Pèrdua del gust i l’olfacte, febre, tos seca… Però sobretot pneumònies greus. Són alguns dels efectes de la Covid-19, particularment complexa perquè molts pacients continuen trobant-se bé malgrat un descens dràstic dels nivells d’oxigen a la sang. El procés d’inspirar i exhalar no s’atura –l’ésser humà respira entre 15 i 20 vegades per minut–, però el coronavirus ha fet dels pulmons la seva presa i no en tots els casos han acabat superant la inflamació. Amb aquest punt de partida, el d’entrada i sortida d’aire, l’artista torellonenca Anna Dot ha concebut una obra que a partir de dilluns acompanyarà totes les persones que transitin pel vestíbul de l’Hospital Universitari de Vic, des dels treballadors fins als mateixos pacients o les seves famílies. El projecte s’emmarca en una iniciativa dels departaments de Cultura i Salut a la Catalunya Central, que s’han posat en contacte amb quatre artistes locals perquè dissenyin obres pensades expressament per a les entrades dels quatre hospitals d’aguts de la regió –entre els quals el centre vigatà– i, així, fer un reconeixement explícit als professionals sanitaris i la ciutadania.
En el cas de Dot, el procés de retre homenatge a aquest esforç compartit contra la Covid-19 va començar amb una prospecció a sobre el terreny: “Hi vaig anar dos dies en hores diferents, una tarda i un matí sencer. Un cop al vestíbul em fixava en el trànsit de la gent, les zones d’espera, els horaris, el soroll… I també em vaig adonar que es tracta d’un lloc amb força corrent d’aire”. En aquest detall hi va saber descobrir un paral·lelisme amb la respiració humana, molt castigada pel coronavirus, i va prendre la determinació d’assenyalar l’aire, fer visible l’invisible: “Em van venir al cap les banderoles tibetanes, que es diuen cavalls del vent. Estan estampades amb oracions i un cavall alat que simbòlicament les escampa gràcies al moviment”.
Ha fet una reinterpretació de les banderoles tibetanes
D’aquesta idea de fer expansiu un missatge d’esperança en va sorgir la voluntat de replicar el mateix sistema, però d’una forma especial, adaptant-lo al context del lloc, de manera que Dot ha utilitzat teixits del rober de l’hospital. “Vaig anar a veure els pijames, els llençols… I n’he fet servir per preparar les banderoles, que a més a més són de la mida de les butxaques del pit d’una bata blanca”. Per acabar-ho d’arrodonir, es va plantar novament al centre sanitari i han estat una vintena de treballadors i treballadores els que han escrit les fases que onejaran amb el corrent de l’aire. Dot ho ha volgut preservar tot, no només el missatge sinó també les seves grafies: “Vaig portar els textos a l’estudi Kiwe, del carrer de la Riera, i me n’han fet una pantalla serigràfica que he anat utilitzant per estampar”. Si no hi ha canvis d’última hora, diumenge té previst instal·lar l’obra al sostre del vestíbul de l’hospital –en punts concrets, no com una tira festiva– i l’endemà dilluns se’n farà la presentació oficial.
Dot admet que concebre-la i materialitzar-la ha estat un repte, ja que normalment exposa en centres d’art contemporani on els visitants ja tenen presents unes tècniques, codis i llenguatges molt concrets. És com jugar a casa. A l’hospital, “parlem de gent molt variada i que no va a veure una obra d’art”. Per això li va semblar que partir d’un element que s’ha anat popularitzant amb la globalització podia ser una bona idea. Els missatges que hi ha escrits, com ara “som-hi” o “mentalitat positiva”, també funcionen d’acompanyament per a tota mena de situacions: “Una persona que hi ha passat molts mesos i ara se’n torna a casa, la que hi va a donar a llum, les famílies, algú que hi entra per no sortir… o els mateixos treballadors i treballadores”.
Més enllà de l’estètica, Dot està satisfeta perquè “em sembla que el procés que he seguit fins arribar a la peça té sentit”. Ha de ser una injecció d’esperança. Una alenada d’aire fresc. Literalment. I mentre amb la vacuna es comença a veure la llum al final de la crisi sanitària.
{{ comment.text }}