De dates històriques n’hi ha moltes. La del 3 d’abril de 1979, quan es van fer les primeres municipals de la recuperada democràcia, n’és una. Des de l’òptica local la transcendència és evident. Els veïns d’Osona i el Ripollès ja havien passat per les urnes després de la mort de Franco amb el referèndum del projecte de llei de reforma política de 1976, les eleccions constituents de 1977, el referèndum de la Constitució de 1978 o les eleccions generals de 1979, que es van fer poques setmanes abans de les municipals. Però els comicis locals tenien un sentit diferent. Representaven un apoderament de la ciutadania: eren els veïns els que escollien els seus propis representants locals en el que era un pas endavant decidit del procés democratitzador perquè la contraposició d’idees, i d’actituds, es produïa en una trinxera en què alcaldes i regidors del que quedava del Movimiento encara podien ser forts. Aquest és un viatge sintètic a vista d’ocell per uns dies en què van germinar uns ajuntaments –la presa de possessió es va fer el 19 d’abril– que ara compleixen 40 anys.
El 3 d’abril es van escollir els ajuntaments; la constitució es va fer el 19 d’abril
La història té moments, però el cert és que encara amb Franco viu en molts pobles es multiplicaven les accions d’exigència democràtica, sovint impulsades directament o indirecta per l’Assemblea de Catalunya. Era un símptoma que la societat bullia. A Vic, l’alcalde franquista, Antoni M. Sadurní, que va dimitir per presentar-se a les eleccions al capdavant d’Unió Vigatana Independent, patia per les mobilitzacions. “Sempre els deia: ‘Feu el que vulgueu però sobretot que no hi hagi cacau’. Es van portar bé”, havia explicat ell mateix a EL 9 NOU l’any 2009. En els comicis de 1979 Sadurní tenia com a principals adversaris Ramon Montanyà (CiU) i Joan Cruells (Entesa), que van obtenir, respectivament, el 35,9% i el 32,7% dels vots. Les dues forces, a diferència del que passaria posteriorment en què la balança sempre s’ha decantat cap al cantó de CiU, gairebé es van equiparar. La candidatura de l’Entesa, forjada al local que Manel Anglada tenia al carrer Morgades, agrupava bona part de l’esquerra. El resultat, amb empat a vuit regidors, es va celebrar amb cava i un pastís de Quim Capdevila de La Lionesa. En dies successius va haver-hi negociacions per formar govern i es va produir una situació que molts encara recorden. El Mercat del Ram va caure després de les eleccions, però abans de la constitució dels ajuntaments, i l’aleshores president de la Generalitat, Josep
El món local era una trinxera en què alcaldes del Movimiento encara eren forts
Tarradellas ,va visitar-lo. Tarradellas va saludar els regidors sortints i els entrants, però va dir a Montanyà, alcalde in pectore, que no es mogués del seu costat. Va ser la manera metafòrica de Tarradellas de situar-se al cantó dels escollits democràticament. CiU i l’Entesa, tot i mirar-se de reüll, van bastir un acord amb filosofia d’unitat que després, com també va passar a Manlleu, va saltar pels aires.
A Manlleu, l’alcaldia va ser per a Joan Usart, que liderava el Grup Nacionalista de Centre Esquerra (Grunace) –el candidat semblava que seria Pere Bosch, posteriorment militant socialista de llarg recorregut– davant Manlleu, Democràcia i Socialisme, llista encapçalada per Josep Manzano, on confluïen forces d’esquerres. Contra pronòstic, a
Només hi va haver tres alcaldesses: a Vidrà, Sant Boi i Camprodon
jutjar pels resultats a les eleccions generals, on havia guanyat el PSC, la victòria va ser per a Usart, que, en eleccions posteriors, va abandonar les sigles de Grunace per presentar-se amb CiU. En aquell primer consistori hi havia Ramon Sitjà, el regidor més jove de l’Ajuntament. Com a anècdota, Sitjà ha recordat alguna vegada que en una de les primeres reunions que el grup va fer a l’Ajuntament de forma inconscient va obrir un calaix i hi havia… una pistola. El funcionari que treballava allà, en comptes de bolígrafs o folis, al lloc de feina hi tenia una arma, una anècdota que vista amb ulls d’avui resulta sorprenent però que, aleshores, més que sorpresa gairebé provocava por. Evidenciava que a l’administració molts actuaven com a resistents d’un món que desapareixia amb l’empenta de la jove democràcia. D’aquesta eufòria democràtica en podria donar fe Pere-Jordi Piella, alcalde del PSC a Ripoll i un dels referents amb més carisma del Ripollès, on, com a Osona, hi havia impuls perquè els rols democràtics s’imposessin. I ganes de participar. El primer alcalde de Centelles, Joan Grau, recordava amb motiu del 30è aniversari dels ajuntaments democràtics que Centelles en va ser un exemple: als plens no s’hi cabia i perquè tothom els pogués seguir havien arribat a posar altaveus al carrer.
Les ganes de sumar, un cop coneguts els resultats, hi eren en molts municipis. Torelló, on va guanyar CiU amb Vicenç Pujol, en va ser un cas paradigmàtic. Pujol va popularitzar la frase dels 17 alcaldets. A Torelló, a diferència de Vic i Manlleu, les esquerres, PSC i PSUC, es presentaven per separat. Tant Manlleu com Torelló posteriorment van tenir
A Vilallonga o les Masies de Roda els alcaldes es van ‘reciclar’. Van ser-hi anys
alcaldes socialistes (Ramon Sitjà i Miquel Franch, respectivament) a diferència de Vic, on l’alcaldia sempre ha estat en mans de CiU, la força que històricament ha dominat el món local a Osona tot i que, en els últims anys, ERC li ha guanyat terreny. Els independents, sobretot en pobles petits, sempre han set forts.
En aquelles primeres eleccions, però, algunes llistes independents eren una fórmula indissimulada de reciclar alcaldes que ja ho eren durant el franquisme. És el cas d’Andreu Giralt, de Vilallonga, elegit amb una candidatura independent i que, més endavant, es va presentar amb CiU; o de Quiquet Ribas, alcalde històric de les Masies també nomenat pel franquisme i que va acabar a les files de CiU. Tant Giralt com Ribas van tenir una llarga trajectòria ja en democràcia com a alcaldes.
Aquestes situacions, però, expliquen que, a Osona, la victòria a les eleccions formalment fos per als independents (53% dels vots) tot i que CiU es va endur un terç (30%) dels sufragis. Centristes de Catalunya-UCD, PSC i ERC van obtenir resultats modestos. Al Ripollès, en canvi, la victòria va ser per al PSC, catapultat pels guarismes de Ripoll, amb un 33% dels vots. CiU va obtenir-ne el 28%. Les realitats, en municipis més grans o més petits, eren completament diferents, però sí que era compartit l’esperit de treballar d’una manera diferent i, també, la irrupció dels joves. Aleshores, els alcaldes més joves van ser Jaume Orra, a Vilanova de Sau, i Pere Fabré, a Balenyà, que van assumir el càrrec amb només 25 anys. Aquest va ser un dels fets que sempre es recorda juntament amb les primeres
A Vic, l’alcalde va ser de CiU, força que ha guanyat sempre; a Ripoll, del PSC
dones alcaldesses. A Osona i el Ripollès només n’hi va haver tres: Maria Antònia Vivet (Vidrà), Berta Badà (Camprodon) i Margarida Pujals (Sant Boi). Vivet, per exemple, havia explicat que, com que l’ajuntament era tancat i ella tenia les claus, feia absolutament de tot. Fins i tot, les partides de naixement. Una dinàmica, la d’alcaldes i alcaldesses de pobles petits que assumeixen funcions alienes al que hauria de ser la tasca política lògica, que, avui, continua essent una realitat. El minifundisme municipal d’Osona i el Ripollès, tot i ser un fre per articular polítiques i prestar determinats serveis, en realitat també ha estat un motor per disminuir la desigualtat d’oportunitats entre el món urbà i el món rural i ha contribuït a fixar la població al territori. Una feina de 40 anys.
