Diuen els tòpics que els alemanys són gent seriosa i seca. Laura Noguera viu entre alemanys des de fa gairebé cinc anys i hi va marxar “amb pocs prejudicis”, encara que amb el temps ha vist que “són molt estrictes amb ells mateixos i les seves relacions. Tot això, pot ser part de l’èxit i del fracàs”. La gent “és molt atenta i alhora esperen molt de tu”. Des del maig de 2014 viu a Mainz, una ciutat d’uns 200.000 habitants a prop de Frankfurt.
Alemanya no era la seva primera elecció. D’entrada no es va plantejar a quin país volia anar sinó que va entrar a una borsa de treball amb la condició que fos fora de l’Estat, li va sortir l’oportunitat d’anar a la multinacional farmacèutica Boehringer Ingelheim i no s’ho va pensar. Allà treballa al departament de qualitat per a medicaments en investigació, una feina diferent a la del laboratori de Sant Joan Despí on havia treballat 10 anys. Un dels principals canvis va ser passar d’una empresa amb entre 400 i 500 treballadors a una d’uns 50.000, encara que a la planta on treballa en són uns 8.000. La manera de treballar, diu, és diferent. Pot organitzar-se l’horari com vulgui entre les 6 del matí i les 10 del vespre, i si vol treballa des de casa. Això sí, ha d’estar disponible per a les possibles reunions. Un dels canvis que va notar a la feina és que “tothom és molt autoresponsable” i ningú controla les hores, sinó que “t’atorguen una feina i l’has de complir, et deixen fer”. Quan hi va arribar “tenia por de no estar a l’altura”, però de seguida se li va encomanar la manera de fer.
La torellonenca va marxar sola i al cap d’uns mesos la seva parella es va traslladar a Alemanya, amb qui es va casar al cap de dos anys. “Era complicat fer papers per casar-se al consolat o a Catalunya” i per això van decidir fer-ho a Copenhaguen (Dinamarca), que és “com Las Vegas d’Europa”.
Tot i que per treballar parlar alemany no li era necessari, un cop va ser allà va veure que “per viure necessites saber alemany”. Per desenvolupar-se fàcilment amb la llengua local van trigar tres anys, comenta Noguera, i ara ja parla alemany a la feina, tot i que “quan estic cansada els parlo en anglès”. I precisament quan portaven aquest període de temps allà es van plantejar si tornar o no. Recentment s’han donat un marge de dos anys en què “no se’n parla”. Sap, però, que “no ens ho agafem com l’últim destí”. A Catalunya almenys “vindrem a jubilar-nos segur, això ho tenim claríssim”.
Quan va ser a Mainz, recorda, “em va costar molt saber què trobava a faltar de Catalunya”, on venen dos cops l’any. Diu que “tothom dona per suposat que trobes a faltar el sol” i la gent, amb qui estan en contacte a través de les noves tecnologies. Finalment se’n van adonar: “Trobem a faltar molt la sobretaula i les hores mortes al bar amb els amics de sempre”.
