“Les persones que havíem de començar una transició a la meva època, el primer que fèiem era marxar de casa.” Aquesta frase, tan dura com real, és de l’osonenca Fina Campàs, que després de tota una vida sentint-se en femení en un cos masculí es va alliberar per complet tot just fa una dècada quan el seu recorregut vital ja enfilava la cinquantena. El trànsit no va ser un camí gens fàcil, i entre molts entrebancs que li va posar la societat també hi va haver un nul suport de l’entorn familiar: “L’ajuda i la comprensió del món més proper és clau”, apunta des de la seva experiència, que l’ha portat a ser una de les grans activistes del moviment ‘trans’ i de la defensa dels seus drets a Catalunya i l’Estat espanyol. Que per sort alguna cosa està canviant respecte a la situació que ella va haver d’afrontar anys enrere li demostren els pares de l’Abril, una nena que va néixer amb el sexe masculí: “Als dos anys i mig ens va començar a verbalitzar que era una nena. Al principi ho feia de manera esporàdica, i després ja va ser a diari. Reivindicava un altre nom que no era el que li havíem posat i reclamava que la tractéssim en femení”, apunta el pare, que reconeix que la situació –explicada a EL 9 NOU i també exposada en l’acte públic que ERC va fer la setmana passada a La Reciclària de Vic–, en un primer moment els va generar certa confusió. “Tots hem pensat que podia ser una fase concreta, un joc… però quan és tan repetitiu, insistent i durant tants mesos com en el cas de l’Abril, crec que l’entorn més proper com és la família ha de reaccionar.”
La posició dels pares davant la demanda de la seva filla va ser ben clara: “Vam decidir donar-li espai perquè es pogués expressar com ella volia, i des d’aquell moment l’Abril ja no és l’Abril només a casa sinó que ho és a tot arreu. El procés que estem fent és senzillament acompanyar-la i deixar-la que s’expressi i se senti com ella vol”, remarquen. En aquest escenari, també han comptat amb el suport i l’assessorament de Chrysallis, l’entitat que agrupa les famílies amb menors d’edat transgèneres, i la unitat Trànsit, el servei de CatSalut que assessora les persones que inicien una transició. “En aquesta àrea ens van explicar que hi ha infants de curta edat que comuniquen el que senten al seu entorn com ha fet l’Abril, però les famílies no els hi respecten i els diuen que no pot ser. Als 7 o 8 anys torna a aparèixer aquest sentiment i ho fa amb més força. L’únic que han aconseguit és reprimir aquestes petites persones”, diu el pare. D’altra banda, Chrysallis ha jugat un paper important a l’hora d’explicar la realitat de l’Abril al centre educatiu on va començar l’escola el passat setembre: “A la classe és una nena més”, comenten els progenitors, que en breu hauran de començar a fer front als tràmits administratius perquè la seva filla sigui reconeguda com a tal. “Amb documents del dia a dia com la targeta sanitària o el carnet de la biblioteca i la piscina no hi ha problema. Nosaltres encara no ho hem fet, però altres famílies sí que han trobat molts entrebancs en el DNI. Hi ha una instrucció que demana que es procedeixi de manera habitual al canvi de nom, però al no ser una llei fa que el jutge que et trobis tingui la capacitat d’acceptar-ho o no. Pot generar situacions de frustració, i trobem casos que el canvi és ràpid però d’altres que porten anys sense ser reconeguts i s’han de sentir preguntes com ‘amb què juga el vostre fill?’, o si va amb nens o nenes al pati.”
A diferència del que els va tocar viure fa unes dècades a Fina Campàs o Marta Salvans –una altra de les osonenques que ha batallat de valent per al col·lectiu trans– , la comprensió de la situació per part del pare i la mare, i la pedagogia que aquests facin al seu entorn de ben segur que serà clau per a la felicitat de l’Abril: “Creiem que el 80% de la seva identitat ja el té guanyat amb el nostre suport, i ara hi ha un 20% que malauradament se l’haurà de guanyar a fora de casa, perquè encara vivim en una societat molt transfòbica. L’Abril és una persona com qualsevol altra i ja està”.
