escales de l’església de Sant Pere i des d’allà vaig intentar reflectir maldestrament en imatges el que passava. Quan en vaig baixar, un adolescent d’origen musulmà que jugava a pilota amb altres companys, em va demanar si hi havia algun problema. El vaig esquivar, perquè tenia altra feina que discutir-m’hi. Fins fa uns mesos que em va portar la bicicleta a reparar, no vaig poder-li preguntar si recordava aquell moment. Va dir-me que no, tot i mostrar-se ara molt més afable.
Aleshores vaig dirigir-me al pla de Ginebret que, segons les primeres notícies, era el barri d’alguns dels sospitosos. L’aparent normalitat o calma tensa dominava aquells carrers, i els establiments del carrer Progrés. Res de noticiable. Tampoc vaig tenir gaire astúcia ni atreviment per trucar a segons quines portes o entrar a alguns locals. En descàrrec meu puc dir que el rellotge se’m tirava literalment a sobre, i encara havia d’escriure, enviar fotografies, i posar ordre dins del meu cap a tot allò que amb el temps hem sabut que només era el preludi de molt més drama encara. I potser va ser aleshores quan em va venir al cap una imatge inquietant d’uns mesos abans, a la plaça dels Porcs i a la mitjanit d’un diumenge, quan vaig creuar-me amb dos nois vestits amb gel·laba blanca, recitant en veu baixa versicles d’un llibre aparentment sagrat.
El despertar de l’endemà al matí va servir per constatar que el Bressol de Catalunya ho havia estat també d’una cèl·lula terrorista, que la tragèdia no havia estat lineal, sinó que seria polièdrica, i que els fanatismes basats en interpretacions religioses encara tenen el poder de sembrar la desesperança, arrabassar vides i tacar el nom de Ripoll, ben entrat al segle XXI. La gestió social posterior ha servit per llimar arestes, intentar oblidar tal com anteriorment ja s’havia fet amb aparent èxit en altres desgràcies de menor escala però igualment luctuoses, i sembrar de bones intencions una realitat molt més complexa del que polítics, entitats i altres patums semblen voler fer-nos creure. I potser se n’han sortit, a no ser que l’ombra allargada de les urnes del pròxim mes de maig ens ho acabi desmentint.
