L’abocador d’Orís té previst tancar a finals d’any la fase 3.1, on a dia d’avui s’hi enterren residus que no es poden aprofitar procedents d’Osona i el Ripollès. Amb aquest escenari, aquest mes de maig s’ha de començar a obrir la fase 3.2, que permetrà disposar d’un nou vas. “Cada vas és com un nou abocador”, explica el conseller comarcal d’Osona del Cicle de Residus, Albert Castells. L’emplaçament d’Orís està actiu des del 1994, i en aquests gairebé 27 anys hi han entrat més d’1,1 milions de tones de deixalles. Aquest volum de restes acumulades a sota terra va fer clausurar una primera gran zona –anomenada A–, i en la B –l’actual– s’està arribant al límit del primer vas. Aquest que s’ha començat a construir és el penúltim que es podrà ubicar a Orís. Amb el ritme actual de generació de deixalles d’Osona i el Ripollès, la vida útil de l’abocador s’estima d’uns vint anys més, “però és complicat fer previsions en aquest àmbit”, diu Castells. Variables com l’augment o no de població, la millora dels sistemes de triatge i sobretot la consciència de la ciutadania perquè cada habitant generi “el mínim de residus possibles”, i si en genera “els seleccioni bé i la gran majoria es puguin reciclar”, poden fer variar les xifres.
I és que els residus no desapareixen quan buidem el cubell de casa, i fer-ne la gestió té un cost anual que ha d’assumir el mateix ciutadà. Sense anar més lluny, la gestió anual de l’abocador d’Orís “és d’1.400.000 euros”, detalla Castells, i 458.000 euros d’aquesta partida “es destinen a tractar els lixiviats”, el residu líquid que apareix de la descomposició i el filtratge de la matèria orgànica. “Per això és important seleccionar bé. Perquè aquests elements orgànics no entrin a Orís”. Des del 2015, el centre de tractament de residus (CTR) que hi ha també a Orís fa de filtre essencial perquè només allò que no es pot reutilitzar de cap manera acabi enterrat a l’abocador. Des dels municipis es remarca la importància d’aquesta selecció prèvia, ja que el cost del cànon d’entrada a l’abocador és elevat i la tendència és que vagi a l’alça en els propers anys.
Des d’Osona, l’aposta de molts municipis pel sistema porta a porta ha permès millorar molt les xifres de recollida selectiva i reduir la franja de rebuig que acaba a Orís. Al Ripollès, on només fa porta a porta Sant Joan de les Abadesses, “els residus també es trien millor que fa uns anys”. Castells hi posa xifres: el 2015, l’entrada de producte a l’abocador es repartia “en un percentatge de 80-20” entre Osona i el Ripollès. A dia d’avui “el percentatge se situa en un 85-15”. Segons Castells, l’augment de població a Osona hi influeix, “però al Ripollès també trien millor i és d’agrair”.
L’abocador d’Orís ha acabat sent una solució compartida per Osona i el Ripollès en un àmbit gens fàcil com el de les deixalles. I és que el debat de què fer amb els residus es va començar a afrontar de ple a finals dels setanta, quan era comú veure fumejar piles de porqueria als afores de diversos municipis. En territori osonenc, el primer abocador controlat que es va construir va ser el de Cal Gitanet, ubicat a la dreta de l’actual C-25 en direcció Manresa a l’altura de l’àrea de servei de Gurb. Després de 20 anys d’acumular residus, sobretot de Vic però també d’altres punts de la comarca d’Osona, el 1994 es va deixar d’utilitzar. Tot i no rebre residus, el material que hi havia enterrat generava lixiviats, i no va ser fins al 2010 que es va fer una actuació important per clausurar definitivament l’emplaçament. També es va impermeabilitzar la zona per recollir i tractar millor els lixiviats que s’hi generaven. Tal com passa a l’abocador clausurat de les Llosses, el de Cal Gitanet també genera uns costos de manteniment. En concret són 390.000 euros anuals, una despesa que comparteixen al 50% l’Ajuntament de Vic i el Consorci de Residus Urbans d’Osona.
Una mostra més que les deixalles no desapareixen quan surten per la porta de casa. Cal tractar-les, reciclar-les i en un últim cas enterrar-les en uns abocadors que estan condemnats a tenir un manteniment i a generar una despesa fins i tot dècades després de ser clausurats.
