Arriben, es troben i se saluden a través d’un gest. Però la conversa continua una bona estona en silenci. Olivia Galdin, de Manlleu, i Júlia Evans, de Vic, es comuniquen a través de la llengua de signes catalana. L’Olivia, que ara té 5 anys, no hi sent. Saben que és sorda des de just després del part, explica la mare, Anna Targarona. Ara fa tres anys que les dues nenes, tot i no tenir la mateixa edat, es van conèixer en un casal d’estiu a Gurb. La Júlia, que ara té 13 anys, recorda que “vaig veure l’Olivia parlant, però fent-ho d’una altra manera” i li va cridar l’atenció. Es va acostar a la intèrpret de la petita i li va demanar què estava fent aquella nena: “Jo estava parlant i ella no podia o no en sabia”, fins que “em van dir que era sorda i estava signant”. I a partir d’aquí, per poder-se comunicar amb ella va començar a aprendre llenguatge de signes i ara amb el que sap fa en part de mestra a través d’un compte d’Instagram <@mou_les_mans> on penja tutorials sobre diferents temàtiques. La jove comenta que ha après aquesta llengua gràcies a l’Olivia, a les seves intèrprets i també perquè ha fet alguns cursos. El primer que va saber, comenta la jove, són “paraules bàsiques i divertides” com els colors perquè “així ja li podia dir coses” a l’Olivia.
Des de fa tres anys, el contacte entre les dues nenes és periòdic, com aquest dijous al matí, quan es van trobar a la pista de gel de Manlleu. Allà la mare de l’Olivia recordava que “per mi va ser bastant dur els primers mesos no saber com comunicar-me amb la meva filla”, fins que un dia pel carrer va veure un grup de persones sordes parlant amb signes: “Em vaig quedar parada mirant-los i em vaig posar a plorar per haver descobert que sí que em podria comunicar amb la meva filla”. La nena porta un implant coclear, que “és l’única opció que ofereixen des dels serveis públics”. L’objectiu de l’implant, comenta, “és que els sords hi puguin sentir però normalment no s’aconsegueix, és posar una màquina dins del cos que no se sap com respondrà”. És crítica perquè “només es promou la comunicació oral, no et donen l’opció de parlar amb llengua de signes”. Targarona remarca que “la gran majoria no poden arribar a parlar com un oient” i afegeix que “no hauríem d’intentar que els sords parlessin com els oients”. La mare comenta que “quan tens un fill sord s’intenta que entri en un circuit on aprengui unes frases concretes per comunicar-se amb els oients i aquesta no és la necessitat que tinc amb els meus fills”. Com amb els dos germans grans de l’Olivia la seva família el que vol és “que pensin, la manera com s’arribin a comunicar serà diferent amb els dos grans que amb la petita, però vull que tots tres pensin”.
A bona part de la família, explica Targarona, “els ha costat tres o quatre anys entendre que l’Olivia no els podrà escoltar”. Així també han après a comunicar-se amb aquest llenguatge pel seu compte, ja que, de fet, comenta, “per una persona sorda el natural és gesticular”. La nena “n’ha après com una necessitat vital, per força, com ha après a caminar”. La mare remarca que “hem pogut perquè teníem els recursos” per fer-ho, “sense recursos, seria com Mowgli del llibre de la selva, a qui no se li ha donat llenguatge”. La família de l’Olivia diu que “ens hem hagut de posar d’acord en la importància de preservar la identitat sorda de l’Olivia” o que “moltes famílies cometen l’error de no acceptar que tenen un fill que té una altra manera de comunicar-se, no el pots amagar”. El millor, assegura Targarona, és “acceptar que tens un nen sord i com més aviat et posis a dominar la llengua de signes, abans tindràs accés al teu fill”. I la llengua de signes la dominen pràcticament tots a la família, i fins i tot una veïna n’aprèn per poder comunicar-se amb la nena. La mare recorda a tall d’anècdota quan l’Olivia va descobrir que d’un pis a l’altre de la casa la mare es podia comunicar amb els dos germans sense veure’s, parlant, “semblava una partida” en què la mare feia de missatgera. La diferència de casa seva respecte a una altra casa, comenta Targarona, és que “potser som més emotius, ens toquem més, som més expressius”.
La formació de l’Olivia, però, no és fàcil, expliquen els familiars. Ella va quatre dies a una escola a Montjuïc, a Barcelona, que és l’única de Catalunya bilingüe entre llenguatge oral i de signes. Per desenvolupar el seu intel·lecte la nena s’ha de llevar cada dia a les 6 del matí per anar a Barcelona amb la logística familiar que això suposa. La sort, com apunta l’avi Ramon Targarona, és que “l’Olivia està envoltada de gent i que tinguis un entorn amable és molt important”. Tot i això, la mare reivindica que “un canvi brutal seria que existís una escola bilingüe a Vic” i que “tothom tingui accés a aquest llenguatge”. D’aquesta manera, com fa Júlia Evans, molta més gent podria comunicar-se amb l’Olivia i d’altres que no hi senten. La Júlia creu que tothom hauria de saber llengua de signes, perquè “és extraordinària, meravellosa i impactant i permet conèixer, compartir i interactuar amb tota una comunitat sorda”. En el cas de la jove, que ara cursa 2n d’ESO, la passió i l’interès cap al llenguatge de signes que se li va despertar en conèixer l’Olivia ja li fa plantejar que, de cara al futur, “em vull encaminar cap a aquest món”. Ella ara ja posa el seu granet de sorra per garantir la igualtat d’oportunitats per a les persones sordes.
