De què ha de servir aquest judici?
Ha de servir per allò que espera qualsevol víctima de qualsevol delicte: que es faci justícia. Sembla de sentit comú però a vegades no és així. El primer objectiu comú de totes les víctimes és saber què va passar. Esbrinar quines errades es van cometre, que n’hi va haver moltes, per evitar que torni a succeir.
Com ha seguit les primeres jornades del judici?
Assistint les víctimes que han de testificar. De fet aquesta localització i assistència de les víctimes ha sigut la principal tasca que ha fet la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT) en els últims tres anys, perquè l’autoritat competent, que és el Ministeri de l’Interior, no ha col·laborat en res. No ens han donat mai cap llista, i el que hem hagut de fer és el mateix que ja vaig fer després de l’atemptat de l’Hipercor. Buscar les víctimes una per una, aleshores a través de llistats telefònics i a dia d’avui amb el suport de les xarxes socials. N’hem localitzat moltes però malauradament no totes.
Quantes víctimes han atès?
Unes 217. Recentment ens ha trucat una nova persona afectada que està al llistat de les víctimes ferides, i un cop ens ha localitzat ens ha dit que mai ningú s’ha posat en contacte amb ella. Va veure el judici, va esbrinar qui érem i ens va contactar. La gent pot pensar que l’administració col·labora, informa les víctimes i les ajuda, però no és així.
I per què considera que no ho estan fent?
Les raons són diverses. La conclusió ens fa pensar que més enllà d’una manca total d’empatia també existeix una qüestió econòmica. Si es localitzen les víctimes i coneixen els seus drets, podran reclamar un reconeixement pels danys que van patir. Això vol dir que molt probablement serà l’administració qui haurà d’indemnitzar-les. Si no ajuden a trobar les víctimes, no reclamaran.
De les 217 víctimes que han atès, quantes han estat reconegudes oficialment per part del govern espanyol?
Oficialment només estan reconegudes les víctimes mortals. Com a víctima de terrorisme podríem parlar de tres categories: familiars de primer grau d’una víctima mortal, ferits físics que l’Estat reconeix en un llistat i per últim víctimes presencials. Gent que ha viscut l’atemptat en primera persona, no han patit cap rascada en tot el cos però els queda una ferida al cervell per tota la vida. Ara mateix només es reconeixen els 16 assassinats i alguns casos de ferits amb seqüeles físiques.
Reclamen que s’imputi el delicte d’assassinat contra Mohamed Houli i Driss Oukabir. El vídeo que va mostrar la fiscalia reforça aquesta acusació?
La reforça sobretot contra Mohamed Houli, ja que en el vídeo parla d’atropellaments. Aquest individu va sobreviure a l’explosió però es fa evident que coneixia la resta de la cèl·lula. No pots jutjar els morts però caldria demanar explicacions als que queden. Estem parlant d’una cèl·lula terrorista, no individus que actuen pel seu compte. Un grup armat i organitzat com el que eren és un grup terrorista, per tant haurien de ser responsables tant els que van morir com els que van quedar vius.
Els delictes pels quals puguin ser condemnats condicionen les indemnitzacions de les víctimes?
Naturalment. Si l’Estat condemna, més enllà de la pena de presó s’han de fixar unes quantitats econòmiques com a indemnització que depenen dels estralls que han causat. El terrorista sempre es declara insolvent, i des del 1999 l’Estat és qui avança la indemnització a la víctima. La nostra conclusió és que moltes sentències no es valoren correctament perquè hi ha una qüestió econòmica al darrere. Com menys delicte s’imputi, menys condemna i per tant menys indemnització per l’Estat. És trist però cert
Quines errades prèvies creuen que pot provar aquest judici?
N’hi ha moltes. Un que no encaixa des del primer moment és el paper d’Es-Satty. Quan era a presó a Castelló va ser visitat per membres del CNI, i tot fa pensar que era un confident. Resulta que aquest confident va fer un doble joc amb qui col·laborava, va formar un grup amb nou joves de Ripoll, els va adoctrinar i malauradament tot plegat va desencadenar en les destrosses i els morts a Barcelona i Alcanar. Algú hauria d’assumir la responsabilitat que aquest individu enganyés el CNI, per tant l’Estat. A banda d’això, com és possible que amb una normativa europea del 2014 que controla la venda de substàncies precursores per fer explosius aquests nois en compressin centenars de litres i ningú s’adonés de res? Qui ho vigila això? L’imam estava controlat per l’Estat. Se’ls va escapar? Doncs algú hauria de donar la cara.
Recupera l’entrevista sencera a Robert Manrique al programa ‘…i bona lletra de EL9TV’
{{ comment.text }}