El juliol que ve farà 22 anys que Mohamed Karrouch va trepitjar Manlleu per primera vegada. La major part de tot aquest temps l’ha passat a Can Garcia, però des del setembre del 2019 ell i la seva família viuen a tocar de les piscines municipals. Han estrenat un pis de planta baixa amb terrassa i calefacció i finalment s’han desempallegat del fred i l’angoixa que els van acompanyar durant anys a Can Garcia, quan sabien que els pisos estaven sentenciats i no trobaven cap altre lloc on anar a viure. Mohamed ho recorda com un corc de neguit constant, de nit i de dia, però finalment el cognom Karrouch es va convertir en un entre la trentena de famílies que la Generalitat ha reallotjat els últims anys per buidar el bloc i arribar a enderrocar-lo, una fita que ha de començar entre el gener i el febrer del 2021. Des de divendres, en aquest colossal rusc de formigó amb 128 habitatges no hi ha dormit ningú, quan es fa fosc no baixa cap persiana i ha desaparegut la roba que omplia els estenedors, però a Karrouch no li sap greu. No faria marxa enrere encara que tingués la possibilitat de rebobinar, sobretot perquè al pis nou hi han deixat enrere el fred: “A Can Garcia no funcionava la calefacció. Ens escalfàvem amb estufes de butà, però era com si no hi fossin. A mitja nit posaves la mà a sobre la manta i te la trobaves molla. Les parets, igual, semblava que hi hagués una aixeta rajant sense parar”.
El record de la humitat és el primer que li ve a la memòria, tot i que explica que els últims temps també patia per l’ambient: “Quan vaig arribar érem moltes famílies marroquines, s’estava bé, però després es va anar omplint de gent no tan bona i va desaparèixer el respecte. Tot eren problemes i descontrol”. El neguit de saber que arribaria una data límit i haurien de marxar tampoc ajudava a calmar els ànims. “Feia 15 anys que l’enderroc ens perseguia com una ombra”, explica Karrouch, “de tant en tant venien unes noies a preguntar-nos quants érem a casa i quins plans teníem”.
“El pitjor eren el fred i la humitat. A mitja nit et trobaves la manta del llit molla”
Mohamed Karrouch, exveí dels pisos de Can Garcia de Manlleu
El malson de la seva família es va acabar el setembre de l’any 2019, quan la Generalitat els va reallotjar en un pis on paguen el mateix que a Can Garcia: 200 euros de lloguer social amb les despeses a part. També han canviat de barri, són al costat d’un parc acabat de construir i comparteixen escala amb deu vegades menys veïns. Això els ajuda a viure tranquils i “també estem molt i molt contents”.
Karrouch és un entre milers d’immigrants que al tombant dels anys noranta van deixar el Marroc somiant un futur millor. Va arribar a Manlleu sense papers i directament als pisos de Can Garcia perquè ja hi vivia un germà, far enmig d’un mar de boira. Primer va treballar repartint carbó; després, en un escorxador, i ara encadena tants contractes com pot, perquè “no hi ha tanta feina com abans i els que tenim més de cinquanta anys, ja se sap…”. Les últimes setmanes ha entrat en un pla d’ocupació de l’Ajuntament de Manlleu i aquests dies els té assignats al camp de futbol, on ja ha pintat, soldat i fins i tot pres la temperatura als grups que hi van a entrenar. Fora d’hores mena un parell d’horts i s’apunta a qualsevol curs que li caigui a les mans.
Tot el que explica Karrouch té regust de nova vida, però cada vegada que passa per davant de Can Garcia encara s’activa el xip dels records: “Hi vam passar molt de temps”. Els seus tres fills, de 17, 16 i 14 anys, tota una vida al 1r 1a del número 23, i ell al final també una etapa com a president d’escala que va aprofitar per canviar les bústies i repintar, però que no va donar prou per resoldre el fred infernal que sempre més considerarà la principal xacra de l’edifici: “La caldera era comunitària. Quan vam anar quedant pocs veïns la gent no volia pagar i, com que havia estat un temps parada, ja no hi havia manera de tornar-la a engegar”. Que tot plegat acabi sumit en records colgats de runa no és cap sorpresa després de tant temps tement l’enderroc d’un edifici que ara exhala l’últim alè i que en cinc dècades ha passat de ser símbol de prosperitat a molta decrepitud.
