Jordi Armadans: “L’atac ha estat responsabilitat de Rússia, però la situació d’inseguretat a Europa és compartida”

A principis de maig, Jordi Armadans (Barcelona, 1968) va anunciar que deixaria aquest estiu el càrrec de director de FundiPau (Fundació per la Pau), una entitat que té com a objectiu promoure una cultura de pau, mitjançant l’educació, el desarmament i la resolució no violenta dels conflictes. Mentre no es produeix el relleu, continua seguint atentament l’evolució del principal conflicte que en aquests moments trasbalsa Europa, la guerra d’Ucraïna. Periodista i politòleg, Armadans ha estat actiu en campanyes molt diverses i ha participat com a representant d’entitats socials en processos com el Tractat sobre el Comerç d’Armes (2014) i la Convenció de Prohibició de les Bombes de Dispersió (2010). Quan va començar la guerra d’Ucraïna es va dir que Vladímir Putin volia que fos ràpida, i ja en portem tres mesos. Hi ha el perill que s’allargui? És perfectament possible. Si una cosa sabem de les guerres que han passat és que qui les promou pot tenir clares les intencions però que quan comencen hi ha molts factors que ningú no controla, que escapen a qualsevol possibilitat d’anàlisi. Situacions de guerra que es preveien ràpides i s’han enquistat, n’hi ha hagut moltes. Putin ja ha hagut de reduir la seva voluntat inicial i concentrar-se en el Donbass. El millor desig és que s’acabi com més aviat millor perquè cada nou dia de guerra és més destrucció, més mort i més patiment. I quina solució es pot albirar a mitjà termini per un conflicte com aquest que ja ha trasbalsat Europa i ha provocat el desplaçament de cinc milions de persones? El drama és que comenci una guerra, perquè quan ha començat és molt difícil d’aturar. I cada dia que passa els costos d’aquesta guerra creen més dolors. A hores d’ara, ja és el segon conflicte armat que més refugiats ha generat en els darrers temps, només superat per Síria, la guerra més devastadora que hem viscut recentment. Però a Síria es van trigar tres o quatre anys a arribar a aquest nombre de refugiats. A Ucraïna, només en dos mesos. És difícil pensar què passarà, però la prioritat que hauria de tenir tothom al cap és aturar aquesta sagnia, perquè com més s’allargui més dramàtic serà el retorn a una possible normalitat. Donem per bo que la culpa d’aquesta guerra ha estat de Vladímir Putin? La culpa, en el sentit de l’inici, és evidentíssim. Qui inicia aquest atac i amb la voluntat de fer-lo és el Kremlin. Ningú no l’ha condicionat perquè hagi d’atacar població civil bombardejant zones poblades, per exemple. Una altra cosa és que en els darrers deu, vint o trenta anys hi hagi elements que també són factors explicatius de la guerra. Que no la justifiquen, però serveixen per entendre el perquè d’aquesta situació. L’atac és responsabilitat de Rússia, però la situació de seguretat o inseguretat d’Europa és compartida per la Unió Europa, els Estats Units o l’OTAN. Des de l’òptica del pacifisme, com es valora l’enviament d’armes des de la Unió Europea o els Estats Units, a banda de l’ajuda humanitària? Un país que està essent atacat demana tota mena d’ajut que sigui possible. Un d’aquests, l’enviament d’armes. Val la pena remarcar que una de les primeres demandes que va fer Ucraïna és que es repel·lís l’atac rus. És a dir, un suport militar que no fos només d’enviament d’armes sinó d’implicació directa. I els països de la Unió Europea ni s’ho van plantejar... Hauria pogut desembocar en una guerra mundial, si hagués passat? Possiblement. Es diu que “ells ho demanen”, però ells demanen moltes coses, i l’única en què se’ls ha fet cas és l’enviament d’armes. Pot ser comprensible com a reacció a la demanda d’un país que està patint una agressió, però cal calibrar quin és l’impacte que té. Enviar armes allarga la guerra: suposa un desgast per a Putin, però també un preu en vides humanes per a Ucraïna. Un país atacat, té dret a defensar-se? Des del punt de vista del dret internacional humanitari, està clar que sí, que té dret de defensar-se. Altra cosa és pensar les conseqüències d’entrar en una guerra. Es parla en nom de: Putin en nom de Rússia, Zelensky en nom d’Ucraïna, i la ciutadania pateix les conseqüències d’unes decisions que no sempre han pres ells. El dret a la legítima defensa hi és però no vol dir que hi hagi altres opcions. L’OTAN, quin paper hi juga? Hauria hagut de desaparèixer? Va néixer en un context de guerra freda, l’enfrontament entre el bloc soviètic i l’occidental. Però des del 1990 s’ha perdut el temps en la creació d’un espai de seguretat compartida a Europa. Amb noves estructures i plantejaments, amb noves aliances que tinguessin en compte totes les realitats. En lloc d’això s’ha reforçat un bloc, l’OTAN, que és de part. I a més, amb lògica de polarització, d’anar agafant països de l’antic bloc soviètic. Nosaltres creiem que l’OTAN no ha fet cap mena d’aportació positiva a la pau i, per tant, des del punt de vista d’anàlisi tècnica en favor de la pau penso que el balanç de l’OTAN és molt deficitari. S’hauria hagut de dissoldre quan va acabar la guerra freda. Necessitem un món segur en pau i això no passa per reforçar pactes militars sinó de seguretat compartida, de multilateralitat. Però en els països de l’est d’Europa, no tenen una percepció diferent? Ells potser veuen l’OTAN com un paraigua protector davant de Rússia... És així, i és perfectament comprensible a Estònia, Lituània o també Ucraïna. Un país que ha marxat de l’òrbita soviètica (actualment russa) i tingui la percepció que encara se’n vol allunyar més. El que no és comprensible és que l’OTAN, que no és un club d’amics, no pensi racionalment en termes de seguretat, i en les conseqüències de les seves accions. És més difícil viure en pau que en guerra? Ho dic perquè veiem que els conflictes se succeeixen un darrere l’altre... Viure en pau no és difícil, el que costa és mantenir-la. Vivim en un món de cultura que justifica la violència. Tenim 2 bilions de dòlars de despesa militar, i aquests dies sentim gent que diu que s’ha d’incrementar encara més aquesta xifra. Tenim tot tipus d’armes, estem militaritzats fins a l’extrem. Tot això aboca que en temps de crisi tendim a fer servir tot aquest arsenal. Per tant, no estem fent prou per evitar les guerres i estem fent massa perquè es perpetuïn. Però això no ve del cel ni del clima, ve de la voluntat humana, i per tant si les persones hem estat capaces de crear aquest monstre que és la guerra hem de ser capaces de destruir-lo. I com es pot fer, això que ha dit d’aquesta manera sembla lògic? Doncs prenent-nos seriosament les polítiques de foment de la pau i dels drets humans... hi ha moltíssimes coses que fem malament i que, per tant, anticipen futurs drames. Quan veiem Pedro Sánchez i altres polítics que defensen l’enviament d’armes a Ucraïna, nosaltres repassem quin és l’historial de vendes d’armes d’Espanya. I un dels seus principals compradors és l’Aràbia Saudita, un règim criminal en molts sentits i que porta set anys atacant brutalment el Iemen. Des de quina lògica es pot justificar l’enviament d’armes a un país que és víctima d’una agressió mentre n’estàs venent a un altre que està cometent una agressió? Si creiem que la pau al món és important, no venem armes a dictadors o a règims criminals, no facilitem que ocorrin aquestes guerres. I en la política exterior, posem els drets humans com a prioritat, no com un fet anecdòtic. Potser així no acabarem amb totes les guerres però en podríem evitar moltes. Qui ha de canviar més per arribar a aquest objectiu? Els estats, els poders o la ciutadania? Tots tenim deures. Però està clar que la responsabilitat que el món sigui com és correspon a les potències. Aquests dies es parla del perill nuclear per les amenaces de Rússia. Doncs bé, ja fa uns quants anys que la societat civil està plantejant el desarmament nuclear. Des de les Nacions Unides fins a la Creu Roja. I les potències nuclears es neguen, totes: en això es posen d’acord els Estats Units, Rússia o la Xina. Avancem cap al desarmament: ens traurem de sobre un perill enorme i alliberarem recursos que podem destinar a altres causes. Els ciutadans hem de pressionar perquè aquests canvis siguin possibles: si desconnectem nosaltres, la indústria militar farà el seu paper d’influència sobre els governs i la pau s’allunyarà. Ha esmentat abans el rum-rum de l’increment de la despesa militar, que comença a córrer aquí i a tot Europa. I no sembla que aquesta idea compti amb gaire oposició, en la situació actual de guerra... Pràcticament al cap d’una setmana d’haver esclatat la guerra va començar aquest discurs: governants, analistes, tertulians... Quan ho analitzes, esparvera una mica que hi hagi aquestes conclusions tan ràpides i simplistes. Sembla que tinguem una despesa militar baixa i que, per tant, s’hagi d’incrementar, quan és justament al contrari. Després de la Guerra Freda, la despesa militar va baixar una mica, però ara mateix portem vint anys de contínua pujada. De fet, i és una cosa que no se sol dir mai, les despeses militars d’alguns dels últims anys (aquest i l’anterior) pels governs occidentals són superiors a alguns dels últims anys de la Guerra Freda. La ciutadania ha respost amb solidaritat en el cas d’Ucraïna, però de quins altres conflictes ens estem oblidant? Alguns diuen que som pocs, que ens manifestem contra la guerra d’Ucraïna. Però hi ha conflictes en què no som pocs, és que no hi ha ningú. Nosaltres intentem ser crítics contra totes les guerres, però la resposta és desigual per part de la ciutadania, del govern, dels mitjans o de la ciutadania. Quan parlem ara amb gent que treballa en problemes de refugiats, els commou el contrast entre els problemes que han tingut perquè els països europeus acollissin decentment els refugiats sirians o afganesos, i les poques setmanes amb què s’han pres mesures legislatives per acollir els ucraïnesos. I això no està malament, està molt bé. Però s’ha de fer sempre. Perquè tota la gent que pateix un bombardeig és igual d’injustament perseguida i té la mateixa necessitat de ser acollida. Aquest tracte desigual indica algunes de les fragilitats del nostre món. Ara que parla de Síria, allà Rússia hi va assajar mètodes que ara ha emprat a Ucraïna? La de Síria és una guerra complexa. Inicialment hi ha un enfrontament civil entre la ciutadania i el règim de Bashar al-Assad, amb els sectors que també li donen suport. En un segon estadi hi ha la implicació de les potències de la zona, fonamentalment l’Aràbia Saudita i Iran, que es posicionen i intervenen armant o donant suport. I finalment una tercera anella en què hi entren Rússia, els Estats Units o Europa. Hi ha hagut força baixes russes, i aquesta és la demostració palpable de la seva presència física sobre el terreny. Algunes de les coses que estan passant a Ucraïna sí que, malauradament, ja les havíem vistes: bombardejos d’hospitals, de ciutats... En la mesura en què la comunitat internacional no ha aixecat el crit d’alerta, i ha permès abans el que han fet les potències imperialistes, ara ens trobem en aquesta situació. Dels Balcans a Ucraïna, o la fragilitat de la pau Vostè deu recordar, de jove, el conflicte dels Balcans. Semblava que ja no tornaríem a viure una cosa semblant, a Europa… Va ser una guerra molt brutal, però si ho haguéssim preguntat a finals dels 80, si tornaria a haver-hi conflictes a Europa d’aquella intensitat, ningú hagués pensat que fos possible. Després de la guerra era molt xocant parlar-me amb la mateixa gent de la zona que l’havia viscuda. Ni ells no haguessin imaginat que hauria estat possible veure veïns matant-se i familiars odiant-se. La devastació física i emocional d’aquell conflicte va ser enorme. Això ens indica com n’és de profundament irresponsable iniciar una guerra. Els morts són irrecuperables, però la pèrdua de confiança és molt difícil de restablir. Als Balcans ja fa anys que no hi ha guerra però ningú no pot dir que hi hagi pau. La factura de les guerres s’allarga molt en el temps. I vol dir que la pau és més fràgil que no ens pensem… Correcte. Cada vegada que ens mirem amb una certa altivesa un conflicte d’un altre lloc, hem de pensar que potser no podem solucionar-lo però sí que podem treballar per enfortir la convivència, els drets humans i les condicions de pau allà on ets tu, perquè mai pots descartar del tot que el teu país no acabi visquent allò que ara veus en un altre lloc. Des de FundiPau proposen una gestió racional i constructiva dels conflictes. Val per a tot tipus de conflictes, des de les guerres fins a altres que ens trobem en el dia a dia? Una primera constatació és que els conflictes entre persones o països existiran. Partint d’aquesta realitat, es tracta de veure com els abordem de manera que prenguem el menor mal possible. Les vies violentes, a part de provocar patiment que seria evitable, no acaben amb els conflictes. Tots els conflictes que es resolen amb violència i autoritarisme s’han de mantenir de la mateixa forma perquè no han tingut una resolució. No només des d’un punt de vista ètic, sinó pràctic, ens convé abordar els conflictes de manera civilitzada. Perquè és la millor manera de superar-los. I això val per al nivell personal i el col·lectiu. S’avança en aquesta direcció, hi ha motius per a l’optimisme? Com en tot, hi ha aspectes positius i negatius. Tenim aquesta guerra a Ucraïna, però fins fa relativament poc des d’un punt de vista històric en teníem d’habituals entre França, Anglaterra, Alemanya… i això ara no passa. Per tant, Europa ha avançat en resoldre els seus conflictes de manera no militar. En l’àmbit social, hi ha moltes experiències de mediació, de resolució de conflictes de manera civilitzada. S’està demostrant que així es viu millor. Malgrat tot, penso que anem avançant.

Jordi Armadans: “L’atac ha estat responsabilitat de Rússia, però la situació d’inseguretat a Europa és compartida”

La COP30 evidencia el desfasament entre ambició i realitat

El col·lapse de l’omega-3 al Mediterrani

El cicle natural de l’aigua es descontrola

La Terra en alerta: set límits ja s’han traspassat

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

La sort, escadussera a Osona, el Ripollès i el Lluçanès

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

Els Mossos feia mig any que controlaven el punt de venda de droga de la carretera de la Guixa de Vic

De no haver venut mai loteria a repartir mig milió d'euros

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

“Els diners marxen molt de pressa, encara que se’n tinguin molts”

Vic rebrà 15 milions d'euros de la primera convocatòria del Pla de Barris 2025 - 2029