CARME NOGUERA: PRIMERA PROMOCIÓ D’INFERMERIA. Va néixer el 22 d’agost de 1914 a Olot, però el 1951, en casar-se amb el vigatà Manel Solà, ja va venir a viure a Vic, d’on ja no s’ha mogut. Va formar part de la primera promoció d’infermeres de la Generalitat republicana i va exercir com a tal fins que es va casar. Ha tingut tres fills, dos nois i una noia, i dos nets. Actualment viu amb la seva filla i continua assistint a classes de francès i d’anglès. Amb 95 anys encara va fer un creuer pel Bàltic.
JAUME CARALT: MITJA VIDA AL BOSC. Era el tercer de sis germans (la Pepeta, la Rosa, la Lola, la Carme, en Jaume i l’Ernest), fills de la casa de pagès de l’Esquís de Taradell. Amb problemes a la vista, el metge li va recomanar un treball a l’aire lliure i així és com va començar la feina al bosc, fent feixos. Hi va estar durant 40 anys fent més de cent feixos diaris que després, amb el carro, anaven a repartir per diverses botigues. Un cop jubilat, i fins fa pocs anys, es passava hores al bosc i a la muntanya.
“No els aparentes pas, tu”, deixa anar Jaume Caralt quan li presenten Carme Noguera i li revelen que és exactament de la seva generació. “És que soc més jove, jo; encara no els tinc, els 105”, bromeja ella. Els farà a l’agost. Caralt, usuari de la Residència Vilademany de Taradell des de 2010, fa un any i mig que s’ha de desplaçar en cadira de rodes arran d’una fractura al fèmur. Noguera, en canvi, arriba a la cita amb sorprenent lleugeresa, de bracet amb la seva filla, Dolors Solà. “Puc baixar les escales, si cal”, s’ofereix quan la conviden a agafar l’ascensor per anar al centre de dia. Caralt i Noguera ja s’havien trobat puntualment en alguna altra ocasió –durant un temps la vigatana hi va tenir el consogre ingressat, en aquesta residència–, però la memòria està començant a fer la guitza al taradellenc. “Ha perdut en qüestió de dies”, apunta la seva filla, Tere Caralt. Ell n’és conscient: “Soc més de l’altre món que d’aquest; els anys no perdonen”, repeteix amb un punt de resignació però amb un somriure als llavis. S’asseuen per fer-se la foto. No serà una foto qualsevol. Avui deuen ser les úniques persones nascudes el 1914 que queden vives a la comarca d’Osona. La foto se la fan al costat del pastís que la família va regalar a Jaume Caralt diumenge, durant un dinar de celebració que van fer a la mateixa residència. EL 9 NOU els va convidar a reflexionar, cada un des de la seva realitat, a l’entorn d’alguns moments de la seva vida. Una vida que continua desafiant la mitjana de l’esperança de vida, que a Catalunya està situada avui a l’entorn dels 83 anys (86 en el cas de les dones i 80 per als homes).
CENTENARIS
Carme Noguera: “No m’esperava arribar als 100 anys, però sí que fa il·lusió, no hi pot arribar tothom! De fet, quan estava embarassada [ha tingut dos fills i una filla] sempre pensava que no els arribaria a veure de grans, els meus fills”.
Jaume Caralt: “No ho havia pas pensat mai. M’ha fet molta il·lusió fer 105 anys però potser ara ja m’estimaria més marxar perquè no puc fer res, no hi sento i quasi no hi veig”.
EL SECRET
Noguera: “No n’hi ha, de secret. A vegades et diuen, on he de firmar? Doncs enlloc. Jo per exemple he menjat sempre de tot, no he fet res especial”.
Caralt: “El secret? Creure els metges. I qui sap si les dues llesques de pa sucat amb aigua calenta i un got de vi de bon matí”.
ELS MILLORS RECORDS
Noguera: “Doncs no sabria què dir-te. A la vida sempre hi ha moments bons i moments dolents. Potser un dels millors moments és ara mateix. No em falta de res, em cuiden i m’estimen. No puc demanar res més”.
Caralt: “La llibertat d’anar al bosc durant més de 40 anys amb el carro. No m’agradava treballar en un lloc tancat”.
LA GUERRA CIVIL
Noguera: “Són els pitjors records. La vaig passar a Barcelona, treballant com a infermera. El Palau del Comte de Fígols el van convertir en un sanatori per a tuberculosos. Els últims mesos em van destinar al Clínic, fent anàlisis per al laboratori del doctor Cuatrecasas; allà sí que vam veure ferits”.
Caralt: “La vaig viure entre Tarragona i Montblanc, i he de dir que, en general, no en tinc un mal record perquè vaig estar prou bé, tenint en compte les circumstàncies. Tenia una carta de recomanació de Juan Negrín i només havia d’anar a passar llista al matí i al vespre; la resta d’hores podia fer el que volia”.
JOVENTUT
Noguera: “No tenia ni suc ni bruc. Quan jo era jove la gent no sortia tant com ara. Era més monòtona, la joventut. Anaves a cosir i cap a casa; alguns diumenges al cinema i a l’estiu a caminar amb els pares…”.
Caralt: “Anava a ballar, era lo meu, sempre m’ha agradat molt, i ho seguia tot. A casa ens guanyàvem bé la vida i hi podia anar a diferents llocs, a ballar. Era la meva afició i la vaig mantenir molts anys”.
VELLESA
Noguera: “No penso que soc vella. Em sento bé. La gent es troben vells quan ja no poden tirar i jo de moment vaig fent”.
Caralt: “Potser a partir dels 50 anys vaig començar a afluixar una mica, però fins fa prop de dos anys encara vaig poder caminar. Caminar era lo meu, m’agradava i ho feia molt. Quan em vaig trencar el fèmur hi va haver un canvi important a la meva vida”.
SOLEDAT
Noguera: “Mai no m’he sentit sola. Tinc els fills que em cuiden molt”.
Caralt: “Aquí a la residència hi estic molt ben acompanyat”.
SALUT
Noguera: “Quan tenia 4 o 5 anys vaig estar molt malalta, però des de llavors no hi he estat més. De jove vaig tenir un accident anant amb bici. Vaig anar a parar sota una tartana. El meu pare es pensava que em moriria. Ara el doctor Bayés em diu que tinc vida per anys, que tinc el cor d’una persona de 60 anys”.
Caralt: “Deixant a banda la vista i la sordesa, i que darrerament he perdut molt la memòria, tinc la sort que estic molt bé. Fa molts anys em trobava malament i un doctor em va privar de moltes coses: el vi, el cafè… i també el sopar, perquè menjava massa. Em devia salvar la vida perquè sempre més m’he trobat molt bé”.
LA MORT
Noguera: “Ja sabem que tots hem de morir. Només demanaria que no em deixin patir. Si no te’n dones compte, del moment de la mort, molt millor”.
Caralt: “Segons com la mort encara la veig lluny, perquè la veritat és que em trobo bé. Penso que fins que no tingui un sotrac no moriré pas”.
EL RECORD: 109 ANYS
El 18 de febrer de l’any passat moria el rodenc Mingo Parramon, que amb 109 anys i gairebé set mesos va establir el rècord que fins ara encapçala el teòric rànquing de longevitat a Osona i el Ripollès. Abans que ell ja havien arribat als 107 anys la tonenca Antonia Carrillo i Rosa Vila, de les Masies de Voltregà. A l’hemeroteca d’EL 9 NOU també hi consten casos puntuals d’avis i àvies que han pogut bufar les 106 espelmes, com Antònia Gallach (Roda de Ter), Teresa Feliu (les Masies de Roda) o Segimon Claveria (Vic).
