Llicenciat en Dret i exregidor de Cabrerès i Progrés, Pep Castells, fill de Sant Pere i veí de l’Esquirol, acaba de publicar un llibre, Els més independentistes i sense oposició, sobre la vida política en aquests dos municipis.
Què tenen en comú Sant Pere i l’Esquirol?
En un i altre la majoria dels ciutadans opten electoralment per opcions conservadores. A les eleccions al Parlament sempre han donat suport majoritàriament a CDC. En ambdós consistoris, amb un parell d’excepcions extraordinàries, sempre ha governat una majoria conservadora, independentment de amb quina titularitat hagi obtingut l’alcaldia.
L’activitat política és una professió?
No. La resistència a un desnonament, per exemple, és una activitat política. O negar-se a presidir una mesa electoral. O anar a votar. O no anar-hi. Una altra qüestió és que hi hagi qui faci de la seva activitat política, a través de les institucions, una forma de vida i que en depenguin els seus recursos econòmics i els de la seva família. Han professionalitzat la seva activitat política.
El procés explica que a Sant Pere hi hagués llista única i a l’Esquirol, dues però amb una majoria aclaparadora d’ERC?
Directament no. A Sant Pere hi ha llista única des de l’any 2000. Ara bé, a l’Esquirol estic convençut que el procés va influir en la desaparició de Cabrerès i Progrés (CiP). CiP apareixia lligada, com marca blanca, amb ICV, que des del món independentista resulta no compromesa o, com a mínim, ambigua. Això fa que membres o possibles votants de CiP desplacessin el seu compromís cap a entitats i partits independentistes.
No obstant això, el procés a Osona sí que dificulta que forces no sobiranistes es presentin a les eleccions?
És evident, més enllà de les raons i justificacions reals o mítiques, que a Osona hi ha una hegemonia respecte a la convicció que la independència política del regne d’Espanya és un pas inexcusable per a una millora en la vida dels seus ciutadans. Davant d’aquesta hegemonia, i de l’estupidesa intel·lectual dels mal anomenats unionistes, la confrontació en l’eix dreta/esquerra ha desaparegut i només es visualitza la identitària. Davant del fracàs absolut de les esquerres, d’una desapareguda socialdemocràcia, per afrontar la crisi econòmica, social i ideològica d’Europa, aquells corrents de pensament que se sustenten, sobretot, en l’emotivitat i els sentiments resulten predominants.
A l’Esquirol amb la desaparició de CiP què es va perdre?
Sobretot la constatació pràctica que les decisions polítiques d’àmbit municipal poden ser discutides, que no queda tot reduït a una unívoca gestió tècnica. A nivell més pràctic, una manera d’actuar, que va anar marcint-se els darrers anys, propera a l’assemblearisme, amb la participació de diferents opinions i criteris. I un canal d’informació alternatiu a l’oficial que no ha existit més. L’edició acurada del butlletí de CiP durant anys crec que és una mostra de compromís amb la transparència i amb la comunicació amb els ciutadans.
En municipis on s’ha viscut tensió política que en un moment es faci taula rasa i hi hagi llista única, en el sentit de passar pàgina, no pot ser positiu?
Fer taula rasa vol dir oblidar?
Pot voler-ho dir.
Aquest és el perill. Em temo que hi ha una concepció que entendria que allò que és acceptable a escala nacional, la confrontació, les diferents visions respecte de l’organització social, etc., no existeix a escala municipal, en pobles petits. Això que tots volem el millor pel nostre poble… Passar pàgina, si no s’ha evidenciat perquè calia passar-la i no s’han assumit les responsabilitats, si hi eren, només serveix per anar alimentant el corcó de la rancúnia. Passar pàgina no pot ser només enterrar en l’oblit polític els alcaldes qüestionats. Hi ha hagut alcaldes que després de passar calvaris judicials, en un país en què la justícia és una mena de tortuga, han vist com tot quedava en res, menys la seva honorabilitat. I al revés també, polítics que han participat, i assumit públicament el seu delicte, segueixen passejant per la plana una honorabilitat que, és evident, sembla que la dona el poder, independentment de la moral.
Que hi hagi moltes llistes sempre és positiu?
Si és l’expressió real de diferents visions respecte d’allò que es vol governar, em sembla positiu. Una altra qüestió, més teòrica de moment, rau en veure com queden totes unificades perquè s’han d’emmotllar a un sistema polític que les supera.
A vegades, i com va passar el 26-M a Santa Eugènia, a Prats o a Centelles, l’aparició de noves llistes obeïa més a discrepàncies internes que no pas a projectes polítics diferents.
I també a l’Esquirol. El cap de llista de JuntsxCat ha estat regidor, número 2, amb l’alcalde de la llista d’ERC. Tanmateix, l’alcalde actual va fer el mateix amb l’alcalde que el va precedir. Com he dit abans, més d’una llista no vol dir concepcions diferents de la política municipal.
A Sant Pere, amb llista única, la participació no només és elevada sinó que el suport a Jordi Fàbrega és notable.
Em considero amic seu, per tant la meva opinió pot estar mediatitzada. Però més enllà d’això, en Fàbrega és un alcalde atípic en la història de Sant Pere. Per dues raons, el seu compromís polític, des de molt jove, ha esdevingut un model carismàtic per als seus coetanis de Sant Pere. D’alguna manera podríem dir que donar-li suport estalvia a molts un compromís polític personal. Per l’altra, no arrastra cap llast familiar que li pugui entrebancar els seus compromisos municipals.
Què vol dir?
Que no hi ha cap família poderosa del poble que l’hagi pogut condicionar. I, ben mirat, la dreta que li va donar suport contra l’anterior alcalde ha descobert que tampoc era un comunista o anarquista que els anés a prendre les propietats. És allò de la caseta i l’hortet.
La política és una ciència?
En absolut. La política és l’activitat que els humans, els membres d’una comunitat, desenvolupen per a gestionar els conflictes. Hi ha conflictes i hem d’intentar resoldre’ls, gestionar-los. Per tant, es fa política, també, més enllà de les institucions democràtiques, parlaments, ajuntaments, tribunals, diputacions…. I es pot fer política contra els polítics professionals. Des de l’àmbit acadèmic, sociològicament, quan s’estudia i es teoritza el comportament humà de cara a la resolució dels conflictes, es parla de ciència política.
{{ comment.text }}