El municipi de Ripoll ha anat sovint un pas enrere respecte a altres capitals de comarca o municipis de l’entorn. Quan a principis dels anys vuitanta els ribetans ja podien veure l’UHF (el que avui coneixem com La2), els ripollesos encara érem monotelevisius. No tenir hospital i naufragar esportivament en l’àmbit de clubs durant l’última dècada són detalls als quals els vilatans s’hi han acabat acostumant. En termes socials, la immigració extrapeninsular també va aterrar amb un cert retard respecte a altres zones més industrialitzades. Quan tot just fa trenta-cinc anys va arribar el primer negre per instal·lar-se a Ripoll, la notícia va córrer com la pólvora de boca a orella. Un cop entrats al segle XXI Ripoll va seguir al capdavant d’una de les comarques amb un percentatge més baix d’immigració de tot Catalunya, símptoma sobretot de les limitades possibilitats de trobar feina, amplificades per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi del 2008.
Ara mateix la situació és lleugerament diferent. La presència de la immigració del Magreb i també la sud-americana ha esquitxat els carrers de Ripoll de diferents tonalitats de color de pell, d’idiomes diversos, de formes de vestir que dècades enrere resultaven exòtiques, i d’accents que fins i tot quan s’expressen en català denoten orígens variats. En tot cas la focalització de problemes de convivència a Ripoll no està en absolut allunyat dels que poden tenir al barri de Sants de Barcelona, a Mollerussa o a Palamós.
La pedra a la sabata deriva d’una presència pretèrita, la de l’imam Abdelbaki es-Satty, i l’ona expansiva que el seu projecte criminal va causar a tot el planeta. El fet de ser-ne l’epicentre geogràfic no ha anat més enllà dels microracismes que genera el desconegut, que en cas de tenir característiques ètniques diferents afavoreix que sovint s’amplifiquin sobretot en petit comitè. Els incidents, baralles o espectacle públic han resultat anècdotes en una bassa d’oli que cada vegada més –com en les migracions estatals– hauria d’anar perdent temperatura.
