La mitjana de vida a Catalunya en el moment del naixement ja supera els 80 anys en el cas dels homes i els 86 en les dones. És una bona notícia perquè vol dir que la gent cada cop viu més, però també comporta unes conseqüències. Una d’elles, l’augment de la dependència en la tercera edat. Per a les persones grans, tasques domèstiques com preparar-se el dinar, posar una rentadora o passar l’escombra per casa poden acabar sent tot un repte. Això, sumat a les molèsties mèdiques o la soledat que habitualment comporta el fet de fer-se gran, pot complicar enormement el dia a dia de la vida a aquestes persones. És per aquest motiu que cada vegada més augmenta la demanda de persones cuidadores, que assisteixin i acompanyin la gent gran en els seus propis domicilis.
Hi ha moltes maneres de suplir aquestes necessitats per a les famílies que no se’n poden fer càrrec, ja sigui amb residències o centres de dia. Una opció que aflora és la de tenir una cuidadora de la llar, que convisqui les 24 hores del dia amb la persona que requereix tenir-ne cura. Es tracta d’una demanda laboral en augment –segons xifres de l’Enquesta de Població Activa hi ha 105.200 persones a Catalunya que treballen amb afiliació al sistema especial de la llar– però que té una cara negativa: en moltes ocasions treballen en negre i sense alta a la Seguretat Social (es calcula que entre un 35% i un 40%). El perfil d’aquestes persones és sobretot el de dones immigrants (el treball a la llar representa el 24% de les dones estrangeres ocupades, segons un estudi del Centre d’Estudis i Recerca Sindical de CCOO), principalment procedents de països llatinoamericans. La precarietat laboral com han denunciat diverses entitats a Catalunya és alarmant.
Osona també està vivint aquesta realitat. “Moltes vegades, per guanyar uns diners més, acabes decidint treballar en negre en un domicili, tot i no cotitzar ni estar assegurat”, afirma la Montse, cuidadora llicenciada en Geriatria, que ha treballat tant en residències com en domicilis particulars. I és que, tot i l’existència de places a residències, “molta gent opta per viure a casa, i és totalment respectable”, segueix la Montse. És un sector on la demanda de cuidadores supera amb escreix l’oferta, que sol ser majoritàriament femenina. Això produeix un efecte crida per a persones immigrants que, sense tenir la seva situació regularitzada, comencen a treballar a domicilis com a internes per fer diners i enviar-los al seu país. Aquest és el cas de la Carolina –nom fictici d’una dona colombiana que viu i treballa a Osona–. Va marxar del seu país per buscar una nova vida a Catalunya. “La gent d’aquí no vol fer aquesta feina, i per això acabem sent persones nouvingudes qui la fem, però, tot i això, en molts casos patim discriminació”, explica. La Glòria, que va viure el mateix cas que la Carolina, afegeix que “treballis on treballis, és una feina molt mal pagada, i, en treballar en negre, no està regulada enlloc. Però és a tot al que podem aspirar”.
Les hores de feina –en alguns casos són internes i viuen a casa de la persona que cuiden– i la poca remuneració porta que persones com la Montse hagin de cuidar diferents persones en domicilis al llarg del dia per arribar a final de mes. “Al final acabes sacrificant la seguretat d’estar cobert per la Seguretat Social a canvi d’obtenir més diners”, afirma. La Gloria, que ja ha obtingut la nacionalitat, actualment treballa en una residència i opina que “tot i que en residències tenim més recursos i som més persones, moltes vegades no és suficient”.
A més a més dels sous baixos i la inseguretat que viuen aquestes cuidadores, també hi juga un paper fonamental el factor psicològic. “La gent que treballa amb nens, treballa amb la vida. Nosaltres treballem amb la mort, i no és fàcil”, afirma la Montse. “Hi ha casos molt bonics, però quan tractes amb gent que té alguna malaltia és molt desgastant, i més tenint en compte els horaris tan extensos. Hi ha moments en els quals la teva salut mental no pot més”, explica la Carolina. I és que, en aquests casos, “has de ser infermera, cuidadora i psicòloga, i necessiten, en molts casos, afecte”, afegeix Gloria.
Canviar de domicili amb freqüència, viure amb la incertesa de no saber quin futur t’espera i amb la inestabilitat que implica treballar amb negre i, en alguns casos, sense papers. Aquesta és la realitat que viuen algunes cuidadores a Osona que han explicat el seu testimoni a EL 9 NOU: “En molts casos no tenen en compte la nostra salut física o mental, i és trist que algú que et deixa a càrrec dels seus familiars tantes hores pagui salaris tan baixos”, conclou Carolina. “És una feina que no tothom té capacitat per fer-la, i molt menys en aquestes condicions”, sentencia. Les persones que treballen a la llar i les cures s’han organitzat en els últims anys a través de sindicats i plataformes reivindicatives. El passat mes de maig, el govern de la Generalitat va aprovar 37 mesures per intentar millorar les condicions de les persones que treballen en aquest sector.
